Potser hauria sigut prou un bon ministre d’Afers Exteriors, afirma el pare sobre el seu fill. Té traça amb la diplomàcia i el do d’influir les persones.
El fill mira enlaire i somriu a la càmera amb un gest contingut. No es pot pas dir que les paraules de Benzion, el pare de Benjamin Netanyahu, siguin rebudes com un elogi, ja que en aquest moment, el 1998, ja fa dos anys que és el cap del Govern israelià.
El dia en què compleix cent anys, Benzion Netanyahu repeteix les seves paraules: sempre havia cregut que el seu primogènit tindria un gran futur, però no necessàriament que el tindria el seu fill mitjà, Benjamin.
“Si el Yoni hagués sobreviscut, hauria arribat a cap de l’Estat; estava fet de la pasta que calia. Però no m’hauria imaginat mai que seria el Bibi qui ho aconseguiria.” Yoni es deia Yonatan i era el germà gran de Benjamin Netanyahu; va morir com un heroi durant l’alliberament d’ostatges a Entebbe, l’any 1976. I és Bibi, el germà mitjà, que governa Israel fins a l’actualitat, malgrat que el seu pare no ho hauria imaginat mai.
Aquesta humiliació paterna va perseguir Netanyahu durant molt de temps i durant les campanyes electorals els seus adversaris se n’aprofitaven de bona gana.
Avui, però, ja ha passat més anys com a líder del Govern que el fundador de l’Estat jueu, David Ben-Gurion. El 1996, Benjamin Netanyahu va convertir-se en primer ministre per primera vegada. Havia sigut ministre de Finances, d’Exteriors, de Comunicacions, de Salut, de la Diàspora i de l’Interior. A vegades tot alhora.
En els setze anys que ha estat al capdavant del país, la societat s’ha escorat cap a la dreta, Israel s’ha convertit en un país ric que exporta taronges, alvocats i start-ups amb molta anomenada. Tanmateix, el PIB no és l’únic que ha crescut: també ho han fet la desigualtat i la intransigència.
Qui és aquest Benjamin Netanyahu que s’ha convertit en una figura tan poderosa que el seu nom sembla haver-se convertit en un sinònim del seu país? Una figura que, fins avui, no sembla mostrar cap signe de debilitat o esgotament, ni tan sols després de l’atemptat de Hamas el 7 d’octubre passat. Què ha marcat la seva vida i l’ha convertit en qui és actualment? En un cap de govern corresponsable del fracàs del 7 d’octubre, però incapaç d’admetre-ho, ni que sigui amb la boca petita. En un cap de govern que sembla no tenir cap intenció de posar punt final a una guerra brutal a la Franja de Gaza que ja fa cinc mesos que dura i l’objectiu de la qual —destruir Hamas— podria prou ben ser inassolible.
Què l’ha convertit en un home capaç de convèncer repetidament els seus millors aliats de Washington perquè li donin carta blanca? Fins i tot quan això posa bastons a les rodes dels interessos dels Estats Units.
El seu pare, Benzion, tingué un paper preponderant en la vida de Benjamin. Un fet que d’entrada pot semblar banal en realitat ha sigut el que ha format la figura política de Benjamin i, en conseqüència, ha modelat el país sencer. El pare tenia raó: Benjamin Netanyahu té el do de saber influir la gent. A molta gent.
La seva manera de veure el món ha influït l’Israel del present; les seves pors, les seves projeccions han arrelat molt profund en la mentalitat israeliana i, amb això, ha aconseguit guanyar unes eleccions rere les altres. Fins avui dia, que continua liderant, aparentment impertèrrit, aquell petit país.
Benjamin Netanyahu sempre ha superat les expectatives dipositades en ell, i no només les del seu pare. La seva carrera política està feta de retorns: com una capsa de sorpreses que, en obrir-la, sempre acaba sortint-ne ell.
Malgrat que el seu entorn canviï, sempre troba la manera d’encaixar-hi. I sovint a dalt de tot, o a l’avantguarda. No és creient, s’ha separat dues vegades, no menja caixer, però deixa que els ultraortodoxos esdevinguin una força política important. Se’l coneixia com un polític bel·ligerant que no atacava mai. Un individu pragmàtic capaç de pactar amb fanàtics. I així és com se’l continua veient: un enigma.
Durant tota la vida, el pare de Netanyahu, Benzion, va ser partidari de la ideologia revisionista del sionista Zeev Jabotinsky. “El Jordà té dues ribes: una ens pertany i l’altra, també”, fa una cançó escrita per ell mateix que es va convertir en l’himne del moviment sionista. Qui no fos jueu era un enemic. Per al vell Netanyahu, un historiador que va arribar a ser catedràtic de la Universitat de Cornell —una de les universitats de la prestigiosa Ivy League—, la història del judaisme estava feta d’una concatenació d’intents d’exterminar el seu poble. Menyspreava les elits liberals asquenasites —jueus provinents d’Europa, com ell— que van dirigir Israel durant dècades després de la seva fundació el 1948, perquè creia que havien malvenut el país als àrabs.
Fins a l’actualitat, Benjamin Netanyahu, amb 74 anys, veu el país i el món des de la mateixa òptica que el seu pare. I no serà que no hagi tingut temps d’apartar-se d’aquest esquema. Hauria pogut veure que el seu conceptzia(el seu ‘concepte polític’), basat a gestionar el conflicte amb els palestins en comptes d’intentar resoldre’l, posa en dubte els valors d’Israel com a democràcia. Que fomentar una ocupació sense fi no fa que Israel sigui un lloc més segur. Que esperonar la construcció excessiva d’assentaments suposa un risc estratègic.
Finalment, el 7 d’octubre passat, la pressuposició que els palestins i el conflicte desapareixerien rere els murs, les tanques i les humiliacions va demostrar-se nefasta. I ara que cada cop es torna a parlar més de solucionar el conflicte separant els dos estats, i ara que fins i tot els més cínics es plantegen si Israel i Palestina poden arribar a viure en pau sense separació territorial, Netanyahu es vanta que ell tot sol és capaç d’impedir la creació d’un Estat palestí.
Durant molt de temps, Netanyahu ha sigut del parer que la millor manera d’evitar la creació d’un segon estat és fer-ho a sota veu, de manera gairebé clandestina. Avui, unes quantes paraules i promeses buides dites en anglès i dirigides a Washington i la comunitat internacional, i demà una versió revisada i en hebreu dirigida al públic local.
Dr. Netanyahu i Mr. Bibi: la síndrome del Dr. Jekyll i Mr. Hyde en la seva variant geopolítica.
Amb l’objectiu de desacreditar els palestins com a interlocutors vàlids, ha deixat que, durant anys, Hamas rebés indirectament ajuda financera a través del Qatar. “Forma part de la nostra estratègia”, va explicar el 2019 en un congrés del seu partit, els nacionalistes de dretes del Likud. I, igual que la resta de primers ministres israelians fins al moment, també ha donat sempre suport als colons israelians que retorcen la realitat per convertir tot intent de construir un país en pau en una quimera. Tanmateix, sota l’ègida de Netanyahu, aquest col·lectiu va passar de ser un fenomen marginal a convertir-se en una força política de pes.
“Qualsevol que ataqui un colon ataca la majoria de la població del país”, va afirmar públicament el 1994, quan encara era un polític emergent del Likud. El que en aquell moment sonava com la fantasia d’un ultranacionalista, avui s’ha convertit en una realitat.
És hivern i ens trobem amb Ehud Olmert un dia especialment càlid. Fou primer ministre d’Israel entre el 2006 i el 2009. Ens reunim al seu despatx, al centre de Tel-Aviv. Olmert, de 78 anys, és l’antítesi personificada de Netanyahu. Ara fa aproximadament un any que Olmert va haver de pagar 18.000 dòlars a la família Netanyahu perquè els havia descrit com a malalts mentals en diverses entrevistes. Un preu que ha valgut la pena de pagar, conclou amb sequedat, i obre les mans: “Spread the word!”, ‘que se sàpiga!’.
Ehud Olmert solia pensar com Netanyahu. Era un likudnik, un nacionalista que rebutjava tota concessió. Fins que, el 1993, va convertir-se en l’hereu de Teddy Kollek al consistori de Jerusalem i va veure una versió en miniatura del que succeïa a més gran escala a la resta del país: a l’est de la ciutat, palestí, hi vivien centenars de milers de persones empobrides i altament privades de drets polítics. A tocar, el Jerusalem oest, la part jueva, era una ciutat moderna. “Em vaig adonar ràpidament que allò no podia continuar d’aquella manera”, explica Olmert. No perquè els palestins li fessin cap mena de pena, sinó perquè tenia por pel benestar dels israelians jueus. “Fins ara continuo pensant que tot el que cau a l’oest del riu Jordà és la nostra terra”, afirma. “Però, de veritat que volem passar-nos la vida lluitant per això? Val la pena?”. Ehud Olmert creu que no: cedir terres continua sent l’únic que realment garanteix l’existència d’Israel. “Sempre ens hem pensat que som els millors, que els podem manipular a tots: Obama, Biden, a tots.” Tanmateix, això no és cert. I el 7 d’octubre va fer-ho evident: “No som els més llestos, i tampoc no som invulnerables.” Per aquest motiu, Olmert ja fa anys que va arribar a una conclusió: el conceptzia s’ha d’acabar i s’ha d’acceptar un Estat palestí. Els israelians han de fer concessions i, per una vegada, veure i ser conscients de la realitat. Si no, Israel es convertirà en un país “en el qual ni vostè ni jo no volem viure”. Un Israel modelat segons les idees de la dreta messiànica que es desviu pel seu Harmagedon, per la seva batalla final. Bibi els ha ben aplanat el camí, afirma Olmert. “No pot continuar governant.” Però ho farà? Deixarà de governar? “Oi que no li he pas dit que pugui respondre totes les preguntes que em faci?”
El 1978, en un estudi de televisió dels Estats Units va aparèixer un jove de cabells foscos rinxolats acabat de graduar de la prestigiosa universitat nord-americana MIT i assessor al Boston Consulting Group. Explicava que no calia cap Estat palestí perquè ja n’hi havia un: Jordània.
Aquest continua essent el posicionament de Benjamin Netanyahu fins a l’actualitat. No hi pot haver mai un Estat palestí. A vegades reajusta la tàctica que vol utilitzar per impedir-ho, però l’objectiu no varia.
Tant hi fa si amb aquesta actitud acaba fent pujar la mosca al nas de gent com Bill Clinton, que un cop va arribar-li a preguntar a veure quin dels dos països era la superpotència. O de Barack Obama, que una vegada va dir a Nicolas Sarkozy: “Tu n’estàs ben fart, però és que jo hi he de tractar cada dia.” Donald Trump, en canvi, va proporcionar a Netanyahu les dues grans fites de la seva política exterior: traslladar l’ambaixada nord-americana a Jerusalem i els acords de normalització amb diversos estats àrabs.
A més, a tots dos els agraden els murs. “Els murs funcionen. Pregunteu-ho a Israel”, digué Trump una vegada. Diversos observadors creuen que l’estratègia de sortida de Netanyahu se centra en Trump. Té l’esperança que el novembre vinent Trump torni a ser escollit president i fins aleshores el que toca està molt clar: aguantar.
Quan Benjamin Netanyahu encara anava a l’escola, tota la seva família va mudar-se als Estats Units, on el pare feia classes a la universitat. A ell i al seu germà se’ls va fer difícil haver d’anar-se’n de Jerusalem. El seu anglès, el seu encant i —també— el seu humor, però, van convertir-lo anys després en un convidat habitual de les tertúlies televisives nord-americanes. Els canvis a la seva vida tingueren un ritme vertiginós. Va enganyar la seva primera dona amb la segona, i després es va casar una tercera vegada: aquest cop amb l’auxiliar de vol Sara Ben-Artzi. També la va enganyar, però ella no el va deixar, sinó que hi va tenir dos fills i no es va moure del seu costat.
Sense Bibi, Israel hauria caigut en desgràcia, opina Sara Netanyahu.
D’aquells temps, a principis dels anys noranta, encara n’hi ha imatges domèstiques: Sara a la cuina, Bibi fumant un cigar i Yair, el fill, tocant el piano per a l’oncle mort, Yonatan. Avui, però, Netanyahu no concedeix pràcticament cap entrevista a la premsa israeliana.
El 1994, Netanyahu és un polític emergent de l’oposició. Té 46 anys i és més jove que la resta de líders dels partits, definitivament més americà i potser fins i tot més de dretes. “Rak ha Likud” és el seu lema: ‘Només el Likud!’ Ell és qui lidera el partit.
Un vespre de la tardor del 1995, des d’un balcó de la plaça de Sion de Jerusalem, observa la multitud irada que clama “Mort als àrabs!”. Són les manifestacions contra els acords de pau d’Oslo, on es reuneix la gent que s’oposa a arribar a compromisos amb els palestins. I també són manifestacions contra la persona que cada cop converteix aquesta qüestió en el seu afer personal: l’aleshores primer ministre Yitzhak Rabin. Les protestes són intenses, s’hi veuen cartells que mostren Rabin com a líder de les SS o amb un mocador palestí al cap. En una concentració, Netanyahu camina davant d’un taüt: no costa gaire deduir qui se suposa que hauria de jaure dins.
I això és justament el que passa. El novembre del 1995, un fanàtic jueu dispara un tret contra el primer ministre israelià. Durant el funeral d’estat es pot veure un Netanyahu compungit amb quipà negra. En el moment en què vol mostrar el seu condol a la vídua de Rabin, però, Leah es nega a donar-li la mà.
Ni tan sols un any després, Benjamin Netanyahu es converteix en el primer ministre més jove de la història d’Israel. Representa tot el contrari del que havia representat Rabin. És una de les seves primeres gestes: guanya per un marge molt estret contra el successor de Rabin, Shimon Peres. S’havia passat mesos titllant-lo de traïdor, dient que volia deixar Jerusalem en mans dels palestins. Bibi és bo per als jueus, deia el seu eslògan de campanya. I repetirà el procediment un cop rere l’altre al llarg de la seva carrera: malgrat tenir poques probabilitats de guanyar, ho aconsegueix.
“Si el 8 d’octubre m’haguéssiu preguntat si li havia arribat el moment, us hauria respost un sí rotund.” Mazal Mualem alça les mans i les celles alhora. D’això no se’n surt ni tan sols ell, va pensar en aquell moment. “Però ara ja no n’estic tan segura”, explica l’autora de la biografia El codi Netanyahu. Han passat mesos des del 8 d’octubre. Ens trobem amb Mualem en un cafè de la plaça Habima de Tel-Aviv. Al carrer hi ha mala maror, tant al cel com a la terra. Davant la residència de Netanyahu a Jerusalem hi ha manifestants acampats, però el primer ministre continua al capdavant de la coalició d’unitat nacional.
Els clams perquè dimiteixi són cada cop més forts, gairebé eixordadors, però, com ja sol passar, no semblen impressionar-lo gaire. Segons les enquestes, el 71% de la població vol noves eleccions. Hamas encara té uns 100 ostatges presos a la Franja de Gaza i, fins al moment, l’exèrcit només n’ha pogut alliberar un.
Però Benjamin Netanyahu continua com si res. La seva oficina publica correus electrònics diàriament amb cites i imatges: s’hi pot veure Netanyahu amb uns soldats en una base militar, Sara i ell en una start-up, Netanyahu amb el ministre d’Afers Exteriors francès. En lloc de la seva residència a Jerusalem, però, Netanyahu ara governa majoritàriament des de Kirja, el ministeri de Defensa, a Tel-Aviv. Gairebé cada dia publica un vídeo a Facebook on repeteix que el seu principal objectiu de la guerra continua essent eliminar Hamas. És un no rotund a tothom que vol que l’Estat s’ocupi primer dels ostatges. Una mostra d’indiferència envers el dolor dels familiars.
Ara, després de mesos de guerra, les trinxeres tornen a ser visibles. Encara hi ha gelateries on es pot trobar la varietat de gelat “Am Israel Chai” (‘el poble d’Israel viu’), feta dels colors nacionals. I la frase “Junts ens en sortirem” encara resplendeix a les pantalles dels carrers. Tanmateix, hi ha una pregunta que divideix la població israeliana: com?
Per a molts israelians, tot el que està relacionat amb Bibi és blanc o negre, explica la biògrafa Mazal Mualem: “Es mira des d’una òptica massa unidimensional.” Els seus partidaris, incloent-hi molts mizrahim —jueus que provenen de l’Àfrica o l’Àsia—, són gairebé seguidors incondicionals: és ha-Melech, ‘el Rei’. El protector d’Israel. Els seus detractors, en canvi, l’odien, sovint molt profundament. I estan presents en tot l’espectre polític.
Yitzhak Shamir, que va precedir Netanyahu al capdavant del Likud, el va anomenar “àngel de la devastació”. Moshe Yaalon, que fou el seu ministre de Defensa i cap de l’estat major, el va qualificar d’“amenaça existencial”.
En demanar a Mazal Mualem que defineixi Netanyahu en una sola frase, respon: “Bibi no abandona mai.” Sempre té un motiu per guerrejar.
I ara, què? Ara, per què guerreja? Pel seu llegat, respon Mualem. És a dir: pel tot.
Creu que la seva base s’ha tornat a consolidar. Aquest és el patró que segueix quan els atacs contra ell se li escapen de les mans. El “nosaltres contra ells” que ha embotit al cap dels seus partidaris durant molt de temps.
Netanyahu, fill d’un catedràtic, sempre fou, per davant de tot, l’heroi dels menys privilegiats. I el Likud és la casa política de tots aquells que se sentien desafavorits. Així i tot, no va ser fins que Netanyahu n’assumí el lideratge que el partit es va començar a transformar en un bastió de la ultradreta, on qualsevol persona que pensés diferent era titllada d’enemic.
Va ser el Likud de Netanyahu el que va transformar de mica en mica l’estat del benestar israelià en un estat neoliberal i centrat en l’alta tecnologia. El que retallà les prestacions socials. I el matrimoni Netanyahu sempre va procurar arreplegar alguna cosa dels pressupostos, ja fos per renovar la residència que tenien al costat del mar a Cesarea o per instal·lar un dormitori de luxe a l’avió presidencial.
Benjamin Netanyahu ja era populista quan aquest terme encara no tenia la connotació negativa d’avui. Va atiar el ressentiment envers les elits molt abans que es considerés una pràctica política interessant a gran part del món. Els seus amics són Narendra Modi, el cap de govern de l’Índia; l’hongarès Viktor Orbán, o el viceprimer ministre italià, Matteo Salvini.
Netanyahu va adonar-se de bon començament del valor de mostrar la imatge perfecta. Quan encara era als Estats Units va començar a assajar els seus discursos, a maquillar-se i a col·locar-se davant la càmera de tal manera que no se li veiés la cicatriu del llavi superior.
El 2019,The Economist va descriure el seu mandat com una “paràbola del populisme modern”: un polític capaç que governa amb una fascinant barreja de solidesa política i de cinisme divisiu. No hi ha cap trinxera que no s’hagi fet més profunda: entre jueus i àrabs, entre religiosos i laics, entre israelians i jueus que no viuen al país, entre mizrahim i asquenasites. No només ha negat als palestins el dret a l’autodeterminació; també els ha privat de qualsevol esperança d’obtenir-lo. I això era part del conceptzia.
El matí del 7 d’octubre, quan els militants de Hamas van envair territori israelià i van començar els atemptats, però, el conceptzia de Netanyahu va saltar pels aires. La creença que havia contingut el conflicte va esvair-se en un tres i no res. Netanyahu ja no distingeix entre els seus interessos i els del país. L’Estat és ell, des de fa temps.
“Ho estem fent malament des de fa dècades”, remuga Avigdor Liberman. Dins de seu petit despatx de la Knesset només se senten les notícies del canal 14, d’ideologia dretana. Fa l’efecte que, des del 7 d’octubre, aquest és l’únic canal que mira la gent. Liberman és adversari i company de Netanyahu; no el suporta, però sempre hi ha tingut vincles polítics.
“Les seves suposicions eren errònies”, afirma Liberman en referència al conceptzia de Netanyahu. En rus diuen: si vols disparar, dispara. I no obris la boca. En poques paraules, Avigdor Liberman considera que Netanyahu és un calçasses corrupte.
Els partidaris de Netanyahu, especialment a l’estranger, sempre han lloat la seva moderació en qüestions militars. Amb ell com a primer ministre no hi ha hagut guerres importants fins fa poc, però n’hi ha hagut moltes de petites: quan hi havia un conflicte a la Franja de Gaza, els israelians deien que anaven a “tallar la gespa”.
Liberman pensa diferent. Creu que no només ha arribat el moment de destruir Hamas, sinó també Hezbollah, a la frontera nord. I, per fer-ho, busca aliats, incloent-hi el Likud, on també volen desfer-se de Netanyahu.
El 2023 es posà en marxa el govern més extremista de la història d’Israel. Avui, els fonamentalistes messiànics s’asseuen al gabinet de Netanyahu: racistes condemnats que parlen obertament de supremacia jueva i actuen en conseqüència. Cisjordània ha de pertànyer oficialment a Israel i cal reformar l’Estat perquè es blegui a les seves idees. Començant pel sistema de justícia. Van seguir les protestes més grans que s’hagin vist mai al país. Els israelians es van manifestar per defensar la democràcia, però també com a protesta contra el primer ministre, Benjamin Netanyahu, que aquesta coalició ha tornat a posar al capdavant de govern. Un càrrec que li garanteix la immunitat. I és que des del 2019 està acusat en tres casos judicials per frau, abús de confiança i suborn.
Per a molts israelians, Benjamin Netanyahu ara és un traïdor.
Quan Netanyahu va nomenar Avigdor Liberman ministre d’Afers Exteriors el 2009, es feia difícil imaginar un govern de coalició més extrem. Es considerava que Liberman era un extremista de dretes que exigia que els ciutadans àrabs d’Israel proclamessin la seva lleialtat a l’Estat. Comparat amb els membres del gabinet actual, però, sembla més aviat un vell xaruc i malhumorat.
Quin és el seu pronòstic?
“El Bibi continuarà sent com és; lluitarà per ell mateix fins a l’últim sospir.”
El 2012, Benzion Netanyahu va morir als 102 anys. Està enterrat al cementiri Hamenuchot de Jerusalem. A l’epitafi de la làpida, Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel, dona les gràcies al seu pare: “Fores un pare meravellós”, li diu. “Em vas ensenyar a mirar la veritat de cara i a extreure’n les lliçons que calgués.”
La vida de Benjamin Netanyahu
1993 Netanyahu es converteix en líder del Likud. Rebutja tot acostament a Palestina (els acords d’Oslo).
1996 És escollit primer ministre un any després que el seu predecessor, Yitzhak Rabin, fos assassinat; és destituït el 1999.
2005 Dimiteix com a ministre de Finances després que Israel es retiri de la Franja de Gaza; líder de l’oposició a partir del 2006.
2009 Netanyahu torna a convertir-se en primer ministre i ocupa el càrrec fins al 2021.
2019 És acusat en tres casos judicials diferents per frau, suborns i abús de confiança.
2021 Un any després torna a ser escollit primer ministre del govern més conservador de la història d’Israel.
Traducció de Laura Obradors