A El barri de la Plata (L’Avenç, 2018) Julià Guillamon recorria els racons del seu barri del Poblenou i els paratges de l’Alt Millars que el seu pare (nascut a Toga) guardava a la memòria i visitava sempre que podia. A Poblenou hi havia tanta gent d’aquella zona que el trinquet el recorda molt sorollós: “Jo no havia passat mai del taulell del bar Montins. Vaig entrar per on hi havia hagut la cuina —havien tirat a terra els envans— i vaig entrar al trinquet. L’havien fet servir de magatzem de material de construcció: potser encara l’hi feien servir. Era una nau estreta, amb una teulada de peces de plàstic ondulades, verdes i transparents, amb molts forats. El fons estava pintat de color verd i també els laterals, fins a una certa alçada. M’he passat mitja vida sentint les pilotades d’aquest trinquet i els crits dels jugadors quan salten o s’estiren per abastar la bola. La galeria de casa hi quedava al costat, els crits entraven per una finestreta, amb una reixeta que feia de respirador. Vaig alçar la vista i, penjada a dalt de tot, hi vaig veure la finestra”.
A La veritable història del llibreter assassí de Barcelona (Ed. del 1984, 2020) Marcel Fité explica les connexions entre expressions que pensàvem independents: “El meu oncle del carrer de les Panses, que era molt bon sabater, segurament amb la intenció de fer-me exercitar aquella mà, m’havia fet una pilota tan boteruda que semblava mal feta, abonyegadota i tot, però això era perquè no havia trincat mai, és a dir, perquè era nova de trinca. Però, després, així que la vam fer botar al trinquet i rebotar contra els portals dels magatzems que hi havia al carrer, aquella pilota es va arrodonir i polir tant que era l’admiració i l’enveja de tots els nois del meu barri.”