Qui havia de dir al púbhc de l'espectacle Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, estrenat ara fa trenta anys, que aquell grup de teatre amateur havia de convertir-se en una de les maquinàries potents que dirigeixen la indústria teatral privada de Catalunya. Pocs imaginaven que fora possible crear una estructura teatral de productores privades al nostre país, menys encara podien preveure que aquesta es desenvolupés a partir del teatre musical. Dagoll Dagom és la prova per als descreguts. Aquesta companyia teatral, que té els seus orígens al món universitari dels anys setanta, iniciava el seu camí damunt dels escenaris el 1974, i ja aleshores es va plantejar els seus espectacles no sols amb exigència professional, sinó amb la voluntat d'innovar i de sorprendre, a diferència de moltes altres companyies que naixien en aquell període. Aquesta aposta significava que Dagoll Dagom acceptava que el risc i l'èxit sovint se solapen. Potser per això va creure en una nova dramatúrgia que partia d'una nova concepció de l'espectador: crear sempre pensant en el públic, però sense supeditar-se als gustos majoritaris. La recepta donaria els seus fruits ben aviat.
Antaviana(1978) fou la pedra de toc d'aquesta dramatúrgia desenvolupada pel trident en què es basa encara el grup. Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel –envoltats d'una llarga llista de col·laboradors– construïren un llenguatge propi amb els relats de Pere Calders i iniciaren el seu recorregut cap al món del teatre musical. Aquesta filosofia aconseguí continuïtat amb espectacles com La nit de Sant Joan (1981) o la sàtira contemporània GlupsU(1983), muntatges en què per primera vegada els actors dugueren el pes de la música. Aviat la companyia es convertí en redescobridora del gènere musical i en un referent del teatre privat català. Amb El Mikado(1986), Dagoll Dagom s'enfrontava a una opereta còmica i feia el pas cap al gran espectacle, que acabaria desenvolupant amb Mar i Cel(1988) i que arribaria al màxim exponent amb Flor de nit(1992).
Crítica social, música i comptables
Dagoll Dagom també ha sabut combinar el gènere de la sàtira política i el musical, com ho demostra La Perritxola(2003), una opereta basada en l'obra del mateix títol de Jacques Offenbach, on actors i músics donen vida a un text que satiritza l'Espanya del PP, amb el Pla Hidrològic, el chapapote, la guerra d'Iraq, Bush, Aznar, etc. Un altre exemple és Cacao(2000), una adaptació del còmic La carrera de la rata, de Gerard Lauzier. A Cacao s'entrecreuen els conceptes de sarcasme, veritat, hipocresia i felicitat per explicar la tragicòmica relació que ens uneix amb el Carib. Justament, un dels projectes en què treballa actualment Dagoll Dagom és la seva primera incursió al món cinematogràfic a través de l'adaptació de Cacao per a la gran pantalla. El guió ja s'està revisant i es treballa en la producció de la pel·lícula, que el 2005 podria començar a rodar-se. D'altra banda, la companyia continuarà també amb la mirada posada a la televisió, que ja ha practicat amb sèries de força èxit com Oh, Europa!, Oh, Espanya!i La memòria dels cargols, per a TV3. Dagoll Dagom té dos projectes de noves sèries televisives entre mans que els il·lusionen. Els guions es troben en una fase molt avançada i resten pendents de rebre llum verd per a la seva realització.
Tampoc no es poden passar per alt altres muntatges com T'odio, amor meu(1995), Pigmalió(1997), Els pirates(1998) o Poe(2002), entre d'altres, a més de les coproduccions amb 3xtr3s. Dagoll Dagom té una llarga llista de guardons i reconeixements per la seva trajectòria, una trajectòria que enguany arriba a les tres dècades damunt dels escenaris compaginant el rigor professional amb el sentit crític que caracteritzen els muntatges de Dagoll Dagom, davant dels quals ningú no es queda indiferent.
Retorn al gran èxit
"Buscàvem una història amb un drama individual que fos mirall d'un drama col·lectiu, social; que definís una manera d'entendre la realitat. Buscàvem una història que tingués la intensitat i la simplicitat necessàries per poder-la explicar
amb el llenguatge del teatre musical. Buscàvem un tema que fos a prop nostre i que tingués alhora una dimensió universal.
Mar i Celens va obrir les portes." Paraules referents a l'octubre de 1988. Quinze anys després de la seva estrena,
el Teatre Nacional de Catalunya aixecarà el teló per a la reposició de Mar i Cel, que commemorarà el trentè aniversari de Dagoll Dagom. Aquest clàssic d'Àngel Guimerà va marcar un punt d'inflexió en la companyia, però a més a més s'ha convertit en una referència obligada per al teatre musical i el teatre en general d'aquest país.
Potser aquest nou Mar i Cel serà l'inici d'una altra reinvenció d'aquesta companyia teatral que ja ha demostrat una notable capacitat de propostes escèniques tant en teatre com en mitjans audiovisuals. Caldrà preguntar a Idriss, el grumet, què albira a l'horitzó del teatre català.
Joan Lluís Bozzo (Barcelona, 1953), director de la companya Dagoll Dagom
“Necessitem entrar en aquest règim de coproduccions i col·laboracions per tirar endavant”
—Per al trentè aniversari de Dagoll Dagom. la companyia oferirà la reposició de Mar i Cel al TNC a partir de l'octubre. Vostès se semen especialment orgullosos d'aquest musical?
—Constantment se'ns ha preguntat i demanat si Mar i Cel es tornaria a veure, perquè fa quinze
anys que es va estrenar, molts joves no l'han vista i gent més gran voldria tornar-hi. Aquest muntatge ha estat un punt d'inflexió de creixement per a Dagoll Dagom en la nova dramatúrgia per la qual vam apostar, i per això l'hem triada.
— Va ser un gran musical. Però en què ha quedat el boom dels musicals a Catalunya?
— El musical ha passat uns temps molt durs, potser es va començar amb molta eufòria. A més, els musicals gairebé sempre són produccions molt cares, i n'hi ha hagut que han anat moll bé. però no hem d'oblidar que d'altres no han cobert les expectatives. A mi això em fa pensar que és un gènere que agrada molt, però que encara no està consolidat.
—El teatre musical de Barcelona ha anat a Madrid, però no al contrari. No ens interessa, el que hi fan? El públic madrileny acull moll bé els espectacles musicals, i paga uns preus que a Barcelona no serien ben rebuts...
—Els musicals de Madrid són franquiciats, èxits que transcendeixen de molt l'esfera del teatre i es converteixen en grans atraccions internacionals. Fins i tot hi van persones que no tenen massa afició pel teatre, però consideren que és com anar a visitar un museu, que és moda. A Madrid tenen muntatges que vénen de fora i es reprodueixen amb total exactitud, però això no té res a veure amb un musical de creació, i que jo sàpiga, a Madrid no se'n fa.
—Vostè sempre s'ha significat en la reivindicació del teatre privat, i ha dit que no entén el teatre públic. Ara la reposició de Mar i Cel l'ajudarà a entendre'l?
— És clar, ara m'he d'entendre amb el TNC, i penso que aquesta via de col·laboració que ara encetem ha de ser una constant i no una excepció; el teatre privat i l'oficial són dues forces que s'han d'unir. Però la línia de la coproducció i el treball en paral·lel, lamentablement, no ha estat prou treballada. De fel, el plantejament inicial del teatre públic era la col·laboració constant, es parlava fins i tot d'unes quotes, que després no s'han produït.
—El teatre privat i el públic són dos mons tan diferents com de vegades pot semblar?
— Bé, és que al teatre privat li queda un terreny cada vegada més comercial, més de bulevard, cosa que a Dagoll Dagom l'interessa molt limitadament. Però el fet és que nosaltres ens veiem completament abocats i necessitats d'entrar en aquest règim de coproduccions i de col·laboracions: si no, no podríem tirar enclavant,
— Darrerament hem vist un Joan Lluís Bozzo molt més director que no pas actor. Què troba a faltar?
—Actuar és molt esclau, però a la vegada és l'essència del teatre, actuar, sortir a l'escenari. Dirigir et permet intervenir en el procés i anar més relaxat, però no té aquesta dimensió d'actuar.
— Li fa especial il·lusió algun treball?
— Estic especialment content amb la reposició de Mar i Cel, però ara m'agradaria molt obrir la porta de la gran pantalla amb la versió cinematogràfica de Cacao,
—Què no faria mai, ni per molts diners?
— Artísticament, el purisme em sembla ingenu. Però personalment ho tinc clar: mai col·laboraria amb el Partit Popular.