Els remakes no han estat ni seran mai una bona idea. La majoria acaben sent redundants i, sovint, d’un nivell inferior a l’original que intenten imitar. Per tant, sempre acabo pensant que són innecessaris (i, en part, producte de l’al·lèrgia que sembla que produeix a molts espectadors consumir sèries antigues). Però tota regla d’or té les seves excepcions. I Shogun és una honorable excepció que ha arribat aquests dies a les nostres pantalles plantejant una manera de fer remakes que té sentit. Això és: argumentant des de diversos nivells la necessitat de tornar a explicar la mateixa història. Com segur que saben molts lectors, Shogun va ser originalment una novel·la de James Clavell que va tenir una adaptació en forma de minisèrie als anys 80 que va ser molt popular. La nova proposta, disponible a Disney+, torna a agafar la novel·la per tornar a adaptar-la des de zero. Hi ha una millora substancial que és evident des de l’inici, que és com llueix la sèrie a nivell visual. Aquí hi ha un pressupost elevat que és evident i amb el que la sèrie original no podia ni somiar, i també noves tècniques audiovisuals i de producció que fan evident com han canviat les sèries de les últimes dècades. La nova Shogun és un espectacle cinematogràfic que entra per la vista, i en aquest cas concret, fa possible que la història, una narració èpica i plena de batalles, tingui una translació més potent i més immediatament efectiva. La nova Shogun s’emmiralla en Game of Thrones.
Però no és només l’aspecte visual. És, sobretot, l’escala narrativa amb que es presenta la sèrie. L’original explicava la història d’un mariner anglès del segle XVII que, després d’un naufragi, va a parar a la costa del Japó i experimenta un xoc cultural i un enamorament al mateix temps que es troba immers en els conflictes polítics del país. Aquests ingredients encara hi són, és clar. Però el punt de vista s’obre molt, fins al punt que el protagonista acaba sent l’element central de la història però envoltat de moltes altres històries i perspectives. Coneixem en detall la situació política del país, que passa per una crisi després de la mort del Shogun i que té enfrontats a diversos senyors feudals. També ens expliquen els matisos religiosos del país, que estan directament connectats amb la missió del protagonista, protestant, que vol tallar les relacions entre els japonesos i els portuguesos, catòlics. Ens posem en la pell dels personatges japonesos en comptes de mirar-los des de fora, i al mateix temps ens endinsen en diferents aspectes de la seva cultura, posant èmfasi en els més violents (el conegut seppuku fa acte de presència ja al primer episodi). La violència és també una presència, creant una tensió persistent en una sèrie on, en qualsevol moment, poden decapitar algú.
El fet que les intencions del protagonista siguin polítiques i tingui agenda pròpia també el fa un personatge més complex que a l’adaptació dels 80. L’actor que l’interpreta, Cosmo Jarvis, utilitza un registre molt diferent, més dur, que el separa del paper de Richard Chamberlain i del que en surt un personatge més cru. Però els que brillen, al repartiment, són Hiroyuki Sanada, amb una presència imponent, i Anna Sawai, el personatge femení, aquí amb un paper que va més enllà del clàssic interès romàntic. Amb tot plegat, Shogun es desplega com una sèrie molt immersiva i ambiciosa, que no aporta només modernitat en el sentit visual, sinó també en el tractament de la història i la construcció dels personatges. És possible mirar-la sense experimentar nostàlgia vers la minisèrie original. De moment només s’han emès dos episodis però, contra tots els pronòstics, un remake es podria convertir en una de les sèries de l’any.
Shogun
Creadors: Rachel Kondo, Justin Marks
Repartiment: Cosmo Jarvis, Hiroyuki Sanada
Minisèrie: 10 episodis
Plataforma: Disney+