Aleksei Navalni quedarà en la memòria de tantes persones com imatges han quedat enregistrades d’ell en els seus últims i famosos vídeos. Són del 15 de febrer, té 47 anys i només li queden unes poques hores de vida.
S’hi veu un home conscient amb roba negra de presidiari, té les mans a l’esquena i als llavis se li dibuixa un somriure burleta. Amb un posat impassible, escolta com un jove i esprimatxat jutge llegeix una sentència judicial d’una de les moltes denúncies que Navalni afronta per les seves condicions de reclusió. Navalni té darrere seu una porta de seguretat d’una cel·la. Des d’una presó d’alta seguretat de la zona de l’Àrtic siberià, s’ha connectat per videotrucada a la sala del tribunal situada a l’oest de Rússia. Quan acaba, fa broma sobre el sou del jutge, la seva veu sona forta i riu contundent. Però no sembla que li pugui l’odi. Llavors s’acomiaden mútuament.
Fent la vista enrere, és difícil saber què resulta més sorprenent: que el sistema penitenciari rus defensi que aquest home en ple ús de les seves facultats va patir sobtadament un col·lapse i morir; o bé que Navalni, després de tres anys d’una reclusió plena de vexacions, encara tingués el 15 de febrer una aparença tan serena i ferma?
La mort d’aquest home és un misteri. La seva vida, encara més.
Navalni fou una excepció que mostra la profunda i fosca tristor que aquests dies es pot percebre entre les persones emigrants de Rússia. És com si amb Navalni també s’hagués mort la seva esperança que es pogués deixar enrere el règim de Vladímir Putin. No és que creguessin que Navalni seria capaç d’enderrocar des de la presó l’home del Kremlin en un futur previsible. Però ell era representava un puntal psicològic.
“Si tenies l’ànim decaigut i ja no sabies què fer, sempre podies llegir Navalni, i de cop ja no pintava tot tan negre. Ell sempre tenia noves idees”, diu Serguei Smirnov, redactor en cap del mitjà digital Mediazona.
Mikhaïl Zigar, escriptor rus establert a Berlín que té una columna a Der Spiegel, el titlla de “superheroi”. Diu que des de la presó d’alta seguretat al cercle polar àrtic Navalni li va escriure una carta “amb bons consells sobre com mantenir l’ànim”.
Navalni simbolitzava per a una petita però important part de la societat russa el somni d’un país diferent i millor, “la meravellosa Rússia del futur”, com ell mateix deia. Ara no només ha mort l’home, sinó també el somni. O potser no?
El 19 de febrer, només tres dies després de la notícia de la mort d’Aleksei Navalni, la seva viuda anuncia que entra en política. I ho fa a través d’un vídeo.
“Hola, soc Iúlia Navàlnaia”, diu la seva dona. És una al·lusió al “Hola, soc en Navalni”, lema amb el qual solia començar Aleksei les seves aparicions setmanals a YouTube. Ella diu: “Aquí, en comptes de jo, hi hauria de ser una altra persona, però Vladímir Putin l’ha assassinat.” Parla amb la veu sumida en el dolor, però amb un to combatiu. “Us demano que compartiu amb mi la meva ràbia. Ràbia, ira i odi als que han gosat assassinar el nostre futur.” Navàlnaia diu que continuarà la lluita de Navalni.
Es tracta d’una decisió sorprenentment ràpida. I és quelcom totalment nou a Rússia. Que una dona i mare que s’endinsa en la lluita política pel seu home i els seus fills és quelcom que encara no havia passat. En l’espectre de l’oposició russa, Iúlia Navàlnaia s’ha convertit de cop en la figura dominant.
Amb tot, la decisió té la seva lògica. L’èxit del polític Aleksei Navalni ha estat en realitat l’èxit d’una parella. “El polític Navalni són dues persones: Iúlia i Aleksei”, afirmava al magazín Vanity Fair Ievguènia Albaz, periodista amiga de la parella.
La carrera política d’Aleksei Navalni té quelcom d’irreal, però tràgic. És un home nascut per a la política pública, amb l’ambició i dots necessaris que això requereix. Tanmateix, vivia en un país en què aquesta política ja no hi era. Ràpidament va detectar un tema que va interpel·lar la puixant classe mitjana de les grans ciutats: la corrupció. Per parlar-ne, va crear un gènere totalment nou a Rússia: vídeos d’entreteniment a YouTube per visibilitzar l’estil de vida corrupte de les elits. Navalni fou un dotat populista, un mestre de la simplificació i dels eslògans polítics graciosos.
Ara bé, ell no volia pas convertir-se en un simple activista anticorrupció, sinó dedicar-se a la política. Durant les protestes de 2011 i 2012 en què centenars de milers de persones van sortir als carrers de Moscou contra el frau electoral i el règim de Putin, ell va aconseguir fer-se un nom com a líder. I el 2013 va demostrar en les eleccions municipals de Moscou que fins i tot dins d’un sistema autoritari es podien aconseguir èxits sorprenents. Va aconseguir un 27% dels vots.
En aquella campanya electoral del 2013, Iúlia Navàlnaia va pronunciar, durant un acte a l’avinguda Sàkharov, el seu únic discurs polític davant d’una gran audiència. En aquell moment, feia 15 anys que estaven junts i ja tenien dos fills.
“A Rússia és tan habitual que nosaltres, les dones dels polítics, no apareguem mai als escenaris de les manifestacions”, digué Iúlia Navàlnaia a l’inici de la seva intervenció. “Però la política es fica sola dins les famílies, ho vulguis o no.” Va parlar sobre escorcolls al domicili, de pressió sobre els seus pares i el germà de Navalni.
A Rússia, aquesta va ser una intervenció molt poc usual. Només tres mesos abans, l’opinió pública havia presenciat a la televisió com Putin anunciava el divorci de la seva dona en una aparició televisiva terriblement artificial. Va parlar de tradicions, però no les vivia. En canvi, el jove matrimoni dels Navalni irradiava felicitat. Era la representació ideal de la nova classe mitjana russa, gairebé com en un anunci publicitari.
L’any 2018 Navalni va ser designat pels seus seguidors candidat per a la cursa electoral i va pujar a la tarima juntament amb la seva dona Iúlia i els seus fills Daixa i Sakhar tal com fan els polítics nord-americans. La posada en escena tingué quelcom d’absurd, ja que era evident que el Kremlin no autoritzaria mai la candidatura de Navalni. Tanmateix, Navalni feu simplement com si a Rússia hi hagués eleccions lliures i va viatjar per tot el país i creà llistes electorals. Allà on altres polítics opositors perdien la fe o s’avenien a arribar a acords amb el Kremlin, Navalni intentà forçar la seva entrada al món de la política amb força de voluntat, inventiva i perseverança.
I Iúlia Navàlnaia fou un suport per a ell malgrat que el seu discurs electoral del 2013 quedés en una anècdota. Era en un segon pla, però hi era. “Sempre he volgut ser la dona d’un polític, no pas una política”, deia el 2014 en una entrevista.
L’agost del 2020 el Kremlin va intentar assassinar Navalni. Oficials del Servei Federal de Seguretat (FSB, per les seves sigles en anglès) van impregnar la roba interior del polític opositor amb un agent químic nerviós quan feia nit en un hotel de la ciutat siberiana de Tomsk. Es va salvar de miracle. El seu vol cap a Moscou va fer una escala a Omsk i va anar a l’hospital, però Iúlia Navàlnaia va intercedir perquè fos portat a Alemanya on la Charité de Berlín el podia tractar. És on se li va detectar el verí del grup Novitxoc.
Putin va rebutjar les acusacions, però ho feu amb una brutalitat muntada per a l’espectacle. En la seva conferència anual del desembre, parlà del “pacient a la clínica berlinesa”, sense citar en cap moment el nom de Navalni. “Qui el necessita, aquest?”, es preguntà Putin amb un somriure rebuscat i afegí com qui no vol la cosa: “Si l’haguessin volgut matar, ho haurien pogut fer tranquil·lament.”
Malgrat l’intent d’assassinat, Navalni va tornar a Rússia el gener del 2021. Ell volia ser un polític rus i això només era possible a Rússia. “No em ve gens de gust tota aquesta xerrameca dels emigrants”, deia a Der Spiegel després del seu enverinament. La seva dona hi estava d’acord.
Tot just aterrar a l’aeroport, Navalni fou detingut. El sistema judicial penal de Rússia li mostrà a ell i als seus a quin nivell de crueltat estava disposat a arribar i el condemnà finalment a 19 anys de presó per “extremisme”. Rússia ja no era el país on Navalni havia pogut celebrar els seus èxits polítics, però ell semblava el mateix d’abans. Quan acudia al tribunal i en les seves felices publicacions d’Instagram que aconseguien esmunyir-se dels controls a la presó, tenia l’aire d’un saltamartí que no es deixa intimidar.
Durant el temps de reclusió, cada centre de detenció era pitjor que l’anterior. El primer va ser a la regió de Vladímir, després va ser portat a un altre de la mateixa regió però amb condicions d’arrest més dures, i finalment al centre d’alta seguretat de l’Àrtic rus. La major part del temps no el passava als mòduls normals, sinó en una cel·la de càstig, suposadament per haver comès noves infraccions.
“No hi ha cap altre intern rus que hagi passat tant de temps a la cel·la de càstig com Navalni”, diu Ruslan Xavedinov, que treballa des de Vílnius, Lituània, per a l’equip de Navalni. “Durant tres anys s’ha planificat un empitjorament i un enduriment de les seves condicions de reclusió.” Inclús els advocats de Navalni van acabar a la presó per limitar el seu contacte amb el món exterior.
Navalni va presentar dotzenes d’escrits de queixa i denúncies per les condicions de reclusió, i no només per interès propi. El mateix home que com a nacionalista havia participat en “marxes russes” xenòfobes va denunciar als tribunals la discriminació dels reclusos musulmans.
“Això demostra el molt que han canviat les seves conviccions. Encara que ja es remunti a molt temps enrere, és en els darrers temps que ha sortit més a la llum pública”, diu Smirnov, el periodista de Mediazona, que ha intercanviat correspondència amb Navalni en què parlaven sovint de literatura perquè Navalni llegia molt. “Tenia molt d’interès en les memòries de dissidents de l’era soviètica”, diu Smirnov. Navalni s’hi veia reflectit. “El sistema penitenciari de Rússia és idèntic al dels gulags soviètic amb la diferència que ara hi ha una església a cada centre”, escrigué.
Amb tot, com més s’enduria amb ell el sistema, més superior i tranquil semblava. “Quan discutia amb jutges o advocats de l’estat, no ho feia amb agror, sinó amb compassió”, diu el fotògraf Ievgueni Feldman, que havia seguit Navalni durant anys. Feldman va enviar a Navalni més de 30 cartes i ell va contestar-n’hi moltes. De les últimes no va arribar res. Diu que potser són de camí, les cartes d’una persona morta que encara han d’arribar. “És quelcom que em causa una certa por.”
El desembre de 2023 Navalni va ser traslladat una darrera vegada a un nou centre de reclusió: la colònia penitenciària Polar Wolf a l’assentament de Kharp, al nord del cercle polar àrtic. Aquesta localitat de cinc mil habitants deu la seva existència únicament a les presons. Entre d’altres, en aquesta presó a partir de rens es fan tendes tradicionals per als nòmades locals.
Segons la direcció de la presó, el 16 de febrer Navalni va col·lapsar mentre feia la caminada pel pati. Afirmen que va morir a les 14:17 hores.
Per contra, el diari Novaia Gazeta Europa afirma saber que el vespre anterior hi havia hagut moviments estranys a la presó. Segons aquesta versió, al vespre es va tancar els interns als mòduls amb una vigilància superior a l’habitual, es van sentir molts vehicles en marxa, digué un reclús, que afegeix que l’endemà al matí, a les deu, ja es parlava de la mort de Navalni i que, a més, es va produir una batuda inesperada i es van confiscar telèfons i fins i tot escalfadors d’aigua.
Només l’autòpsia podria aportar llum sobre la mort d’Aleksei Navalni, però no es pot accedir al seu cos. Tota una setmana va haver d’esperar la mare de Navalni per poder veure breument el seu fill mort. Es diu que se li ha volgut fer xantatge amb un enterrament secret amb l’argument que “el temps corre contra seu perquè els cadàvers es descomponen”.
Les restes mortals de Navalni s’han mantingut ocultes tant temps com cal perquè desapareguin les traces d’una nova intoxicació per Novitxok, digué Iúlia Navàlnaia al seu missatge enregistrat, i anuncià: “Sabem perfectament per què Putin va assassinar fa tres dies l’Aleksei. Us ho explicarem aviat.”
Què queda de la lluita de Navalni? Si es fa una mirada retrospectiva, molts dels seus vídeos de YouTube, les seves entretingudes històries d’investigació sobre la sorprenent corrupció entre l’elit del Kremlin, semblen d’una altra època. El sistema de Putin s’ha tornat tan sanguinari cap a dins i cap a fora que els escàndols de corrupció han perdut interès. Actualment, la repressió, i no pas la corrupció, és el tema més important.
Però el coratge de Navalni és més evident que mai. Aquest home anava per la vida com si la mort no existís i, per això, fins i tot de la presó estant podia transmetre esperança. Era alhora un pragmàtic i un romàntic. Havia posat la mirada en la “meravellosa Rússia del futur”, que veia com un país europeu que invertiria els seus considerables recursos en el benestar de les persones més que no pas en aventures imperials. I estava profundament convençut que la seva ciutadania no es diferenciava d’altres pobles europeus en els seus desitjos i capacitats.
A la Rússia de Putin, l’opositor Navalni va haver d’acabar amb aquestes opinions a la presó.
Tanmateix, en una Rússia post Putin hauria pogut tenir un paper profitós. I és que si alguna cosa va aprendre a la presó va ser que no es podia tornar a desaprofitar l’oportunitat de democratitzar Rússia com va succeir als anys noranta.
“Si el seu triomf no es pot produir en vida d’ell, doncs que sigui després de la seva mort”, diu el periodista Zigar. “Espero que esdevingui un Martin Luther King rus.” És una comparació d’alta volada, part d’una formació del mite Navalni que comença. Però una cosa és segura: si Rússia esdevé mai una democràcia, el record de Navalni hi tindrà un paper.
A Iúlia Navàlnaia ara li toca de prendre possessió d’aquesta herència. “És una política ideal”, diu Zigar. “No s’ha fet enemics i fins ahir no tenia cap mena d’ambició política.” Si pot reeixir, s’haurà de veure. L’abisme entre els diferents grups de l’oposició a l’exili és gran. A la mateixa Rússia, ja no hi ha una oposició significativa.
Traducció d’Arnau Ferre Samon