El valencianisme de les comarques del nord estan convocades aquest diumenge a Betxí. Allí, sobre, un turó envoltat de camps de tarongers és previst que se celebre l'Aplec de la muntanyeta de Sant Antoni. Hi haurà activitats per a la canalla, concerts, una conferència i, sobretot, agermanament. Acció Cultural, Decidim i l'Ajuntament d'aquesta localitat de la Plana Baixa en són organitzadors.
En tot cas la d'enguany és una edició especial. I ho és, sobretot, perquè aquest 2024 es compleixen cent anys de la mort de qui fora impulsor d'aquesta trobada. Vicent Tomàs i Martí li deien. I és important nomenar-lo i reivindicar-lo perquè fou una figura cabdal del valencianisme de principis de segle, algú que va treballar per estendre la sensibilitat nacional i, sobretot, per relligar les inquietuds dels qui, sabent-se part d'un territori amb personalitat pròpia, vivien dispersos en les oblidades àrees d'interior.
Tot això fou el que feu Tomàs i Martí i, si no feu més, va ser perquè el tifus li va segar la vida amb només vint-cinc anys. Un valencianista precoç que només els darrers anys ha obtingut el reconeixement que es mereixia. Una de les moltes baules necessàries perquè l'impuls embrionari que significà la Declaració Valencianista de 1918 -impulsada per la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista- evolucionara cap a una relativa maduresa doctrinal encarnada, ja a la dècada dels trenta, en la proposta política d'Esquerra Valenciana.
Alfons Cucó va sintetitzar així la seua figura: «No només un dels pocs valencianistes anteriors a la Guerra Civil que tenia clares les coordenades nacionals, sinó que fou, potser, el primer impulsor efectiu d'un 'valencianisme popular' del seu temps, i del que fou indiscutible cap generacional'. Anem, però, a pams. Nascut a Artana, la porta de la Serra d'Espadà, l'any 1899,
A. Cucó: "Fou el primer impulsor efectiu d'un 'valencianisme popular' del seu temps"
Tomàs i Martí va entrar en contacte amb els primers cercles valencianistes de València quan només comptava setze anys. Quan encara no havia complit la majoria d'edat, es convertí en una signatura assídua de La veu de la Plana, un mitjà que es definia a ell mateix com «setmanari defensor dels interessos regional».
Acabat el batxillerat, marxà a estudiar primer de medicina a Barcelona. L'estada en la capital catalana, on s'amarà del procés de represa nacional, refermà encara més el seu compromís. De tornada a València per completar els estudis esdevingué una de les plomes habituals de La Correspondència de València, el mitjà de capçalera del valencianisme. En ells, Tomàs i Martí desplega les preocupacions que el sovintegen: la formulació del nacionalisme, el centralisme imperant a Espanya, la pervivència del caciquisme, la relació entre la ciutat i el camp...
Foren uns anys d'un activisme desfermat al cap i casal. Tomàs i Martí figura entre els membres de Joventut Valencianista, el primer grup obertament valencianista; i d'Agrupació Nacionalista Escolar, una entitat que treballà per contagiar els cercles universitaris de les preocupacions nacionalistes. L'any 1919, de fet, l'Agrupació va organitzar un Acte d'Afirmació Escolar Valencianista.
Més enllà de l'àmbit educatiu, Tomàs i Martí destacà per la seua preocupació de fer partícips els àmbits rurals d'aquell moviment nacionalista. Sentia que aquell moviment, germinat en l'àmbit urbà, no tenia en compte les preocupacions dels qui vivien territori endins o allunyats de les ciutats. «És precís dur l'ideal valencianista per tots els àmbits de la nostra pàtria valenciana, que escolten la bona nova els nostres abnegats llauradors de les nostres privilegiades hortes i els austers de les nostres muntanyes», escrivia.
Fou d'aquesta preocupació que Tomàs i Martí ideà un nou artefacte: la Lliga de Solitaris Nacionalistes, una eina que havia de servir per «agrupar les veus disperses», és a dir, un punt de trobada, un espai on fer pinya. L'Aplec a la muntanyeta de Sant Antoni de Betxí, el 26 d'agost de 1920, constituí el tret de sortida de la Lliga de Solitaris. Primerament, es bastí una xarxa de delegacions per diversos pobles, especialment a la Plana Baixa i Plana Alta. El seu objectiu era fer que la llavor del valencianisme germinara per tot arreu i que aquest fora una arma per lluitar, alhora, contra el caciquisme. La tasca era feixuga.
Les trobades a la muntanyeta de Betxí esdevingueren un punt de reunió, un espai on fer-se visible i refermar-se. De la importància que adquiriren els aplecs dona fe la nòmina de participants que es congregaren en la tercera edició: Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Francesc Almela i Vives, Maximilià Thous... La publicació quinzenal d'El crit de la muntanya, que Tomàs i Martí s'encarregava d'escriure, editar i repartir, funcionà com a mecanisme de propaganda.
L'agost de 1923 s'hauria d'haver celebrat el quart Aplec de la Muntanyeta. La policia, però, ho impedí, cosa que no impedí que Tomàs i Martí mantinguera el seu activisme. El tifus, tanmateix, es creuà en la vida d'aquest patriota i estroncà la trajectòria de qui estava cridat a ser un dels pilars sobre els quals bastir el valencianisme del segle XX.