A principi del segle XX, a París, es vivia un moment d’èxtasi artístic. Els cafès, les brasseries i els salons de Montparnasse, a més de fer de refugi dels estudis humits que hostejaven ciutadans d’arreu, també feien de punt de trobada, d’espais compartits on es gestava l’art modern, les avantguardes que trencarien definitivament amb l’estètica tradicional del segle XIX.
D’entre aquests cafès i salons, n’hi havia un que reunia grans noms. D’Henri Matisse a Paul Gauguin, passant per Pablo Picasso, Juan Gris, Guillaume Apollinaire, Ernest Hemingway, Ezra Pound o Scott Fitzgerald, entre tants altres, un repertori enorme de figures culturals i intel·lectuals d’arreu van passar pel saló de Gertrude Stein. “Tothom que volia ser algú al París d’abans de la Primera Guerra Mundial havia de passar pel 27 de la Rue de Fleurus, la residència dels germans Stein”, escriu Alba González a la biografia que li dedica.
De les parets franceses que acollien tertúlies els dissabtes al vespre, hi penjava la col·lecció més extensa d’art modern del moment, que Stein començà a construir amb el seu germà. A la falsa autobiografia que Stein escriuria sobre la seva companya de vida, Autobiografia d’Alice B. Toklas, l’escriptora i mecenes relata en boca d’Alice com eren aquelles trobades: “Anava a la Rue de Fleurus cada dissabte al vespre, i m’hi sentia enormement involucrada. (…) Els genis venien i parlaven amb Gertrude Stein, i les seves mullers s’asseien al meu costat. Vaig començar amb Fernande, i després van seguir Madame Matisse i Marcelle Braque, i Josette Gris i Eve Picasso, i Bridget Gribb i Majoru Gribb, i Hadley i Pauline Hemingway, i una quantitat sense fi de molts altres genis, gairebé genis i aspirants a genis, tots amb les seves mullers, i jo m’he assegut al seu costat i he estat conversant amb elles, amb totes les seves mullers i, més tard, força més tard, per cert, em vaig asseure amb tots ells.”
Nascuda als Estats Units, aquesta escriptora, col·leccionista, mecenes i impulsora d’altres escriptors i artistes tingué un rol cabdal en el desenvolupament creatiu al París de principi del segle XX. Podria dir-se que el saló del 27 de la Rue de Fleurus, casa seva, fou un dels ventres parisencs de l’art modern. Que la seva propietària va ser mentora de tota una generació d’escriptors, sobretot dels americans que visqueren a París durant els anys vint —“la generació perduda”, els anomenà Stein, segons escriu Hemingway—.
També es podria dir —perquè ho assegurava ella mateixa— que Stein traslladà els valors de la pintura d’avantguarda a la literatura. La seva obra va trencar amb la narrativa lineal i les convencions temporals literàries del segle XIX. Entre les seves obres més reconegudes destaquen Tres vides (1909), The making of Americans: Being a History of a Family’s Progress (1925), Autobiografia d’Alice B. Toklas (1933) i París, França (1940).
Gertrude Stein, els orígens americans
Qui era aquella dona que feu de focus cultural a Montparnasse durant les primeres dècades del segle XX? Nascuda a Pensilvània, als Estats Units, l’any 1874, Stein va créixer en el si d’una família acomodada de jueus d’origen germànic. Premonitòriament, potser, o potser causalment, la futura mecenes trepitjà els carrers de París quan era tan sols un nadó. Poc després que nasqués, el mateix 1874, la família es va traslladar a Europa i s’hi va quedar durant tres anys.
Quan Gertrude tenia tan sols catorze anys, va perdre la mare per malaltia, i tres anys més tard, el 1891, el pare també va morir. Va ser llavors que Stein es traslladà a Baltimore (Maryland, Estats Units).
Allà decidiria continuar amb la seva educació. Es matricularia al Radcliffe College, un centre femení conegut com l’Annex de la Universitat de Harvard, que en aquell moment feia tan sols quinze anys que havia obert.
Fou llavors, en els anys universitaris, en què va viure la seva primera experiència romàntica amb una dona. Mary Bookstaver va ser, segons escriuen, el seu primer gran amor. De fet, potser fins i tot fou un dels motius que la van empènyer a embarcar-se cap a París, perquè Bookstaver era de viatge per Europa en aquell moment.
A París era una festa, Hemingway reprodueix aquest diàleg de l’escriptora americana sobre l’homosexualitat:
“—El punt decisiu és que l’acte que cometen els homosexuals masculins és lleig i repel·lent, i després es fan fàstic a ells mateixos. S’emborratxen i es droguen per apagar el fàstic, però el seu acte els repugna i sempre estan canviant de partenaires i mai aconsegueixen ser vertaderament feliços.
—Ja ho veig.
—Entre dones és el contrari. No fan res que els faci fàstic ni res repulsiu; i després són felices i poden passar juntes una vida feliç.”
Les primeres dècades a París
Així, tot seguint el camí del seu germà Leo —i potser el viatge de la seva estimada Mary—, el 1903 Stein agafà un vaixell cap a París. La ciutat francesa, a principi de segle, era la capital mundial de l’art i la literatura moderna, dos mons que a ella la fascinaven.
Allà, amb l’herència que els germans havien rebut, junts van començar la que acabaria sent una extensíssima col·lecció d’art modern, “una de les col·leccions d’art més importants de principi del segle XX”, segons González. Els germans Stein es dedicarien a adquirir obres dels pintors que estaven fent néixer l’art modern i les avantguardes. De Matisse a Gauguin passant per Picasso, amb qui Gertrude va teixir una gran amistat, i Juan Gris, entre tants altres.
Quatre anys després de la seva arribada, Stein coneixeria la que es convertiria en la seva companya de vida, també jueva i nord-americana, Alice B. Toklas, i des de llavors es tornarien inseparables.
Durant aquells temps, teixiria amistat amb artistes i intel·lectuals d’arreu. Amb Picasso mantindria una amistat particularment propera.
L’any 1914, poc abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, la relació de Gertrude amb el seu germà Leo es va trencar. Ell va anar-se’n a viure a Florència i van dividir la col·lecció. Ella es quedà al seu apartament de París i va continuar ampliant la seva col·lecció d’art particular.
Un far per a la generació perduda
Després de la Primera Guerra Mundial, a principi dels anys vint, tota una generació d’artistes que vivien al barri de Montmartre van traslladar-se al de Montparnasse, a la recerca d’estudis barats. Modigliani, Zadkine, Soutine, Chagall i molts altres van instal·lar-se en aquesta zona de la ciutat. Ells van començar a formar el que després es coneixeria com l’Escola de París.
Alguns escriptors i artistes es traslladaven de barri, però molts altres vingueren de més lluny. A Notes sobre París, el jove Josep Pla descriu la proliferació d’artistes en aquesta zona de París: “Avui, Montparnasse és el barri de París on hi ha més artistes —sobretot artistes estrangers. (...) N’hi ha de tots els països i de totes les races, de tots els colors i les procedències més estranyes. A mesura que la guerra s’allunya, el barri es va animant. Quan vaig arribar a París, encara es veien molts soldats anglesos i americans. Aquesta classe d’uniformes s’han anat esfumant de mica en mica i han anat apareixent uns altres uniformes, cívics certament, però molt accentuats: jerseis més o menys llampants, robes fortes, bones sabates, ulls blaus, cabells de vegades panotxa, aire folgat, alcoholisme en general accentuat.”
De tots aquells artistes i escriptors que van arribar a París, molts eren americans. Venien atrets per l’estil de vida que a casa seva els era privat. Als Estats Units, llavors, la llei seca no els permetia consumir alcohol i, en canvi, a la ciutat francesa beure era part del dia a dia. Segurament, aquesta fou una de les raons que expliquen per què entre 1922 i 1927 van arribar uns trenta-cinc mil estatunidencs a París.
D’aquests, molts eren aspirants d’escriptors i Stein n’apadrinaria diversos. Els batejaria —segons Hemingway a París era una festa— com “la generació perduda”. Una generació que vivia envoltada de copes, quadres i llibres, en cafès i brasseries, a la banda esquerra del riu Sena.
Fou el mateix 1922 que Stein coneixeria l’escriptor Ezra Pound, amb qui teixiria una bona relació. No obstant això, el cap de cartell d’aquesta generació de joves escriptors que despertaven la simpatia de Stein fou Ernest Hemingway. L’amistat fou tal que Stein i Toklas fins i tot apadrinarien —oficialment— el primer fill de l’escriptor.
“Recordo molt bé la impressió que em va causar Hemingway aquella primera tarda. Era un jove extraordinàriament ben plantat, de vint-i-tres anys, un aire més aviat estranger, amb uns ulls apassionadament interessants, més que no pas interessats. Es va asseure davant de Gertrude Stein i es va quedar mirant i escoltant”, escriu Stein.
Durant aquella època, Stein va construir també una bona amistat amb Sylvia Beach, una americana que havia obert una llibreria peculiar. Era la propietària de Shakespeare & Company, una llibreria en què es podien comprar llibres, però també agafar-los en préstec.
L’èxit literari que la mecenes d’art sempre havia buscat li va arribar l’any 1933, quan va publicar Autobiografia d’Alice B. Toklas, una novel·la escrita en veu de la seva parella, que narra, des d’aquesta posició indirecta, la història de Gertrude, des de la infància fins a l’estada a París, durant més de quatre dècades.
Trenta anys després d’haver deixat el seu país d’origen, Gertrude Stein va tornar als Estats Units per impartir una sèrie de conferències per diversos estats. En tornar a París, Europa tornava a estar en fase prebèl·lica. Era el preludi de la Segona Guerra Mundial.
Col·laboracionista amb el règim de Vichy
El març de 1938, Hitler envaí Àustria, i Gertrude i Alice van rebre desenes de comunicacions d’amistats que patien per la seguretat de la parella. Malgrat ser estrangeres, jueves i lesbianes, Stein i Toklas es van quedar a França, i van sobreviure la Segona Guerra Mundial sense grans sobresalts, més enllà de la duresa dels temps bèl·lics.
La parella es va refugiar primer a Billignin i després a Culoz, lluny de París. Mentrestant, durant la primavera de 1940, Paul Reynaud es va convertir en el primer ministre francès. Reynaud va nomenar com a cap d’Estat el mariscal Philippe Pétain, que era favorable a buscar un armistici amb Hitler per evitar el conflicte bèl·lic. Stein, segons González, era partidària d’aquesta idea. L’armistici es va firmar el 22 de juny de 1940, el nou govern —conservador i racista— es va traslladar a la localitat de Vichy, i l’Estat francès es va convertir en col·laboracionista amb el règim de Hitler, que va estendre les seves tropes per tot el territori.
Fou l’amistat de Stein amb homes prominents de la França col·laboracionista amb el règim nazi, com l’escriptor i polític col·laboracionista Bernard Faÿ, i la seva simpatia pel mariscal Pétain, el que les va salvar de figurar a les llistes dels nazis. Faÿ, que va ser oficial del govern de Vichy, també protegí la col·lecció artística de l’americana quan els nazis van saquejar el seu domicili a París el 1944 i la Gestapo va amenaçar de cremar els quadres de Picasso. El polític proposà a Stein traduir a l’anglès una sèrie de discursos de Pétain per fer una campanya de propaganda als Estats Units.
Poc després d’acabar la guerra, el 27 de juliol de 1946, Stein va morir a Neuilly-sur-Seine, on vivia amb Toklas, a causa d’unes complicacions en una operació per un càncer d’estómac.