No n’és la capital, ni tan sols la capital de la seua província, però Vigo és la ciutat més poblada de Galícia. Als vuitanta va ser coneguda per la seua movida i des de fa uns pocs anys, cada Nadal, Abel Caballero, l’alcalde ultrapopulista del PSOE, marca l’inici de les festes amb l’encesa de milions i milions de llums led la resplendor de les quals —assegura— arriba fins a Nova York. “Com en el futbol, el bàsquet i tants altres esports, en Nadal hi ha lligues, i a la Superlliga juguem Vigo, Nova York, Londres, París i Roma”, presumeix tot cofoi.
A Vigo viuen 300.000 persones. Més d’un de cada deu habitants de Galícia. És una ciutat marinera i industrial, jove però envellida, molt gallega, però alhora bastant castellanitzada per l’arribada massiva dels treballadors del sector navilier que hi van arrelar i no se’n van anar. Fruit d’aquesta composició sociològica, tan diversa, el PSOE és capaç d’arrasar a les eleccions locals, però alterna victòries amb el PP quan es tracta dels comicis al Congrés.
I a les gallegues? A les gallegues, el Partit Popular sempre havia mirat a la resta per damunt del muscle.
Fins ara.
A les eleccions del 18 de febrer, la força més votada a Vigo ha estat el Bloc Nacionalista Gallec (BNG), amb 56.820 vots, prop del doble dels 31.645 sufragis obtinguts en 2020 i sis vegades més que els 9.503 de 2016. Repassem de nou la seua evolució: 9.503, 31.645 i 56.820.
A la ciutat del molt jacobí Caballero, la candidata Ana Pontón ha aconseguit que milers de persones que voten el PSOE a les municipals o les estatals opten, a la Xunta, per la papereta del BNG. Els socialistes han passat de 43.000 vots a 30.000, i l’espai de Podem-Sumar, de 8.200 a 5.200.
Els 16.000 vots que els uns i els altres s’han deixat pel camí, afegits als que hi han arribat per l’augment de la participació, han permès que els nacionalistes gallecs, liderats per Ana Pontón, se situen en la primera posició. És una dada a tenir molt en compte.
No és l’única. Els estudis demoscòpics preelectorals indicaven que la franja d’edat de 18 a 25 anys era clarament procliu al BNG: el 40% mostrava la seua preferència per aquest partit, mentre que només el 20% manifestava la intenció de votar el PP. Les anàlisis postelectorals precisaran el grau de suport de cada segment de la població, però sembla evident l’atractiu de Pontón entre l’electorat més jove.
La victòria a Vigo resumeix bé les potencialitats del nou BNG i culmina el trajecte cap a la normalitat que Xosé Manuel Beiras va començar ara fa quaranta anys. En l’extensa entrevista que va concedir a aquest setmanari l’any 2016 [vegeu EL TEMPS núm. 1.684], quan estava a punt de posar fi a una trajectòria de vint-i-cinc anys com a parlamentari, Beiras recordava que els principals referents de la Unión do Povo Galego (UPG) desconfiaven d’ell pel seu presumpte moderantisme.
A la conversa en qüestió, recordava com el BNG fou capaç d’ampliar la seua base de votants des del moment en què “no va apostar a ultrança per la independència” i va deixar de banda, malgrat les reticències de la UPG, “el discurs doctrinari del nacionalisme leninista”. Aquell BNG primigeni comptava amb la complicitat absoluta del sindicat CIG (Confederació Intersindical Gallega), de Comisiones Labregas, de la Federació d’Associacions Culturals, d’Adega (Associació per a la Defensa Ecològica de Galícia) i fins i tot de la Federació de Monts Comunals. Col·lectius preeminents en els seus camps d’actuació que van ser cabdals en la consumació del BNG com a espai transversal, allunyat de l’ortodòxia comunista.
“La cúpula de la UPG va començar a maniobrar; havíem tocat poder i érem una alternativa de govern a la Xunta, però no es refiaven de Beiras, perquè pensaven que Beiras no era controlable”, explicava en aquella entrevista. “La UPG volia tenir el control del BNG i els grups que havien fet contribucions plurals al projecte comú van convertir-se en lobbies per la disputa del poder a les institucions”, lamentava.
Aquelles pugnes ideològiques van acabar amb Beiras, el gran far del BNG, fora del partit. I no ha estat fins ara, amb Pontón com a candidata consolidada, quan ha tornat a fer-li costat en campanya, demanant nítidament el vot.
El retorn del fill pròdig —que va esdevenir el iaio totèmic— s’ha produït coincidint amb el gir possibilista de Pontón. Caballero encara se’n fa creus, de la quantitat de votants de Vigo que han passat de votar el PSdeG —com feien d’una manera gairebé automàtica— a decantar-se per aquesta dona de l’interior de Lugo que ha situat el BNG al llindar del mig milió de vots. Aviat és dit.
En el seu moment més esplendorós, amb Beiras, el nacionalisme gallec va quedar-se a tocar de les 400.000 paperetes. Corria l’any 1997 i el socialisme espanyol acabava de ser desposseït del govern de l’Estat. Dues dècades més tard, l’any 2016, el BNG va quedar per baix dels 120.000 vots.
Aquella era la primera vegada que Pontón compareixia com a candidata. Pocs dubten que d’ací a quatre anys tornarà a ser la cap de llista, perquè el partit ha trobat la persona capaç de trencar els motlles que l’encotillaven. Amb un missatge nítid i unes formes contundents, tot i que molt menys agressives que les del bruixo Beiras. I amb la convicció, per damunt de tot, que la presidència de la Xunta exigeix tenir molta cintura política.