Miquel Martín i Serra: “M’agrada que el llibre respiri aquesta atmosfera de mitologia”

—L'aventura de l’Espiridió, el rebesavi que hauria anat a parar a una illa grega després d’un naufragi, és realment una història familiar?

—Sí, és la història que jo sentia contar a casa per explicar per què el meu avi es deia Espiridió. Ho havia explicat la meva àvia, la meva mare i li hem explicat a la meva filla... És realment una llegenda familiar. La història és que l’avi es deia Espiridió per una promesa que havia fet el seu avi (l’avi de l’Espiridió), el qual havia patit un naufragi, s’havia salvat i per donar les gràcies li va posar el nom de la platja on va ser rescatat, Agios Spiridionas, la platja de Sant Espiridió de Corfú. És en el moment que jo intento justificar aquesta llegenda (buscar els fets que la corroborin) que m’adono que moltes coses encaixen, però d’altres, no. I a partir d’aquí és quan decideixo ficcionar. I, seguint una mica el periple de la protagonista, vaig buscant documentació, parlo amb gent, m’informo i, a partir d’aquí, vaig creant el que és pròpiament la novel·la, la ficció.

—Per què el seu alter ego escriptor de la novel·la és una dona? Per evitar que sigui molt autoficció?

—Sí, per marcar molt clar l’àmbit de la ficció en contrast amb l’autoficció o l’autobiografia. I després perquè el fet de convertir el personatge en una dona em donava perspectiva i distància. No volia acabar parlant de mi...

—Ni de la seua família?

—Exactament. Sempre acabes parlant de tu, però no volia identificar-me cent per cent amb la protagonista. Això em donava llibertat i distància.

—Per què ha decidit dividir la novel·la en una primera part, on l’escriptora investiga i decideix com escriurà la història, i una segona, que és pròpiament la història de l’avi d’Espiridió?

—Tenia clar aquestes dues parts: el procés de recerca i de creació, mostrant al lector com es fa una novel·la des de dins, perquè un lector vegi el viatge interior de l’escriptora: quins processos passa, quins dubtes té. També per trencar alguns clixés. I perquè també la feina d’escriure vol dir reflexionar sobre la manera d’escriure. És com vosaltres: la feina no surt si no et poses davant de l’ordinador; no et ve per inspiració divina. És una feina molt més disciplinada, rigorosa i constant del que des de fora pot semblar.

—Aquesta és una part més metaliterària i, fins i tot, té fragments sobre com s’escriu i com s’ha d’escriure. En un moment, la protagonista li diu a la seua amiga: “Malfia-te’n, doncs, dels ‘escriptors’ que no reescriuen i reescriuen els seus textos i que publiquen llibres com qui fa botifarres”.

—Hi ha una concepció determinada de la literatura, que no vol dir que sigui l’única. Ella defensa un tipus de literatura que es basi en aquesta “consciència de la llengua”, aquest saber-se escriptor i tenir molt clar que la nostra matèria primera és la llengua i el que fa que una cosa sigui literària...

—En la literatura primer és la llengua i després la història.

—Per mi, sí, és clar. La història ha d’enganxar, però aquella mateixa història explicada amb una prosa potent i fluida, amb una llengua que flueixi, té una força, una presència i una qualitat literària que no té una història, per molt bona que sigui, explicada amb una llengua mediocre o superficial.

—En aquest sentit, els judicis literaris de la protagonista coincideixen amb els seus.

—Sí, en aquest sentit hi ha una coincidència pràcticament del cent per cent, en la consideració de la literatura com a art.

—Hi ha la història personal de l’avi Espiridió, però hi ha també la història, menys familiar i més local o comarcal, dels pescadors de corall.

—M’hi va portar una mica la mateixa història, perquè la pesca del corall tenia una importància molt gran en la majoria dels pobles costaners de la Costa Brava, o de l’Empordà marítim. I durant molts segles, aquests pobles van tenir com a base econòmica la pesca, però també el corall. Hi havia gent que se n’anava a mars molt llunyanes i es jugava la vida pel corall. Això transformava també la vida quotidiana d’aquests pobles, perquè la majoria dels homes marxaven, les dones es quedaven i assumien tasques que havien estat d’homes, la qual cosa fa que es creï una mena de matriarcat...

—Quan marxa l’avi de l’Espiridió, és Helena qui es queda al càrrec de tot.

—... Es queda al càrrec de tot, amb els deutes que ell ha assumit, intentant defensar el mas, amb una criatura petita i una situació molt precària. La vida dels corallers és de pel·lícula. Marxaven sis o vuit mesos; amb uns sistemes de navegació molt rudimentaris...

—A finals del XIX havien de ser rudimentaris.

—Sí, però pensa que ja marxaven segles abans a corallar no sé on. El risc començava en el moment que s’embarcaven; quan arribaven a les illes de Cap Verd, posem per cas —perquè eren un dels seus destins més allunyats—, podien trobar-se amb l’hostilitat dels nadius d’allà... o amb la competència d’altres corallers o amb la pirateria. I baixaven a buscar el corall a pulmó lliure i de vegades els quedaven seqüeles físiques o psicològiques de per vida. També hi havia corallers que arribaven a suïcidar-se, per les condicions dures o la solitud o l’angoixa. Quin era l’esquer? Els guanys que podien obtenir quan feien una campanya de corall que generava uns beneficis importants.

—Literàriament, són un ofici molt interessant i molt poc explotat. Serien els nostres baleners: un ofici aventurer, arriscat i amb certa èpica. Està molt oblidat?

—Es recorda poc i no sé per què. Els empordanesos d’arrel, si busquessin en el seu arbre genealògic, anirien a parar a algun coraller, perquè molts pescadors acabaven fent de corallers. No tots s’embarcaven en aquestes expedicions llargues a Cap Verd o al nord d’Àfrica, però la majoria s’hi acabaven dedicant en algun moment. El fet és que, quan he volgut documentar-me, m’he trobat amb poca bibliografia. No hi ha una correspondència entre la importància que va tenir, els segles que va durar, la riquesa que va crear i el coneixement, l’estudi i la bibliografia que podem trobar. Així com per exemple la història els indians està molt més documentada, la dels corallers, no. Potser perquè els indians van fer aquelles cases i hi va quedar una constància física... Però va ser un període molt més curt i els que van fer fortuna van ser poquets. En canvi, al corall es va dedicar gairebé tothom durant segles: i era una de les bases econòmiques, i no només a Begur; també a l’Estartit, Roses, Cadaqués, l’Escala...

—A l’Alguer també hi ha tota una indústria al voltant del corall. Teniu constància que els corallers d’aquí viatgessin a Sardenya també?

—Sí, era un dels llocs on anaven: anaven a l’Alguer, a altres llocs de Sardenya, a Sicília, feien tota la costa del País Valencià, també, i l’andalusa. De fet, hi ha una cosa curiosa, que surt a la novel·la: a Begur hi ha un carrer de Sant Antoni perquè molts corallers d’aquí baixaven a corallar al cap de Sant Antoni; i també el carrer de Vera, que és un poble d’Almeria on també baixaven a buscar corall. Amb els diners que guanyaven, anaven allargant el carrer i li van posar els noms dels llocs on anaven.

—La història està esquitxada de llegendes populars de Begur, però també hi ha rumors que vostè converteix en història llegendària.

—Sí, la majoria són llegendes populars que jo adapto, amb una dimensió més literària, perquè la mare els pugui explicar a la filla i resultin més atractives, i després hi ha la del cap de Begur (la semblança amb el cap d’un drac), que també és inventada per mi; i la de la serp de dimensions fantàstiques al Puigcalent, que sí que és una contalla popular que diu que encara existeix una serp enorme —i a partir d’aquí jo m’invento tota una llegenda.

—La contalla ja deia que és una serp bona?

—Sí, sí, és un recurs que les llegendes utilitzen sovint. Hi ha unes quantes serps d’aquestes per la geografia dels Països Catalans.

—Des del començament, empelta la narració d’històries per aconseguir aquest ambient carregat de llegendes.

—Sí, tota la novel·la està en aquesta línia tan fina que separa la ficció de la realitat, com tantes llegendes que tenen una part de realitat i després una altra que s’exagera. M’agradava que tot el llibre respirés aquesta atmosfera de mitologia. Ja la mateixa història de l’avi d’Espiridió és una història mítica. De fet, pots trobar-hi certes comparacions amb l’Odissea...

—La protagonista que està esperant es diu Helena...

—I quan torna al cap dels anys, quan ja el donen per mort, i apareix a la platja de sa Tuna, el primer que es troba és el seu gos, com Ulisses quan torna a Ítaca. Al final, les llegendes devien ser les primeres manifestacions literàries que tenim els humans, i beuen de mites i de fonts molt antigues. Això m’agradava perquè connectava totes les generacions, el territori i la llengua.

—Com explica al final, aquesta novel·la és una reescriptura de Cabells de medusa, que havia publicat el 2007 a Curbet. Hi ha fet molts canvis?

—Això és una novel·la completament diferent. L’únic que s’ha mantingut de Cabells de medusa és el punt de partida —la història familiar d’Espiridió—, però la novel·la ha canviat de dalt a baix: l’estructura de la novel·la és diferent; els personatges són diferents; la trama ha canviat i, sobretot, l’estil, la llengua i el to han canviat molt, perquè han passat vint anys i jo he canviat molt com a escriptor. Per això els vaig dir als editors que m’agradaria posar-li un altre títol perquè ja no és l’altra novel·la.

—Per què refà aquella novel·la?

—El 2020 surt La drecera, que té un gran ressò de crítica, de públic i de premis. Jo feia vint-i-cinc anys que era escriptor, i els editors em diuen: ja que tens una obra darrere, creus que hi ha alguna cosa que podria funcionar? I els explico que Cabells de medusa podria després de fer-li els canvis que calgui. L’agafo, la rellegeixo i veig que no he de tenir escrúpols. Tabula rasa.

—Foc nou.

—Sí, perquè intentes salvar coses, altres s’ensorren. Què funcionava? Aquesta petita anècdota d’història familiar. Doncs fem-ho de cap i de nou. Aquella estava escrita en forma de dietari i l’estructura de novel·la em dona més llibertat. El personatge també té una altra visió.

—Quina edat tenia llavors?

—La vaig començar a escriure el 2004, fa vint anys. Jo en tenia 34. Són anys molt decisius per a un escriptor. En els últims tres o quatre llibres és quan trobo l’estil i el to que busco de la literatura que m’interessa.

—La base fonamental de tot això és un lèxic empordanès riquíssim que li dona un regust diferent.

—Ara quan parlàvem de les llegendes, de la vinculació amb el paisatge i el territori. Tot això va estretament lligat amb la llengua. Jo tinc la sort de vindre d’una família... [Martín i Serra agafa la portada del llibre, obre la solapa i assenyala la dona que hi apareix sargint xarxes a la dreta de la imatge.] Aquesta és la meua àvia. Vinc d’una família de pescadors i aquest vocabulari l’he sentit de petit. La meua mare és l’última generació que han conservat el parlar salat (com a les Illes). Jo tinc molt present aquest vocabulari i em semblava que no es podia explicar aquest món si no era mantenint aquest vocabulari. I deixant clar a la novel·la que aquest lèxic s’ha anat perdent al llarg de generacions: no parla igual la nena que la mare que l’àvia... Com a escriptor, el reivindico. Insisteixo que són paraules que fa cinquanta anys eren d’ús normal i corrent. Ara poden semblar cultismes, però eren les que feien servir els meus avis i besavis, gent que no havia tingut accés a la cultura. •