El 1824 suposà la irreversibilitat de la derrota espanyola a Amèrica. La batalla d’Ayacucho, el 9 de desembre d’aquell any, suposà la independència del Perú, la qual acabà amb el Virregnat del mateix nom, que havia estat una de les tres entitats territorials i polítiques essencials del colonialisme espanyol a Sud-amèrica.
Inicialment creat el 1542, el Virregnat peruà abastà quasi totes les possessions colonials continentals d’Amèrica del Sud. A banda, hi havia el Virregnat de Nova Espanya —les illes i Veneçuela— i els territoris controlats per la corona portuguesa. A pesar que durant el segle XVIII Madrid l’havia dividit en quatre grans entitats —el mateix Virregnat del Perú, el de Nova Granada al nord i al sud el de Riu de la Plata i la capitania general de Xile—, a principis del XIX continuava essent una extensió enorme de la qual la corona espanyola treia importants riqueses.
Després que durant la dècada de 1811 a 1820 s’haguessin independitzat la Gran Colòmbia —actuals Colòmbia, Veneçuela i Equador—, Mèxic, Xile, Paraguai i les Províncies Unides del Riu de la Plata —el que serien Argentina i, més tard, Uruguai, així com també comprenia un tros de l’actual Perú—, la presència colonial en el continent depenia en bona part de la continuïtat del Virregnat del Perú.
Ayacucho. A efectes estratègics dels independentistes, resultava imprescindible que el Perú s’independitzés. Si no, les repúbliques lliures no tendrien la certesa de la consolidació. Els principals cabdills rebels ho van entendre perfectament. José de San Martín liderà una expedició militar contra els espanyols al Perú, guiada des de les alliberades Províncies Unides del Riu de la Plata i a través del ja independitzat Xile. Els llibertadors assoliren prou èxit militar perquè els peruans declaressin la independència el juliol de 1821, tot i que el país encara estava formalment controlat per les armes espanyoles. Tres anys més tard, el veneçolà Simón Bolívar organitzà una altra expedició armada que atacà el Perú des del nord, una vegada confirmada la llibertat de Nova Granada.
La situació en aquell inici de 1824 afavoria els afanys independentistes. La monarquia hispànica deFerran VII havia imposat un ferri control polític intern des de 1814, liquidant tot el que fes olor de llibertat —esclafà la Constitució de 1812—, i el monarca volia actuar amb la mateixa duresa contra tot intent independentista a les colònies americanes. Per això, el 1820, ordenà l’organització d’un exèrcit d’unes 20.000 tropes per esclafar les rebel·lions. Tanmateix, el cap de l’expedició, el general Rafael Riego, es revoltà en un pronunciamiento que obligà la monarquia a acceptar reposar les llibertats de la Constitució de 1812. Fou el període anomenat Trienni Liberal, que durà fins a l’any 1823, quan la intervenció francesa —a través de l’exèrcit invasor batejat com els Cent Mil Fills de Sant Lluís— acabaren amb el règim liberal i reinstauraren l’absolutisme de Ferran en el que fou conegut per la historiografia posterior com la Dècada Ominosa, que durà fins al 1833.
Durant els tres anys liberals, com que a Madrid no estaven les coses per somiar amb imperis decadents, sinó que les autoritats ja en tenien prou a intentar consolidar —infructuosament— el règim de llibertats, no s’enviaren reforços militars a Amèrica. Allà els realistes s’hagueren d’enfrontar a unes forces independentistes cada cop més ben organitzades i millor dirigides per San Martín i Bolívar. I quan l’absolutisme va ser novament imposat a la força, els independentistes entengueren que havia arribat l’hora decisiva, perquè la metròpoli intentaria esclafar-los.
Preparant l’enfrontament més transcendent, el 10 de setembre de 1823, Bolívar fou nomenat pel congrés rebel del Perú cap suprem de les forces patriòtiques. Els exèrcits enfrontats —el llibertador dirigit per José de Sucre i el realista sota el comandament del virrei José de la Serna— anaren confluint durant el 1824 cap a la rodalia de la ciutat d’Ayacucho, capital de la província de Huamanga.
La cita amb el destí de les dues forces armades fou el 9 de desembre de 1824, ara farà dos-cents anys. A les 9 del matí atacaren els espanyols. Eren uns 9.000 efectius davant una mica més de 5.000. La superioritat monàrquica era prou gran, però no tant com podria haver estat en cas d’haver arribat reforços enviats per Madrid. Tanmateix, la corona vivia en un món irreal. Tant Ferran com els seus polítics cortesans —i no pocs liberals opositors— estaven convençuts que els americans no podrien organitzar-se per si sols, que les forces realistes in situ anaven sobrades i que, d’una manera o d’una altra, els rebels acabarien per tornar a acceptar ser súbdits espanyols. Fruit d’aquesta forma de pensar, ni el rei ni els seus consellers i ministres foren capaços d’entendre la importància estratègica de la rebel·lió al Perú. Deixaren sols els realistes locals, cosa que fou una errada immensa.
Tot d’una d’iniciar-se la batalla, es feu evident l’habilitat dels oficials rebels, que obligaren els espanyols a retrocedir. Els nervis s’apoderaren dels imperialistes quan un nou atac seu tornà a fracassar. Aleshores, el mateix virrei, La Serna, veient que se li estava torçant la batalla, la guerra i el destí de la corona a Amèrica, ordenà un atac massiu que ell encapçalà. Fou ferit en combat i fet presoner.
A pesar de l’evident superioritat numèrica, en qüestió de poques hores els espanyoles havien perdut el seu cap militar, que era, a més, el representant de la corona en el territori, havien comptabilitzat prou baixes —unes 2.000, per unes 900 dels rebels— i, sobretot, les reserves de tropes estaven desfetes per les desercions davants dels revessos soferts en el camp de batalla. El panorama no podia ser més desolador.
Els caps realistes que quedaven sobre el teatre d’operacions acceptaren signar la capitulació que reconeixia la independència a canvi de respectar les vides i propietats espanyoles. La corona, però, no es donà per assabentada. Ferran encara somiava amb la recomposició imperial. A tal efecte, envià una expedició posterior el 1829, que havia d’iniciar la reconquesta americana a través de Mèxic. Un fracàs absolut. Ni així Espanya va reconèixer les independències. No ho va fer fins prou dècades després. Poc importava. Aquell 9 de desembre de 1824 havia segellat la fi del seu Imperi americà.