Jeroni Albertí Picornell, fundador d’Unió Mallorquina el 1982, va morir a Palma dijous de la setmana passada. Tenia 97 anys. Va ser senador per UCD, president del Consell Insular de Mallorca i del Consell General Interinsular, pel mateix partit, durant la preautonomia i ja en temps autonòmics fou diputat d'UM del Parlament balear entre 1983 i 1991, i president de la Cambra des de 1987 al 1991. Posteriorment s’allunyà de la política per les bregues internes del seu partit i perquè no estava d’acord amb la submissió a Aliança Popular -ara PP-, tal i com havia imposat la majoria orgànica. Donà suport, posteriorment, a Maria Antònia Munar en el seu intent de refundar UM, cosa que aconseguí el 1993. Tot i així, Albertí no va voler tornar tenir mai més rellevància política.
Nascut a Banyalbufar (Mallorca) l’octubre de 1927, estudià a Palma on es graduà com a professor mercantil. Del 1954 al 1963 va fer feina Veneçuela. En tornar entrà a treballar en la direcció hotelera i fou president de l’Associació d’Industrial de Mallorca (ASIMA) durant els anys setanta. En aquella època començà a interessar-se per la política en el si de l’Institut Balear de Direcció Empresarial, un ens creat el 1971 que serví com a centre de debat polític per a empresaris durant el tardofranquisme.
Fruit dels contactes que va establir en aquell espai, quan es convocaren les primeres eleccions, les que se celebraren el 15 de juny de 1977, alguns impulsor del que fou la Unió del Centre Democràtic (UCD) li plantejaren la possibilitat de presentar-se com a senador per Mallorca. Acceptà i resultà elegit.
Després d'aquells comicis els electes crearen l’Assemblea de Parlamentaris -formada per diputats i senadors d’UCD i PSOE, a més del senador independent de dreta d’Eivissa i Formentera: Abel Matutes- i elegiren Albertí com el seu president.
Cal entendre que en aquell moment es vivia enmig de l’efervescència a favor d’una autonomia política per a les Illes. Els nacionalistes del Partit Socialista de les Illes (PSI) l’havien reclamada els primers i durant el 1976 i 1977 tot els altres partits -excepte la ultradreta- acabaren per dir que també la volien, més que res per no abandonar la bandera autonomista en mans exclusives del PSI, perquè se suposava que existia un clam social en aquest sentit.
La pressió a favor de la futura autonomia fou el que aconsellà els electes a formar l’esmentada Assembla de Parlamentaris. I així, de passada, desfeien la pretensió del PSI, PCE i d’altres extraparlamentaris de voler mantenir viva una mena d’assemblea del Pacte Autonòmic que s’havia signat abans dels comicis, segons el qual els partits signants es comprometien que els seus electes lluitarien per tenir un Estatut d’Autonomia el més aviat possible. Deixant a l'oblit aquesta últim assemblea, els electes s'asseguraven el protagonisme exclusiu en la que formaren.
Aquella Assemblea de Parlamentaris va donar una gran projecció mediàtica, política i social a Albertí. Quan el Govern d’Adolfo Suárez, de la UCD, atorgà el 1978 el que es va dir el «règim preautonòmic», a les Illes es van constituir els Consells Insulars i el Consell General Interinsular -CGI, la unió de tots els insulars- com a institucions d’autogovern. El de Mallorca i el CGI foren presidits per Albertí.
Durant els següents quatre anys fou la gran estrella política balear. Quan el seu partit, UCD, entrà en crisi el 1981, s’ensumà que les sigles no tenien futur i començà a pensar en fundar un partit regionalista. Així ho organitzà, però sense renunciar als càrrecs institucionals fins al darrer moment. A la fi abandonà UCD i les presidències institucionals el 1982 i, acte seguit, anuncià l'octubre la creació d’un nou partit, Unió Mallorquina (UM).
A les eleccions autonòmiques de 1983 UM va tenir la clau de l’elecció del president del primer govern autonòmic illenc. Albertí no volia investir ni al candidat del PSOE, Fèlix Pons, ni al d’Aliança Popular, Gabriel Cañellas. Els dos partits havien empatat en escons i quasi en vots. Així que decidien els regionalistes. Albertí somiava en ser elegit ell, com a única solució per evitar el bloqueig de la situació parlamentària, perquè l’esquerra (PSOE més nacionalistes de Mallorca i Menorca) no tenia la majoria absoluta i AP i els seus aliats tampoc. Però aleshores Albertí fou sotmès a un xantatge per part de la Banca March, en la qual tenia dipositats avals dels seus negocis, que eren ruïnosos. El cap de la dita banca privada, Carlos March, reuní en el seu despatx de Madrid a Albertí i Cañellas i obligà el regionalista a votar la investidura del conservador.
El mateix Albertí així ho reconegué en una entrevista publicada molts d’anys després, el 1995, en un col·leccionable titulat Memòria Viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui, (Promomallorca, 1995-1996). Les males relacions entre Albertí i Cañellas marcaren el primer mandat governamental autonòmic. Fins al punt que Cañellas teledirigí una rebel·lió interna a UM contra Albertí, durant la segona legislatura (1983-1987). I va funcionar. L’obligaren a no estendre el partit a les altres Illes, com ell desitjava per enfortir-lo i desfer-se’n d’AP. I fins i tot no tingué altre remei que acceptar una coalició preelectoral entre totes dues formacions per als comicis de 1991.
A partir d’aleshores Albertí abandonà la política.