Brigitte Burrichter té 65 anys i és catedràtica de literatura francesa i italiana a l’Institut de Filologies Modernes de la Universitat de Würzburg. El 2019, en ocasió del cinquantè aniversari del primer allunatge, ella i la seva col·lega Dorothea Klein van organitzar un cicle de conferències sobre la lluna i, arran d’això, van publicar el llibre La lluna i la màgia.
—Professora Burrichter, el 20 de juliol del 1969, el dia que els humans vam allunar per primera vegada, vós teníeu onze anys. En teniu algun record, d’aquell dia?
—Per als que érem criatures va ser molt especial poder mirar tanta estona la retransmissió televisiva que se’n va fer, és clar. Jo vaig anar a casa dels meus veïns, ja que, com moltes famílies d’aquell temps, a casa no teníem televisor. La idea que algú estigués dempeus sobre la lluna i ens mirés des d’allà dalt era fascinant, però no era conscient de tota la història que envoltava aquella fita.
—Quina història?
—Aquell allunatge va ser una gran proesa de la tecnologia, però d’entrada tenia motivacions polítiques. Enmig de la Guerra Freda, el president dels Estats Units del moment, John F. Kennedy, havia manat que un nord-americà havia de trepitjar la lluna abans que s’acabés la dècada. Peti qui peti, els americans volien arribar-hi abans que els soviètics, que també tenien en marxa missions destinades al nostre satèl·lit. Arribar a la lluna era també una empresa científica, sí, però en segon pla.
—Aquella fita va ser un punt d’inflexió per a la humanitat?
—No tant com ens podríem pensar. Molts ni tan sols es podien imaginar que una persona realment hagués tocat la lluna. Es pensaven que les imatges estaven trucades, que tot plegat era una posada en escena pròpia de Hollywood. Per al món occidental va ser molt més significativa una fotografia de la terra que van fer els astronautes d’una missió posterior, Apollo 17.
—La imatge de la Terra.
—Exacte. Es va fer famosa amb el títol de “The Blue Marble”, la bala blava: una imatge de la Terra il·luminada pel sol enmig de l’espai. Aquella fotografia va posar de manifest la idea que la Terra és una esfera petita i fràgil de la qual hem de tenir cura els humans.
—La lluna sempre ha sigut una superfície per a les nostres projeccions: política, literatura, composició… i màgia. I, enmig de tot això, la ciència sempre ho ha tingut difícil perquè es fes cas a la seva recerca en astronomia. En un dels viatges al voltant de la lluna que s’han fet, els astronautes van gravar un so semblant a un xiulet. La NASA no va publicar les actes de les converses en les quals es parlava d’aquell xiulet fins a la dècada del 2000, i l’arxiu de so encara va trigar uns quants anys més a publicar-se. Sembla que els astronautes tenien por que no es prenguessin seriosament les seves observacions i que tot plegat acabés atiant les supersticions.
—Els nord-americans havien de demostrar que no tenien tot controlat, de tal manera que no podia passar res que no tingués una explicació… i de cop enmig de les gravacions se sent un xiulet. Avui dia, aquell so té una explicació: es van encavalcar múltiples senyals.
—Els pensadors i els investigadors s’han dedicat a estudiar la lluna des de fa mil·lennis. Un dels primers fou el filòsof grec Anaxàgores, que va viure al segle V aC i ja va dir llavors que la lluna no resplendia amb llum pròpia, sinó que brillava il·luminada per la llum del sol, i que no tenia una superfície llista, sinó plena de turons i de valls. D’entrada, la seva assumpció va topar amb oposició. Per què la gent s’hi va posar d’esquena?
—Als humans sempre ens ha costat acceptar noves teories i justament això fou el problema d’Anaxàgores, ja que, al capdavall, no podia demostrar res. A més a més, en el context cristià es va establir la concepció ptolemaica del món segons la qual la Terra és al centre i són la resta de cossos celestes els que l’orbiten. Una idea més realista no hi encaixava.
—A principis del segle XVII, el savi italià Galileo Galilei va demostrar que són la Terra i tota la resta de planetes els que orbiten el sol i el van condemnar. També va treballar en el desenvolupament del telescopi i, gràcies a això, va poder demostrar les assumpcions d’Anaxàgores. Fins a quin punt això va canviar la imatge que es tenia de la lluna?
—Galileu va ser condemnat perquè la seva recerca no encaixava amb la concepció cristiana del món. L’església no el va rehabilitar fins al 1992. El seu descobriment principalment va tenir repercussions en l’art, ja que es va deixar d’il·lustrar la lluna com un disc blanc i pla, i es va passar a reflectir com una esfera amb relleu i taques fosques. És clar que, fins que aquests coneixements no van arribar al gruix de la societat, encara va trigar molt temps.
—A la baixa edat mitjana i a principis de l’edat moderna, la ciència estava reservada als erudits.
—Ni més, ni menys. La caiguda de l’Imperi Bizantí, al segle XV, va suposar l’arribada d’un gran nombre de noves idees. Els grecs van fugir a l’Europa occidental i se n’hi van dur els manuscrits. Fins aleshores, les idees d’Aristòtil només eren conegudes a Itàlia, Alemanya i França a través de traduccions al llatí de textos àrabs, i les de Plató a través de textos de l’antiguitat tardana. De sobte van poder llegir les obres en versió original. La gent culta fins i tot aprenia grec per poder entendre els textos. En aquests cercles van començar a circular un munt de noves idees, també sobre la lluna.
—Però molt poca gent sabia llegir i el llatí, que era la llengua de la ciència, la dominava una minoria.
—Sí, una persona sense formació no entenia el que deia la ciència sobre la natura. Arran d’això van tenir èxit els llibres populars, on es desglossava el coneixement més recent en idees que fossin pràctiques per a la vida real. Es va imprimir un calendari lunar amb les fases de la lluna, al voltant de les quals van sorgir tot de supersticions que parlaven de quan calia tallar-se els cabells o de com la lluna podia ajudar la gent en qüestions de salut.
—Ens hem d’imaginar que, en aquells temps, les nits eren molt més fosques del que ens semblen avui, que disposem de llum elèctrica. Abans, la lluna i les estrelles sovint eren l’única font de llum durant les nits. És per això que a la lluna se li van atorgar propietats sobrenaturals?
—Això probablement té un cert paper en tots els ritus que s’han desenvolupat al voltant de la lluna plena. Sobretot la idea que la lluna mor cada quatre setmanes i després reneix ha esperonat la imaginació de la gent. Les activitats de tipus cultural requereixen un ordre determinat. Fins i tot encara ho podem veure avui dia amb la Pasqua: és el primer diumenge després de la primera lluna plena de la primavera.
—Les idees màgiques persisteixen. Encara avui es diu que, quan hi ha lluna plena neixen més criatures, o que si es comença a construir una casa amb lluna creixent, anirà bé l’obra.
—La màgia és una necessitat bàsica de la humanitat. Intentem influir el curs del món, de la nostra pròpia vida per sentir-nos menys impotents. Qualsevol persona que comenci a fer-se una casa amb una lluna determinada vol que la construcció vagi bé i que la casa es mantingui dempeus durant molt de temps. En un món ple de crisis, la gent se sent cada cop més insegura i impotent. La fe en el sentit tradicional solia proporcionar aquesta estabilitat, però s’està perdent cada cop més i la màgia pot substituir-la.
—Per què el sol no és un símbol tan potent, encara que és molt visible i que fins i tot el podem percebre?
—No podem mirar directament el sol, però la lluna sí, gairebé durant tota la nit. Se’n poden reconèixer totes les fases, fins i tot sense tenir cap mena de coneixement científic i sense disposar de cap mena d’aparell. Ofereix, doncs, les condicions òptimes perquè al seu voltant s’hi creïn tot tipus de cultes.
—En el món germànic s’explica el conte de l’home de la lluna, que apareix, per exemple, a “El viatge del petit Peter a la lluna”. Sorgeix del fet que la gent veu el rostre d’un home a la superfície de la lluna. A l’Àfrica occidental, en canvi, hi veuen un cocodril; a Sud-àfrica, una dona; a l’Àsia oriental, una llebre. Com sorgeixen aquestes imatges?
—La gent veu figures en moltes estructures naturals, com els núvols. La diferència és que la lluna sempre hi és i essencialment no canvia. D’aquesta manera, les històries que explica cada cultura es poden consolidar i estan vinculades a allò que la gent coneix en cada cultura respectiva. Així és com va sorgir la història de “El viatge del petit Peter a la lluna”. Deien que a la lluna hi havia desterrat un lladregot que robava fusta i, és clar, una persona desterrada mira amb mala ganya. És per això que a la lluna hi veiem el rostre d’un home malcarat. En altres cultures s’hi han associat altres relats.
—Hi ha algun relat en el qual aparegui la lluna que l’hagi commogut especialment?
—Soc romanista i treballo molt amb textos medievals. Hi ha una novel·la titulada Erec i Enide, escrita al segle XII per l’autor francès Chrétien de Troyes, en què apareix una escena on hi ha una parella d’enamorats que han de fugir a cavall i el text diu: “Els era d’allò més dolça, la resplendor de la lluna”.
—Una escena romàntica.
—Sí: una parella que cavalca sota la llum de la lluna. Tanmateix, no sé si l’autor ho veia de la mateixa manera a l’edat mitjana. Hem de ser conscients que estem condicionats. L’època del romanticisme ha tingut una gran influència en la nostra cultura i la lluna es va considerar el símbol de l’amor i de la renovació. Potser aquell autor medieval només va integrar la lluna al seu relat perquè volia posar de manifest que la parella estava molt contenta de no haver de cavalcar a les fosques i de poder veure-s’hi.
—“Ha sortit la lluna, estels daurats llambregen al cel lluents i clars”. Aquests versos del poema “Cançó de vespre”, de Matthias Claudius, s’han cantat a moltes criatures a l’hora d’anar a dormir. A vós també us els cantaven?
—La melodia sí que m’ha vingut al cap, però del text no me’n recordo del tot. La meva mare me’l cantava a l’hora d’anar a dormir i, ara que seré àvia, potser el recupero.
Traducció de Laura Obradors