L'any 1997, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va fer un estudi sobre la consciència nacional i regional en les autonomies catalogades com a històriques (Galícia, Euskadi, Navarra, Catalunya, Balears, País Valencià i Andalusia). La investigació oferia una riquíssima panòplia de dades sobre aspectes diversos de l’opinió pública valenciana. Per exemple, que el gruix de la població considerava que, tot i existir un fort sentit regional, aquest sentiment “no té res a veure amb el nacionalisme a l’estil català o basc”.
O que el 39,3% de la població assegurava que la seua llengua materna era el valencià. O que el 44,7% dels enquestats eren favorables al requisit lingüístic en la funció pública. L’organisme estatal preguntava, fins i tot, quines eren les fílies i fòbies dels residents al País Valencià en relació amb altres autonomies. Andalusos, aragonesos i castellanomanxecs eren, en aquest ordre, els qui més simpatia concitaven. Catalans, bascos i madrilenys figuraven, per contra, entre els que més antipatia generaven.
D’enquestes àmplies i específiques sobre la consciència nacional i regional dels valencians, no se’n tornaren a fer al CIS, després d’aquell 1997. L’aturada investigadora, clar, impedeix capir quina ha estat l’evolució de l’opinió dels valencians en aquestes matèries. És a dir, analitzar els canvis i les transformacions (o no) que s’hagen pogut donar en un quart de segle. Vint-i-cinc anys al llarg dels quals ETA va declarar un alto el foc, Catalunya va bascular cap a l’independentisme o la guerra per l’aigua entre autonomies es col·locà en una posició destacada de l’agenda política.
Aquest exemple sobre l’estudi de la consciència nacional i regional en les autonomies històriques evidencia fins a quin punt és important la investigació social per entendre les transformacions en les actituds de la ciutadania. El País Valencià, tanmateix, està coix en aquesta matèria. Perquè, al contrari que Euskadi, Andalusia o Catalunya, no disposa d’un organisme autònom dedicat, exclusivament, a aquesta tasca.
“Ens caldria tindre un CIS valencià, perquè això ens proporcionaria enquestes periòdiques per disposar de dades, la qual cosa seria molt interessant tant des del punt de vista de la investigació sociològica com des del punt de vista del disseny de les polítiques públiques”, explica el sociòleg Vicent Flor.
Rafa Castelló: “Totes les autonomies que tenen una voluntat ferma d’autogovern disposen d’organismes de centres d'opinió".
D’una opinió molt semblant és el seu col·lega de departament a la Universitat de València, Rafa Castelló, que lamenta el “buit” en aquesta matèria. “Totes les autonomies que tenen una voluntat ferma d’autogovern disposen d’organismes d’aquest tipus, perquè les dades ajuden a dissenyar polítiques públiques. A més, disposar d’una eina d’aquestes característiques significa que conceps la població del teu territori com una unitat, és a dir, com a propietaris d’una voluntat política”, explica Castelló, el qual en la seua tesi doctoral va utilitzar algunes de les dades sobre la consciència nacional i regional que el CIS va deixar de fer en la segona meitat dels noranta.
Informació és poder
No tot és un ermot, tanmateix. Perquè si bé els valencians no disposen d’un organisme propi i autònom, aquesta competència s’exerceix, parcialment, des de Presidència de la Generalitat amb un reduït equip de tècnics. Les enquestes que s’elaboren queden compilades a Argos, una plataforma d’accés lliure. Allà, en l’actualitat, es poden consultar les enquestes d’opinió que, periòdicament, duu a terme Presidència, així com estudis específics sobre temàtiques concretes. Hi ha els baròmetres que anualment es fan amb preguntes tan diverses com la situació econòmica personal i general; la valoració del desplegament de determinades polítiques públiques, o la satisfacció amb el darrer partit polític que es votà.
Les enquestes de la Generalitat, de fet, han estat d'actualitat durant aquesta setmana, després que ElDiario.es publicara que el Consell havia evitat donar publicitat a la primera enquesta sociològica i d'opinió pública realitzada en temps de Carlos Mazón. En ell, el Molt Honorable no eixia especialment ben parat: segons l'enquesta, el 57,7% dels valencians i les valencianes confia poc o gens en Mazón. "Les enquestes es fan amb diners públics, per tant, existeix una obligació de donar-les conèixer tant a l'opinió pública com als mitjans de comunicació", explica Ana Berenguer, qui va ser Directora General d'Anàlisi i Prospectiva de 2019 a 2023.
En concret, aquest estudi ha costat 40.000 euros de l'erari públic. En ella es preguntà a 3.500 persones per qüestions molt diverses: de la valoració dels líders polítics a la condonació del deute de Catalunya; de l'adscripció ideològica a l'amnistia. Berenguer es mostra molt crítica amb el plantejament de les preguntes. "Una de les funcions de les enquestes és dotar d'informació als responsables públics per prendre decisions que milloren la gestió d'un determinat territori. Preguntar sobre l'amnistia o la condonació del deute en una enquesta d'aquest tipus no té cap sentit -explica-. En tot cas, tindria sentit si qui encarrega l'enquesta és un partit polític".
No s'ha de passar per alt, en tot cas, que la manera com es formulen les preguntes determina, en molts casos, el marc d'anàlisi i de resposta de l'interlocutor. És a dir, no és el mateix plantejar "segons dades oficials, en els últims huit anys el deute de la Comunitat Valenciana ha pujat més de 15 mil milions d’euros. Ara que coneix la dada d’endeutament de la Comunitat Valenciana, com valora la gestió econòmica duta a terme per l’anterior govern valencià del pacte del Botànic?" (com fa l'enquesta de la Generalitat); que plantejar "creu que el govern espanyol hauria de reformar el model de finançament, donat que aquest ha provocat que en els darrers huit anys l'endeutament s'haja incrementat en 15 mil milions?".
"Les preguntes -explica l'anterior responsable d'anàlisi i prospectiva- es formulen des de la Generalitat. L'empresa encarregada de realitzar l'enquesta pot plantejar millores, però, en essència, és des del govern que es marquen les qüestiones prioritàries a abordar".
En l'època de Camps, la Generalitat no feia públiques les enquestes que realitzava. La justícia va obligar-los a claudicar.
Retorn als anys de foscor
La manca de transparència del Consell Mazón recorda als seus predecessors del Partit Popular. En l’anterior etapa, els conservadors van amagar sistemàticament i durant tota una dècada les enquestes que feien, amb l’argument que les investigacions s’utilitzaven, exclusivament, per avaluar i definir polítiques públiques. En l’etapa Camps, de fet, la Generalitat va trencar el conveni que tenia amb el CIS, perquè no volien que seguira la lògica del seu funcionament i publicara les enquestes un any després de fer-se. El PP volia, a tota costa, mantenir amb pany i forrellat el resultats de les investigacions sociològiques.
El 2014, el Consell encapçalat per Alberto Fabra va haver de fer públics tots aquells estudis, després que la justícia fallara, fins en set ocasions, a favor dels partits de l’oposició, els quals sempre van criticar l’ús partidista que en feien els conservadors. La dita segons la qual la informació és poder és ben certa.
L’entrada del Botànic va canviar la dinàmica obscurantista. “Es va introduir l’obligació de publicar les enquestes que es feien des del govern i a més es presentaven en roda de premsa davant els mitjans de comunicació. L’objectiu era fer un CIS valencià sense ser el CIS. Fèiem baròmetres per capturar dades i dissenyar l’acció de govern i de les polítiques públiques”, explica Ana Berenguer, que abans d'unir-se a l'equip de Ximo Puig va exercir com a vicepresidenta d’Anàlisi i Estudis de l’alcaldia de Nova York.
Tot i estar satisfeta amb la tasca que va desenvolupar dins l’organigrama de Presidència —especialment pel que respecta al desplegament de l’Estratègia Valenciana per a la Intel·ligència Artificial i a la col·laboració amb les universitats—, Berenguer ho té clar quan se li pregunta si creu que seria convenient que el País Valencià disposara d’un organisme autònom: “Sí, sens cap dubte. En primer lloc, perquè com a institució pública no tenim accés prioritari a les dades del CIS i ens hem de resignar a analitzar-ho com si fórem públic ordinari. En segon lloc, perquè les mostres del CIS, en l’àmbit autonòmic són, molt sovint, massa reduïdes”.
CIS, una ferramenta coixa
“Tot i que amb Tezanos s’han ampliat les mostres, no és suficient. Si es fan 4.000 enquestes, 400 corresponen al País Valencià. Amb aquestes dades, el marge d’error és relativament alt. Una altra cosa són les enquestes electorals, en què s’arriba a preguntar a 18.000 persones”, apuntala el sociòleg Rafa Castelló.
Raquel Valle-Escolano: "El CIS fa investigacions molt bones, però se'ns queda molt lluny".
També des de la politologia coincideixen a assenyalar la necessitat de disposar d’organismes propis i solvents. “El CIS fa investigacions molt bones, però se’ns queda molt lluny”, opina Raquel Valle-Escolano, professora de ciències polítiques de la Universitat de València, que, tot i felicitar-se per l’existència d’Argos, demana anar un pas més enllà. “Argos és una ferramenta molt bona que té la Comunitat Valenciana i que no tenen moltes autonomies. Per tant, és un pas endavant que ens aporta dades als investigadors i ajuda en la presa de decisions, però fa curt per poder fer investigacions que siguen representatives de la societat valenciana i els seus interessos”.
Tot i que el Botànic va fer passos molt importants a l’hora de recuperar organismes públics per dotar-se d’informació —i, per tant, d’autoconeixement—, l’opció de crear un organisme autònom en aquesta matèria mai no va estar damunt la taula. Per contra, sí que es reactivaren, després d’anys de letargia, l’Institut Valencià d’Estadística i l’Institut Cartogràfic Valencià.
A l’Estat, és Catalunya qui més ha avançat en aquesta matèria. No és l’única, tanmateix. A Euskadi hi ha l’Euskabarómetro, un equip d’investigació depenent de la Universitat del País Basc que va entrar en funcionament el 1995 i que fa investigacions i enquestes en matèries diverses, com ara comportament electoral, capital social, identitats col·lectives, polítiques lingüístiques o descentralització, entre moltes més.
A Còrdova, d’altra banda, té la seua seu l’Institut d’Estudis Socials Avançats (IESA), un organisme depenent del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) i de la Junta d’Andalusia, que, tot i centrar-se en una primera etapa en estudis agraris i en estratègies de desenvolupament, ha anat canviant per oferir investigacions en camps diversos, així com baròmetres periòdics sobre l’actualitat andalusa.
El model català
És el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de Catalunya el que més potència té. Creat el 2005, dins l’Institut Català d’Estadística, va esdevenir un organisme independent el juliol de 2007. L’any passat va comptar amb un pressupost d’1,6 milions d’euros i una plantilla d’una quinzena de treballadors. Al capdavant seu hi ha, des de la tardor de 2021, un valencià: el politòleg Jordi Muñoz.
“Qualsevol societat necessita dades i informació sobre si mateixa. Hi ha fenòmens socials que s’han de conèixer a través de les enquestes. Perquè a hores d’ara hi ha formes molt diverses de recollir dades de molts tipus, però sense la ferramenta de l’enquesta estaríem molt a les fosques sobre els canvis socials, sociopolítics i d’actituds. Crec que el fet de disposar d’aquestes
Jordi Muñoz: "Disposar d'enquestes millora la qualitat del debat públic i proveeix d'informació el món de la recerca".
dades millora la qualitat del debat públic i, alhora, proveeix d’informació el món de la recerca. Per als sociòlegs, les enquestes que nosaltres fem són com els acceleradors de partícules, perquè els permet analitzar unes dades que, d’una altra manera, no tindrien”, explica Muñoz. La darrera enquesta del CEO, sobre els valors de la societat catalana, es va fer pública la setmana passada i es va elaborar a partir d’una mostra de 7.685 persones.
El CEO, al contrari que l’equip tècnic que nodreix Argos, disposa d’autonomia i independència de criteri. Això significa que si bé, d’una banda, s’encarrega de supervisar les enquestes que fan els diferents departaments de la Generalitat (i assegura que les empreses que les fan estiguen homologades), també disposa de marge per elaborar-ne de pròpies, d’acord amb el seu criteri. El CEO, doncs, és útil per al govern de torn, però també per als investigadors en ciències socials.
“Seria bo que el País Valencià tinguera el seu centre d’estudis d’opinió”, assegura Muñoz, el qual, tanmateix, no s’està d’advertir que l’actual model els constreny a l’hora d’incorporar determinats perfils laborals, en un món, el de l’anàlisi de dades, que està protagonitzant una revolució accelerada. Raquel Valle-Escolano ho té clar: “Caldria un model independent, més encara si una de les matèries d’investigació és el comportament electoral i l’avaluació de polítiques públiques”.