Fa vint-i-cinc anys, diverses alqueries d’alt valor arquitectònic van quedar assolades per la voracitat urbanística. Salvem el Pouet era el nom de la coordinadora creada aleshores per salvar un conjunt patrimonial únic, que combinava una horta periurbana d’alt valor ecològic i construccions amb molts segles d’història, les quals tenien el seu origen a l’època musulmana.
El barri de Campanar, el vell poble de Campanar, va patir una transformació total. Els camins rurals, les séquies i els sequiols van ser substituïts per grans avingudes i residències de moltes altures i piscina.
D’aquella estampa bucòlica, per tant, en queda ben poc. Les dues alqueries que van poder esquivar la voracitat urbana de la darreria del segle XX, la de Puchades i la de Ricós, són testimonis muts de la desfeta.
Les altres ja formen part del passat. Per exemple, la de Tonet o la del Foraster, que van tombar-la malgrat la fermesa amb què va tractar de mantenir-la viva Manuel Balaguer, el seu propietari. O la de Barberà, que duia el cognom de l’alcaldessa que va acceptar-ne la destrucció per part de la constructora Onofre Miguel en sintonia amb la Conselleria de Cultura i sense esperar a la resolució del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV), que havia obert diligències en base a un informe de la Universitat Politècnica de València (UPV) que en demanava la preservació.
Es remuntava al segle XIV i posseïa restes gòtiques i islàmiques, però en aquella València que s’obria al boom immobiliari pesava més el plànol projectat per Alejandro Escribano —director de diverses obres aixecades a Nou Campanar— que no el pla general que ell mateix, com a arquitecte municipal, havia redactat als anys vuitanta. Un PGOU que sí que havia previst la prootecció de les alqueries de l’entorn pel seu alt valor patrimonial.
Tant l’Institut de Defensa i Estudi del Medi Ambient (IDEA) com Esquerra Unida i Els Verds del País Valencià van batallar per aturar aquell procés, fins i tot per la via judicial. Però no van poder evitar-lo.
L’any 2007, en el seu llibre Rita Barberá: El pensamiento vacío, Josep Sorribes, professor d’economia regional i urbana de la Universitat de València (UV) recentment desaparegut, criticava els PAI aprovats a cavall del segle XX i XXI pel “mal urbanisme” que representaven. “S’afegeixen al teixit urbà preexistent modificant radicalment el paisatge i generant una ciutat dual que agreuja el dualisme social que ja existia entre els barris bons i els dolents”, escrigué Sorribes.
Sobre el cas concret de Nou Campanar, el professor va recordar que no sols havia “desfigurat el paisatge” de manera brusca, sinó que s’havia “endut per davant, sense justificació, les alqueries del camí del Pouet”.
Només queden unes poques alqueries enmig d’algun parc. Descontextualitzades. Disperses. Decoratives.
Ni les concentracions pacífiques ni els encadenaments d’activistes i algun representant polític a les alqueries —com més tard passaria també al barri del Cabanyal— no va servir de res. Les excavadores van fer la seua tasca escortades pels cossos policials. Un quart de segle després, de tot allò només queden unes poques alqueries enmig d’algun parc. Descontextualitzades. Disperses. Decoratives.
I queda, fruit de la toponímia, el nom d’una farmàcia —El Pouet— i una placa falcada a terra —com les estrelles de Hollywood— amb l’escut de la ciutat de València i quatre paraules que diuen “Antic camí del Pouet”. Una làpida sense flors que trepitgen cada dia centenars de persones.
Perquè un dia, de sobte, van començar a florir per la zona complexos mastodòntics. A principis dels noranta hi vivien 6.000 habitants i dues dècades més tard ja n’eren 20.000.
Una d’aquelles urbanitzacions de nova planta, formada per dos edificis imponents —de 14 i 10 altures, respectivament, amb 138 propietats en total— ha fet la volta al món en les últimes hores per la virulència amb què ha estat engolida per les flames.
Una capsa de mistos habitada per gent. Una xemeneia gegant. Una falla a la qual es bota foc i queda reduïda a les cendres en un tres i no res. En tot això s’ha convertit el residencial —presumptament de luxe— que de moment ha acabat amb la vida de nou persones i ha deixat sense llar quatre centenars més.
Des de la distància, muda com sempre, l’alqueria de Ricós s’ho mira amb tristesa. Per la pena que ja arrossegava de feia temps, la del paisatge que no tornarà a ser, i per la pena, encara més gran, que li ha causat una desgràcia que marcarà, per sempre més, aquesta banda de Campanar.
UN EDIFICI MODERN EN UNA UBICACIÓ PRIVILEGIADA
L’edifici sinistrat va començar a projectar-se en 2005 i va concloure les obres en 2008. Malgrat no disposar de moltes zones comunes a la part baixa, era un dels més cars de Nou Campanar per la seua ubicació privilegiada, a la cantonada de les avingudes del Mestre Rodrigo i del General Avilés, cosa que li proporcionava una lluminositat enorme.
Nascut en plena orgia immobiliària, el vídeo que el promocionava afirmava tenir “una façana revestida amb un innovador material d’alumini de la classe alucobond”. A més, sempre segons el vídeo, s’hi havien aplicat “rigorosos controls durant tot el procés d’edificació”.
Els pisos foren comercialitzats per la firma catalana Fbex, que entrà en concurs de creditors en 2010, quan arrossegava un deute de 500 milions d’euros. Tant la ubicació del complex, summament cridanera, com la seua fesomia moderna, que mantenia intacta, feien que un pis de dues habitacions costara més de 400.000 euros o que el lloguer d’una vivenda del mateix tamany vorejara els 2.000 euros mensuals.
En total hi residien unes 450 persones. L’incendi es va iniciar aproximadament a les 17.15 hores de dijous, i es va propagar amb celeritat, cosa que va complicar el desallotjament. No es va donar per estabilitzat fins a l’endemà d’aquest divendres. Les xifra de morts en la catàstrofe ascendeix a deu persones.