Tot i que els cinc rebels de Vox no han fet finalment la passa d’enfrontar-se a la direcció del seu partit i no s’han convertit en trànsfugues, el Parlament balear ja compta amb dos d’aquests personatges, quan només es porten set mesos de l’inici dels períodes de sessions ordinaris.
El novembre passat, Xisco Cardona abandonava el grup parlamentari de Vox i des d’aleshores és un diputat «no adscrit». Des de l’anomenat grup mixt sol donar suport a les iniciatives del Govern. És important políticament, perquè el PP tot sol té 25 escons, els mateixos que suma l’esquerra en conjunt (PSOE, Més per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem), i si Cardona vota amb els conservadors, això suposa que els de Marga Prohens guanyen per un a tots els progressistes i, així, no necessiten el vot afirmatiu de Vox; n’hi ha prou amb l’abstenció ultra per treure qualsevol iniciativa que no requereixi majoria absoluta, que són 30.
A reserva del que passi en el futur amb els rebels de Vox —ningú es creu que no torni a esclatar la crisi—, està fora de dubte que aquesta legislatura serà la dels trànsfugues. Cardona no és l’únic. També l’acompanya Llorenç Córdoba, el diputat electe per Formentera per Sa Unió —la marca de la dreta local, aliada amb el PP balear—, que el mes de gener fou expulsat de la seva formació i no ha tornat l’escó. El vot de Córdoba a favor dels projectes que presenti el Govern és ara com ara una incògnita. Així com el de Cardona no és probable que se sumi a l’esquerra, el del diputat formenterer no està clar, almanco en alguns casos. Ell ja ha advertit que el seu suport al Govern «no és automàtic».
En escassos set mesos després de l’inici ordinari de les sessions, el Parlament ja compta amb dos trànsfugues sobre els cinquanta-nou membres que formen la cambra. Amb els altres cinc rebels de Vox n’haurien estat set. Encara que aquests últims no hagin fet la passa, la legislatura pot estar marcada pels dos diputats que s’aferren al seu escó, tot i haver estat expulsats dels partits respectius.
La figura del trànsfuga reneix així al Parlament balear després de tres dècades d’absència. Durant els primers dotze anys de la cambra, de 1983 a 1995, fou un fenomen de gran rellevància política, en especial en dos casos més famosos, els de Carles Ricci i Jaume Peralta.
Grans trànsfugues. El Parlament balear té el dubtós honor d’haver estat pioner en el transfuguisme a les cambres legislatives. Tot d’una després d’haver començat la primera legislatura (1983-1987) hi hagué moviments interns dins d’Unió Mallorquina (UM) a càrrec d’un sector que reclamava un pacte més estable amb Aliança Popular (AP, avui PP). El líder d’UM, Jeroni Albertí, havia donat la presidència a Gabriel Cañellas, d’AP, però les relacions entre tots dos sempre foren nefastes i la inestabilitat de l’acord fou la norma. Albertí no amagava la voluntat de desfer-se del seu incòmode aliat tot d’una que pogués. Això molestava el sector més dretà del seu partit, que volia tot el contrari: enfortir l’acord amb els conservadors. L’octubre de 1986, un dels diputats, José María Lafuente, acabà per abandonar el grup parlamentari i es passà al d’Aliança Popular: fou el primer trànsfuga illenc de la cambra.
A la segona legislatura (1987-1991) el Centre Democràtic i Social (CDS), un partit nascut de la desapareguda Unió del Centre Democràtic (UCD), va obtenir cinc dels cinquanta-nou diputats. La coalició Aliança Popular - Partit Liberal tenia vint-i-cinc escons i comptava amb el suport d’una debilitada UM d’Albertí, que en tenia quatre. Tots dos sumaven vint-i-nou, un per sota de la majoria absoluta. Al cap d’un mes d’iniciat el període de sessions del Parlament, el diputat del CDS per Menorca Carles Ricci abandonà el seu grup i es convertí en el segon trànsfuga parlamentari illenc. Amb molta més importància política que Lafuente.
En efecte, Ricci va ser la crossa que necessitava el Govern de Cañellas per guanyar algunes votacions de projectes clau. Es convertí en la baula parlamentària des de la condició d’únic membre del grup mixt. No només tenia gran protagonisme polític, sinó que obtenia insòlits ingressos econòmics. Cobrava la dotació del seu grup parlamentari i, a més, també ingressava les màximes dietes possibles —aleshores els electes no tenien sou— perquè es va fer membre de totes les comissions, de manera que es convertí en el diputat que cobrava més de la cambra —uns 8 milions anuals, una gran quantitat de doblers en aquells temps. La seva cara dura antològica el va fer entrar en els annals del transfuguisme quan en una celebrada ocasió va dir: «El trànsfuga és el meu expartit, el CDS, no jo». L’excusa es va convertir en el principi inspirador de tots els trànsfugues posteriors, que sempre diuen que defensen el programa pel qual es presentaren i que qui l’ha traït ha estat el partit respectiu.
A la tercera legislatura (1991-1995) fou el torn de Jaume Peralta. Havia estat batlle d’es Castell (Menorca) pel PSOE des del 1983. El 1991 el seu partit el feu candidat al Consell i al Parlament, i en resultà electe alhora —com era norma llavors. A la institució menorquina votà juntament amb els seus companys la investidura presidencial del socialista Albert Moragues, que fou elegit per un vot d’avantatge de l’esquerra: PSOE més Entesa de l’Esquerra de Menorca (PSM i Esquerra Unida). Tanmateix, dos mesos després, el setembre, de forma sobtada donà suport a una moció de censura presentada pel PP. A la vegada abandonà el grup socialista del Parlament i es passà al grup mixt. A la cambra legislativa i al Consell s’arrenglerà sempre amb el partit conservador. Tot i que des dels escons socialistes li deien de tot i molt, aguantà tota la legislatura.
A partir de la quarta legislatura es va interrompre la tradició transfuguista del Parlament balear, fins que en l’actual, l’onzena, s’ha recuperat. Amb dos. De moment.