Per què vau triar l’estil crònica gonzo per fer el llibre de ‘Trapologia’?
Al contrari que el periodisme tradicional, que sempre ha buscat separar la ficció de la realitat, el periodisme “gonzo” importen més les sensacions del redactor que els fets objectius. No preteníem fer una "guia de la música trap" sinó barrejar els conceptes de ficció i veritat a través d'aquest gènere musical. De fet, no fem estrictament "crònica gonzo" sinó "crònica bizarra", en tant que donem la mateixa importància a la ficció i a la realitat. El mètode d'escriptura esquizofrènic forma part del nostre modus operandi.
La lletjor és un concepte que s’escapa de la cultura benpensant. Per què l’heu introduït des del món del trap?
Perquè la lletjor és quelcom que no ha estat cultivat en la nostra cultura, fins a la irrupció del trap, que la incorpora i l'explota. Pensàvem que, a través del trap, podíem aplicar aquesta estètica a la literatura. De fet, ja o havíem practicat més o menys inconscientment en altres obres individuals nostres anteriors. La lletjor dessacralitza una idea de cultura benpensant i elitista.
El trap és una manera d’entendre-ho tot?
Segons el nostre llibre el trap és una cosmovisió, ja que concep el llenguatge com un discurs esperat, desitjat, no com a efecte de masses, sinó per a cada un individual on la veritat és reemplaçada per una pluralitat de “jocs del llenguatge” que acaba en un nihilisme irònic molt propi dels temps que corren.
Considereu que deslegitima el mercat cultural que una persona amb un mòbil, un grup d’amics i autotune a dojo pugui convertir-se en artista?
Tothom porta un artista a dins, tot i que els nostres sistemes tradicionals d'educació ens convencen del revés. Les noves xarxes socials han permès quelcom que abans només es podia fer passant per una discogràfica i uns jefes que decidien qui valia i qui no. Aquesta democratització de la música amb les noves tecnologies ens sembla meravellosa. Tant de bo passés el mateix amb la literatura.
Qui se sent atacat per aquesta producció d’art ‘assequible’?
Els mateixos que creuen que la música només es pot fer d'una determinada manera. "Assequible" no significa necessàriament dolent. Qui guanya els grans premis en literatura catalana? Els mateixos que pensen que la literatura ha de ser també d'una determinada manera per no perdre la seva part del pastís.
Per què creieu que la generació Z ha trobat en el trap la seva manera d’expressar-se?
Tots els que n’han parlat coincideixen que el trap és el gènere de la crisi. Combina la ràbia d’una misèria amb una actitud de confiança amb la xarxa i una mena d’anarcocapitalisme de sèrie que expressa perfectament un desencant tremendo. El que és interessant és que aquest desencant no pren una forma revolucionària sinó una d’acceleracionista.
L’indie català a quin tipus de generació responia?
A la nostra, suposo. Els que estem a la trentena, malcriats amb una esperança burgesa venuda pel sistema, el proto-pare que ens atorgaria un futur després de fer mil carreres acadèmiques. En aquest sentit, les noves generacions no són tan naïfs i ens n'alegrem. El no-future dels punks és ara més real que mai.
Li reclameu al mercat literari català que sigui més trap?
Ens sembla que, en general, la gent escriu intentant sempre agradar a tothom, sense problematitzar res, sense pertorbar ni inquietar al lector, quasi com si escriure fos més un acte terapèutic per al propi escriptor que un acte revolucionàri. Nosaltres ens decantem per això segon a l'hora d'entendre el fet literari.
Per què la literatura no s’ha atrevit a posar-se al nivell del ‘neolingüisme’ actual?
Perquè a la literatura d'aquest país se li ha demanat que treballi pel poder (llenguatge normatiu inclòs), quan la literatura sempre hauria d'anar a la contra de qualsevol poder. Aquí, tradicionalment se li ha demanat a la literatura que sigui mirall i far de la realitat social per vendre una certa idea de país, i aquell que no escriu així, aquell que ha fet excursions a l'experimentalisme se l'ha considerat escapista i se l'ha minyonejat. Aquell qui practica, com nosaltres, el bastardisme en el llenguatge tres quarts del mateix.
Parleu d’una ‘mà negra’ que decideix sobre quins temes entren o surten al mercat literari. Com?
Bé, això de "mà negra" potser sona una mica paranoic però quan veus l'últim premi Sant Jordi totes les teories conspiranoiques quasi semblen reals. És cert que el mercat té el poder de colonitzar ments molt millor que qualsevol droga, i que mentre es reivindiquen hipòcritament les minories injustament oblidades per la història tal com marca la correcció política del moment per vendre més, s'ignoren discursos realment contraculturals.
És el cas de la literatura "purista" que no arriba als nous públics?
El terme "purista" té una connotació negativa que no ens hi sentim identificats si l'entenem com a elitista, per a uns pocs. Al nostre llibre s'hi barreja alta i baixa cultura. Considerem que un ha de poder gaudir llegint l'"Ulisses" de Joyce i alhora llegir novel·les pulp de Curtis Garland. Ara, si per literatura purista entenem aquella que parla i s'escriu de maneres no normatives, que obre camins poc fressats, llavors és qüestió del públic arribar a aquestes obres. Tu llences una ampolla al mar esperant que algú la trobi i la reculli un dia. Una obra no es pot imposar al lector, sinó que hi ha d'entrar per voluntat pròpia.
Ha estat aquest llibre un cop de puny a l’estètic?
Aquesta era la idea, intentar obrir nous camins de l'escriptura a casa nostra: treballar el lletgisme, escriure malament a propòsit, posar llum a tot allò que el nostre sistema cultural considera de mal gust, estúpid o impropi del català de classe mitjana benpensant. Desestabilitzar categories de pensament és una feina que només els qui perseguim molins de vent pensant que són gegants s'atreveixen a fer.