El general Francisco Franco començava el dia assistint a la santa missa. A la vesprada, si les obligacions del cap d’estat ho permetien, resava el rosari, costum familiar implantat per Carmen Polo de Franco, la seva muller. Ella i l’assistent espiritual creien en la missió divina del dictador, considerat Caudillo de España, por la gracia de Dios.
A l’hora del cafè, Franco aprofitava per despatxar la confirmació o commutació de les penes de mort dictades pels tribunals militars. Si fos certa la xifra que atribueix el nombre d’oponents executats que El llibre negre de la humanitat situa en 150.000, implicaria signar una mitjana de quasi onze sentències de mort diàries, sense descans ni dies festius, entre l’1 d’abril de 1939 i el novembre de 1975.
Altres fonts consideren que el franquisme va executar unes 50.000 persones, una mitjana diària de quasi quatre. En realitat, encara es desconeix quantes penes de mort va signar Franco o quantes víctimes van ser jutjades i, d’aquestes, quantes van morir garrotades. EL TEMPS ha fet una llista d’executats al nostre país, amb 63 persones identificades. Altres 17 encara no estan identificades, i es desconeix si van ser sentenciades per un tribunal militar.
Com a cap d’estat, Franco es reservava la decisió final de les sentències amb pena de mort. Per confirmar la pena de mort, tramitava l’anomenat “enterado”, i la commutació suposava una pena de trenta anys de presó. Aquesta formalitat l’exercia acompanyat de l’assessor espiritual, el capellà d’origen català, José María Bulart. De la mateixa manera que durant l’execució no faltava la presència d’un sacerdot, quan la pena de mort es confirmava finalment tampoc no faltava un capellà, o més d’un, a l’hora de l’execució de les sentències.
El general separava la pila d’expedients de les penes de mort sobre tres cadires arrenglerades, segons el ministre Ramón Serrano Suñer, anomenat el cuñadísimo, per estar casat amb la germana de Carmen Polo. A la coberta de cada expedient escrivia la conformitat amb la sentència amb un llapis vermell i la lletra e d’“enterado”, i ho deixava sobre la primera cadira. Amb un llapis blau escrivia una ce de “conmutado” a la coberta quan substituïa la pena de mort per la immediatament inferior de trenta anys de presó i que deixava sobre la segona cadira. En el cas de sentències amb presumptes delictes especials de sang, junt amb la lletra e en vermell escrivia una curta especificació de “garrote y prensa”, per donar un efecte publicitari d’exemplaritat. Aquesta especificació, la d’executar la pena de mort amb garrot vil, es reservava per a la tercera cadira.
Malgrat ser una feina rutinària, el cerimonial metòdic i feixuc recordava el joc infantil de les cadires. José María Bulart deia que Franco “quizás era frío, como han dicho algunos, pero nunca lo aparentó. En realidad, nunca aparentó nada”. No perdia el somriure quan pronunciava la paraula màgica “enterado”, i Bulart es permetia reblar-li el clau amb el terme “enterrado”, donant vida al malnom d’El Criminalísimo.
L’octubre de 1936, Francisco Franco va demanar un assessor espiritual al bisbe de Salamanca, Enrique Pla i Deniel, nascut a Barcelona i inventor de la categoria de la Croada per referir-se a la Guerra Civil. El bisbe va oferir a Franco com a assessor espiritual el seu secretari personal de 26 anys. Bulart ja era resident del Palau Episcopal de Salamanca, on s’havia instal·lat la família Franco a l’inici de la Guerra Civil a proposta de Pla i Deniel. José María Bulart Ferrándiz havia nascut el 1900 a Barcelona i va morir, després d’una vida entre Salamanca i Madrid, el desembre de 1981.
Des d’aleshores, Bulart va acompanyar el dictador fins a l’extremunció —dies abans del 20 de novembre de 1975— durant 39 anys. Un cop mort Franco, Bulart continuaria actuant com a capellà de la vídua de Franco, Carmen Polo, que va morir el 1988, set anys més tard que el religiós.
El ritual de les tres cadires es va anar repetint durant dècades, i espaiant i fent-se més complex. La sentència del tribunal militar que condemnava a pena de mort qualsevol indefens era elevat al Consell Suprem Militar per al seu coneixement i aprovació. Els advocats defensors tenien tres dies per presentar al·legacions. El Consell de Ministres espanyol ratificava les condemnes a mort.
L’última vegada que una carpeta es va dipositar a la tercera cadira, on anaven a seure els condemnats al garrot vil, va ser el 17 d’agost de 1963. Eren dos membres de les Joventuts Llibertàries: Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granados Gata, nascuts a Cardona (Bages). Des de la detenció fins al garrotament a Madrid passaren 17 dies.
Quasi 11 anys després, el cabdill va decidir que Salvador Puig Antich era mereixedor de ser el darrer garrotat de l’Estat. Tanmateix, després de dubtar i fer algunes consultes, Franco va decidir que era millor compartir aquest reconeixement a un membre del MIL (Movimient Ibèric d’Alliberament, per les seves sigles en espanyol) amb un apàtrida, l’alemany Georg Michael Welzel, conegut com Heinz Chez, condemnat a pena de mort per la presumpta mort d’un guàrdia civil a l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp). La dictadura volia restar rellevància política a l’execució a garrot del llibertari, però el resultat va ser justament el contrari.
El setembre de l’any següent, Franco va fer servir novament el joc de les tres cadires dels condemnats a pena mort. A la primera cadira va deixar cinc expedients: dos membres d’ETA politicomilitar i tres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP). A la segona cadira, a la dels commutats, cinc penes de mort a membres del FRAP i un membre d’ETA politicomilitar, José María Garmendia Artola, el Tupa.
El dissabte 27 de setembre de 1975 van ser afusellats Juan Paredes Manot, Txiqui, a Cerdanyola del Vallès, a una clariana del bosc de Collserola, per un escamot de sis guàrdies civils voluntaris. Angel Otaegi Etxeberria va ser afusellat a l’hort de la presó de Villalón, a Burgos, a càrrec d’un escamot de voluntaris. A Madrid, a la caserna militar de Hoyo de Manzanares, van ser afusellats José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena Alonso. 54 dies després, es comunicava la mort de Francisco Franco.