El 22 de febrer moria a Palma Jeroni Albertí. Tenia 96 anys. Havia estat el president de l’Assemblea de Parlamentaris (1977-1978) i, després, durant el règim preautonòmic, president del Consell de Mallorca (1978-1983) i del Consell General Interinsular (1978-1982), precursor del Govern Balear. Posteriorment, ja amb les institucions autonòmiques, fou diputat del Parlament (1983-1991) i president de la cambra (1987-1991). Així mateix, ocupà el càrrec de senador espanyol (1977-1982).
A més, va ser president de la Unió del Centre Democràtic (UCD) a les Illes entre 1977 i 1982, i fundador el 1982 d’Unió Mallorquina, partit del qual fou el primer president i màxim líder orgànic fins al 1988.
Amb aquest currículum no pot estranyar que en el moment de la seva desaparició s’hagi lloat la seva biografia política. Totes les forces polítiques, les institucions que presidí i els mitjans de comunicació locals recordaren els càrrecs que ocupà durant els anys del procés autonòmic (1987-1983) i posteriorment en el Parlament, fins a la seva retirada de la vida política el 1991.
El que tots els obituaris han silenciat han estat els moments força complicats que va viure, en part per la submissió política a la central espanyola del seu partit, UCD, i més tard, quan ja era president d’Unió Mallorquina, per mor dels seus negocis particulars fallits, que l’obligaren a demanar uns avals bancaris que, al capdavall, llastraren les seves decisions polítiques més transcendentals a partir de 1983 i que, finalment, el portaren a retirar-se de la vida pública.
La preautonomia. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977, les primeres d’ençà de la Segona República, el govern d’Adolfo Suárez anuncià que instauraria un règim preautonòmic per a cada regió, si els electes respectius així ho demanaven.
Es tractava de generalitzar l’autogovern, d’acord amb l’estratègia Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón havia explicat en un article en el Diario de Mallorca publicat el 17 de gener de 1976. I que en síntesi defensava que a través de la generalització es podria superar el que definia com los fetichismos históricos, que, a parer seu, eren els estatuts d’autonomia republicans, com el basc i el català. Dit d’una altra manera, els cervells de la UCD governamental —entre altres, el citat Herrero— volien aigualir les reivindicacions nacionalistes basques i catalanes mitjançant la generalització autonòmica.
Així va sorgir l’anomenada preautonomia per a tothom que en volgués i que facultava els estatuts d’autonomia posteriors. El govern Suárez l’aprovà per a Catalunya l’octubre de 1977, per al País Basc el gener de 1978 i, després, entre març i abril del mateix any, per a Galícia, Aragó, Canàries, València i Andalusia. Balears hagué d’esperar fins al juny de 1978.
Se suposava que el que l’executiu espanyol aprovava era fruit d’una negociació bilateral amb les forces polítiques dels representants al Congrés i al Senat. I possiblement fou així en alguns casos, però no en el baleàric.
L’agost de 1977 es va constituir l’Assemblea de Parlamentaris, que reunia tots els senadors i diputats electes illencs, els quals —en teoria— havien de negociar l’autogovern futur. Quatre eren de la UCD, tres del PSOE i un senador d’Aliança Popular. El també senador Jeroni Albertí, del partit de centredreta, en resultà elegit president. Començava així la seva carrera política estel·lar.
L’Assemblea va començar tot d’una els contactes amb el govern de Madrid, esperonejat per una massiva manifestació a favor de l’autonomia que va recórrer el centre de Palma el 29 d’octubre de 1977.
El desembre d’aquell any, l’Assemblea es desplaçà a Madrid per reunir-se amb el ministre adjunt per a les Regions, Manuel Clavero Arévalo. Albertí, en qualitat de president de l’ens, li va lliurar el projecte per a l’autogovern que s’havia aprovat a Palma. A partir d’aleshores havia de començar la vertadera negociació. El mateix Albertí explicà al Diario de Mallorca en què consistiren realment les negociacions: «Nosaltres proposàvem i ell (el Govern o el Ministeri) decidia».
Just abans d’aprovar el decret de creació de la preautonomia balear, el ministre Clavero es desplaçà a Palma, on assegurà davant dels periodistes que «tot està bé», amb la qual cosa deixava entendre que l’autogovern preautonòmic seria com s’havia aprovat a Palma. O així ho va publicar la premsa local. Ni per aproximació, emperò. Desaparegueren del text aprovat elements essencials, com tota referència al català i als símbols: «La regulació de l’ús oficial de la llengua i la bandera regionals es deixa per a després d’haver entrat en vigor la Constitució», deia el decret. Ni UCD ni Albertí protestaren. Tampoc el PSOE ni AP, val a dir-ho. Únicament, se sentiren les veus crítiques dels extraparlamentaris nacionalistes dels dos PSM —del Partit Socialista de Mallorca i del Partit Socialista de Menorca, avui els dos Més. Aquella actitud del màxim responsable institucional balear, Albertí, només fou el precedent d’una forma d’actuar que es convertí en norma durant la fase del procés autonòmic següent.
Del 151 al 143. El 23 de febrer de 1981 un grup de guàrdies civils protagonitzaren un cop d’estat a Madrid. Just després del teòric fracàs, el cap de l’Estat, Joan Carles de Borbó, va reunir els caps de les forces parlamentàries per demanar-los que reconduïssin el procés autonòmic —una de les reivindicacions polítiques dels colpistes—, fruit de la qual cosa s’aprovà més tard la Llei d’harmonització del procés autonòmic, finalment i posteriorment anul·lada en part pel Tribunal Constitucional.
En aquell ambient de passió recentralitzadora a través de l’esmentada harmonitzacióautonòmica, les direccions espanyoles d’UCD i PSOE ordenaren a les respectives delegacions de les regions amb procés autonòmic en marxa que pitjassin el fre de la reivindicació. En algunes —com Andalusia— hi hagué protestes que si més no serviren per obtenir ulteriorment més autogovern. No fou el cas, però, de les Balears.
A les Illes el Consell General Interinsular era l’ens institucional preautonòmic encarregat de la redacció del futur estatut. Ho feu a través d’una comissió ad hoc. Totes les forces polítiques havien aprovat prèviament que les Balears havien de tenir el màxim autogovern possible, i que per això calia accedir a l’autonomia per l’article 151 de la Constitució i no pel 143, que era l’anomenada via lenta, la que donava menys sòtil competencial.
Els dos partits majoritaris, UCD i PSOE, també ho defensaven així. Doncs bé, després del cop d’estat, totes dues centrals espanyoles ordenaren el canvi a les respectives delegacions illenques: Balears havia d’optar a l’autonomia pel 143. Els socialistes illencs acceptaren la imposició a través d’un congrés extraordinari. En el cas de la UCD el mateix Albertí explicà en una entrevista publicada el 1995 —en el col·leccionable publicat setmanalment entre 1995 i 1996 en els diaris Última Hora i Baleares que portava per títol Memòria Viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui, d’Edicions Promomallorca— com va rebre l’ordre: «Un matí, mentre m’afaitava, vaig sentir per Ràdio Nacional que tothom anava pel 143» i ni protestà, ni ell ningú del seu partit, perquè li varen dir que «o 143 o res de res».
Altre cop, només els nacionalistes del PSM es mostraren crítics amb la involució autonòmica.
De 1983 a 1991. Quan s’aprovà l’Estatut de les Balears, el febrer de 1983, Albertí havia acreditat una carrera política basada en l’absoluta disciplina davant de la seva seu central a Madrid, tal com havia fet des de 1977 fins aquell moment. Això sí, sempre ho justificà dient que «el que és important» era tenir «la preautonomia», i més tard «l’autonomia», encara que fos en contra del que havien defensat inicialment els partits majoritaris illencs en general, el seu en particular i ell mateix personalment.
Quan s’aprovà l’Estatut (1983), com que Albertí ja havia abandonat poc abans UCD per fundar Unió Mallorquina (UM), la seva obediència submisa a Madrid ja no existia. No obstant això, aleshores aparegué en la seva biografia un altre Madrid. Com aquest setmanari ja ha explicat en alguna ocasió, després de les primeres eleccions al Parlament, aquell 1983, la UM d’Albertí, que havia assolit 6 escons —més 2 independents aliats—, tenia la clau de la governabilitat entre Aliança Popular (AP), que comptava amb 21 diputats, i el PSOE, amb altres 21. Els dos PSM —de Mallorca i Menorca— disposaven de 4 diputats. La cambra era formada aleshores per 54 escons —ara són 59— i la majoria absoluta la donaven 28. UM decidia.
Albertí acaronà la idea de ser elegit president davant del blocatge de la situació per la impossibilitat d’un acord entre AP i PSOE. Però, aleshores, Abel Matutes li demanà que es reunís a la seu de la Banca March, a Madrid, amb Gabriel Cañellas, el cap d’AP i el banquer Carlos March —entre altres persones—, i allà signà un pacte —que no s’ha fet públic mai— que va fer president Cañellas. Per què ho acceptà si era conegut que no s’entenia de cap de les maneres amb AP? Ell ho explicà en l’entrevista citada: «Jo no era lliure» perquè «estava condicionat per motius econòmics» en forma d’avals bancaris que «influïren» en la seva decisió, si bé assegurava que fou compartida per «tot UM».
Exactament la mateixa «influència» caigué sobre Albertí una altra vegada el 1984, quan es pensà a donar suport a una moció de censura contra Cañellas i l’«aconsellaren» que no ho fes; i així mateix el 1985 quan el president del Govern conservador presentà una qüestió de confiança i Albertí, que hauria volgut votar en contra, no tingué altre remei que donar-li suport.
I encara patí la mateixa «influència» una vegada més. L’última. Fou el 1988. Cal explicar que des del pacte forçat de 1983 amb AP, la relació entre tots dos partits no havia millorat, sinó tot el contrari. I entre els respectius líders era encara pitjor. Albertí intentà en diverses ocasions desfer-se d’AP, com ja s’ha dit, tant el 1984 com el 1985, però no pogué. Després de les eleccions de 1987 es veié obligat a pactar altra vegada amb AP i acceptà la presidència del Parlament. En aquell moment, Cañellas va entendre que era el càrrec que marcava el final de la carrera del seu aliat, i tanmateix adversari, i que no li presentaria més batalles. Però Albertí no pensava igual. En vistes del següent congrés d’UM, que fou convocat per al 1988, proposà que el partit es reforcés a través de la implantació a Menorca i Eivissa —on no tenia presència—, amb l’evident objectiu que, si obtenia un bon resultat a les eleccions de 1991, pogués desfer-se d’AP. Quan Cañellas s’adonà de la jugada, teledirigí una rebel·lió interna del sector d’UM més favorable a mantenir-se ancorat amb AP.
De resultes de la rebel·lió interna i de la seva delicada situació econòmica personal, Albertí, segons confessà a la ja esmentada entrevista, passava per una situació límit. Per una banda, els més dretans li plantaren cara en vistes del congrés del partit que s’havia convocat i, per l’altra, les sempiternes «influències» tornaren a aparèixer: «La meva situació econòmica no em permetia tenir independència política» per donar la batalla als més dretans, cosa que el conduí a un moment impossible de superar, i va ser quan va entendre que havia arribat el final: «Les pressions anaven augmentant i jo estava condicionat. Va arribar un punt en què jo no volia cedir a coses que hauria hagut de cedir... i me’n vaig anar».
En efecte, acabà el seu mandat de president del Parlament i abandonà la política. Mai tornà a tenir cap activisme públic.