-Al seu llibre explica que totes les dictadures i totes les democràcies s’erigeixen amb un corpus jurídic particular. El de la dictadura franquista era similar al d’altres Estats de l’època o era singular respecte al seu entorn?
-La dictadura franquista, a l’hora d’establir el seu dret repressiu, tenia referents anteriors, que van ser la dictadura feixista italiana, la dictadura nazi alemanya i la de Salazar a Portugal. La inspiració en aquests models va ser notable, i algunes característiques comuns podrien ser la supressió absoluta de drets i llibertats i la seva violació permanent, la pràctica de la tortura policial, la proliferació de jurisdiccions especials –de tipus militar o vinculades al poder judicial ordinari, però dedicades especialment a la persecució de l’opositor polític– o la configuració del dret penal de l’enemic, és a dir, una legislació penal contra l’opositor amb independència que aquest cometés un acte il·legal o no. En aquest sentit hi ha un exemple significatiu: la Llei de la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.
-Durant el franquisme identifica tres períodes del dret: la legislació del terror, la repressió generalitzada i la repressió selectiva. El règim va anar abaixant la intensitat repressiva?
-No. Els tres períodes no significaven un nivell de violència diferent contra l’opositor. Per ser precisos, durant la Guerra Civil hi va haver un règim de terror. La repressió generalitzada, durant els anys cinquanta, es va desenvolupar quan l’oposició a la dictadura era feble. I en el cas de la repressió selectiva els destinataris eren sobretot el moviment obrer, l’estudiantil i el dels sectors professionals. Això no vol dir que en l’últim període la repressió fos més tova, sinó que els opositors estaven més delimitats. Prova que la intensitat no va variar fou que el franquisme va començar amb un cop d’Estat, és a dir, matant, i va acabar també matant, concretament cinc opositors, tres del FRAP i dos d’ETA, al setembre de 1975, mitjançant l’afusellament. No es va rebaixar la intensitat de la persecució contra l’opositor, sinó que se’n va precisar la selecció.
-Fins a quin punt per al franquisme era còmode comptar, a les acaballes de la dictadura, amb estats identificables com ara la dictadura dels coronels a Grècia o la Portugal de Salazar?
-El règim, en aquest sentit, estava políticament tranquil, perquè estava tolerat relativament per les democràcies liberals després de la Segona Guerra Mundial, especialment per part dels Estats Units. El règim, en la Guerra Freda, es va oferir als EUA contra la URSS, i alhora va tenir relacions amb la dictadura portuguesa, que encara era més antiga, o amb la de Grècia, i això no li comportava cap problema. Però els seus suports més importants eren els EUA i l’Església catòlica.
-Ara es compleixen 50 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich. Com enquadra aquesta execució dins de la lògica del dret franquista?
-El de Puig Antich és un exemple més de repressió desproporcionada. Per bé que li imputaven la causa de la mort d’un policia a Barcelona el rerefons era polític, i això el va condemnar d’entrada. Mesos abans ETA havia assassinat el president del Govern, Luis Carrero Blanco, i el sector més dur del règim va considerar que calia un alliçonament. Puig Antich va ser una víctima propiciatòria del context polític. Sense menystenir Puig Antich, la repressió important era la que es produïa diàriament contra treballadors o líders sindicals. El mateix dia que ETA executa Carrero Blanco, a l’endemà el Tribunal d’Ordre Públic iniciava el procés 1.001 contra la cúpula dirigent de CCOO, el sindicat més important d’oposició al règim.
-Aquella execució s’hauria pogut aturar a través de més pressió internacional?
-El cas de Puig Antich preocupava molt poc al règim. Li va preocupar molt, al 1970, la condemna a mort contra dirigents d’ETA en el procés de Burgos. La pressió internacional va fer que Franco es veiés finalment forçat a commutar la pena. Això no va ocórrer a les acaballes del règim, i li va suposar un descrèdit. Però hi havia un element fisiològic, i és que Franco estava a punt de morir. I en l’àmbit internacional, i també des de sectors franquistes, hi havia la consciència que després de la seva mort alguna cosa havia de canviar. Amb Franco viu era possible executar persones, després de Franco no, tot i que els aparells de l’Estat van continuar durant molt de temps essent intocables. Això no ha ocorregut en altres sistemes que han transitat de la dictadura a la democràcia, com són els casos d’Itàlia, Alemanya o la França de Vichy.
-Al seu llibre repassa també el paper dels advocats de les persones judicialitzades per motius polítics. Les defenses podien exercir els seus drets amb garanties i disposar de protecció o també havien de témer l’actuació repressiva del règim?
-L’experiència dels advocats que van portar la defensa dels presos polítics durant la postguerra i durant el període de la repressió selectiva va ser una experiència de garanties processals nul·les. La tortura era una pràctica habitual, l’assistència jurídica al detingut era inexistent, la prova de càrrec en un procés penal era pràcticament, únicament, l’atestat de la policia i la declaració feta pel detingut després d’haver sigut sotmès a maltractaments i sense la presència de l’advocat. Cal pensar que els advocats civils intervenien, sobretot, a partir de la Llei d’Ordre Públic de 1959. Fins llavors la defensa l’exercia un advocat designat d’ofici. I pràcticament, des de llavors, la feina de l’advocat era la d’un assistent social, una tasca de contacte entre el detingut, la família i el seu àmbit polític mentre intentava, alhora, aconseguir la mínima pena possible.
-La memòria històrica s’ha estudiat molt a través de les històries personals i de la violència dels botxins, però no tant a través del dret...
-... Sortosament, des del 2022, el Govern espanyol va aprovar una molt positiva Llei de Memòria Democràtica, que estableix tota una sèrie de mesures per la reparació del dany produït contra persones que van lluitar per la llibertat. És un element de qualitat democràtica que existeixi una llei d’aquestes característiques, 45 anys després d’haver aprovat la Constitució. Aquesta llei és més important que la del 2007 de Zapatero, perquè declara il·legals els judicis i nul·les les sentències. I estableix mesures de polítiques públiques per la reparació. El problema, i això és important, és que aquesta llei és de l’Estat. Les comunitats tenen polítiques pròpies, i l’execució de les lleis estatals, en un Estat descentralitzat com aquest, correspon a les comunitats. I allà on governa la dreta, sovint amb el suport de Vox, la inaplicació d’aquestes lleis és habitual. De fet, en llocs com Madrid s’han recuperat noms de franquistes al carrer, com ara el de Millan Astray, o la supressió del de Francisco Largo Caballero.
-D’altra banda, els últims anys s’ha parlat molt de la continuïtat de les institucions franquistes després de la Transició i de la supervivència dels elements centrals del règim dins del nou sistema. El dret també entraria dins d’aquests elements que el sistema democràtic espanyol han fet sobreviure, ni que siga mínimament?
-En la mesura que no hi va haver una depuració, tal com sí que es va produir moderadament a França, Itàlia i Alemanya, en el cas espanyol molts policies, alguns responsables de tortura, van romandre en el règim democràtic. També va ocórrer el mateix amb els jutges. Això ha suposat que en un context democràtic, sobretot als anys vuitanta, la sensibilitat i la cultura jurídica d’aquests jutges fora encara molt tributària del passat. En aquest sentit cal subratllar que es va corregir aquesta manca de sensibilitat i aquests excessos per part del Tribunal Constitucional amb la possibilitat del recurs d’empara. El TC, en les primeres èpoques del sistema democràtic espanyol, era de gran qualitat jurídica. Això, actualment, no es pot dir.
-Per últim, vostè ha seguit l’estudi que va iniciar Jordi Solé Tura. Quins passos ha fet vostè més enllà?
-Vaig ser alumne seu. Jordi Solé Tura era un home d’una gran categoria professional i un excel·lent professor. Per mi i per molts estudiants va ser un referent. Ell va fer un estudi en un llibret molt modest, perquè la censura no li permetia anar més enllà, que es titulava Introducción al régimen político español. El va publicar l’editorial Ariel i era un estudi correctíssim sobre el que era un règim no democràtic. No podia dir el que pensava, òbviament, però venia a dir que el règim franquista estava al marge de les democràcies liberals. Jordi Solé Tura va ser un home d’una acreditada trajectòria democràtica i d’oposició al franquisme, cosa que d’altres no poden dir, tot i que ara han descobert la democràcia i la nació quan en la seva època no només no feien res, sinó que col·laboraven amb el règim.
