Cada cap de setmana, quan l’Elena Martín era una nena, passava pel videoclub del barri amb els seus pares i el seu germà per llogar dues pel·lícules, una per a dissabte i l’altra per a diumenge. Malgrat que a la família ningú s’ha dedicat al món de l’espectacle, Martín, filla d’arquitectes, va créixer en una llar plena de cultura. “Els pares llegien molt, anaven molt al teatre i al cinema, i eren actius políticament; van viure uns anys de franquisme i Transició, i em van educar per tenir un sentit crític, per estar activament informada del món que m’envolta”, explica.
La doble sessió de cinema setmanal va tenir conseqüències. Després de plantejar-se moltes alternatives, va decidir escoltar la pulsió narrativa que duia dins i estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. De fet, les alternatives també les va explorar. Martín va començar treballant a la ràdio —a més de fer d’ajudant de direcció de la companyia teatral La Virgueria. Va fer diverses seccions a RAC1 i també reportatges per al Blog Europa, del Canal 33, mentre estava d’Erasmus. “Però he acabat fent ficció”, recorda.
El teatre com a teràpia
Abans de dirigir, però, la cineasta ja havia actuat sobre l’escenari i davant la càmera. Tot i que sempre li ha interessat contar històries, assegura que de petita era una nena molt tímida. Sigui per destí o per casualitat, al costat de casa van obrir una escola de teatre, l’Eòlia. I per la necessitat de tenir la nena ocupada després de l’escola, pel poc interès per Martín pels esports i per la intuïció que l’ajudaria a treballar la timidesa, la mare va prendre la decisió d’apuntar-la-hi. Així és com, amb tretze anys, va començar a estudiar interpretació.
Amb el temps, el teatre es va convertir en una activitat que necessitava. Tenia alguna cosa terapèutica. “De fet, no vaig decidir mai que seria actriu professional, sinó que volia seguir actuant perquè em va desbloquejar moltes coses”. I així fou. No l’ha deixada anar, la interpretació. Fa deu anys que forma part del col·lectiu teatral VVAA i ha protagonitzat o participat en gairebé una desena d’obres de teatre, com L’efecte perfecte, dirigida per Carla Torres (Sala Beckett, 2015); Like si lloras, dirigida per Anna Serrano i la mateixa Elena Martín (Sala Beckett, 2016) o La malaltia, per Juan Carlos Martel (Teatre Lliure, 2021).
La timidesa devia fondre’s amb els anys i la pràctica, perquè, de jove, Martín es va dedicar a fer intervencions teatrals públiques amb un grup d’amigues. “Fèiem coses superpunkies, era un moment de voler violentar espais públics, jugàvem a confondre la gent”, confessa. Interrompien concerts en bars del Raval barceloní, actuaven en festes privades i feien performances expressament desastroses, que en alguns casos comprenien cosins petits amb escopetes, noms falsos, baralles impostades i expulsions de locals. Tot part d’un joc teatral que pretenia desconcertar l’espectador.
Va ser en aquest moment, entre intervenció i intervenció, que a Martín li va sortir el primer paper com a protagonista en un llargmetratge, a Les amigues de l’Àgata (2015). De fet, van ser les mateixes companyes d’intervencions les que van animar-la a presentar-se al càsting juntes.
‘Júlia ist’, l’òpera prima
Aquella experiència la va animar a fer la seva primera pel·lícula. “Vaig veure com treballaven les directores que anaven a la meva universitat, i crec que a partir d’aquí vam agafar força, amb el Pol Rebaque, la Marta Cruanyes, la Maria Castellví, per fer un llargmetratge per al nostre treball de final de grau”, assegura. Així és com va néixer Júlia ist (2017), el primer títol sota la direcció de Martín, que, com Creatura, també protagonitza.
Júlia ist va ser un procés d’assaig i error. “Teníem clar que volíem aprendre, i no ens va fer por provar-ho”, explica. Van ser tres anys i mig de rodar, premuntar, reescriure i tornar a rodar, fins a anar descobrint un llenguatge propi, entre Berlín —on s’ambienta el film— i Barcelona.
Després de presentar el projecte universitari, amb el rodatge fet, va aparèixer la productora Astor Media i, més tard, Avalon, per fer la distribució. El vincle amb aquestes companyies —i amb l’Ariadna Ribas, la muntadora— es mantindria, i acabarien fent equip per a la producció i la distribució de Creatura.
Creatura
La llavor de ‘Creatura’
Anys després, la fotògrafa Irene Moray, que havia fet la fotografia fixa de Júlia ist, va demanar a Martín que protagonitzés Suc de síndria (2019), un curtmetratge que tracta l’exploració de la sexualitat després d’una experiència dolorosa. “Em va inspirar molt veure-la treballar, perquè la Irene —directora autodidacta— té una forma de dirigir els actors molt maca, com a través de la meditació, i per la manera que tenia ella de parlar del desig, del procés de sanació…”
Paral·lelament, Martín ja havia començat a investigar sobre el desig. L’embrió de Creatura va néixer l’any 2016, a les trobades de Pussy Picnic, un grup dedicat a la investigació creativa. Després de dirigir la seva primera obra de teatre —Like si lloras—, l’Anna Serrano i l’Elena Martín, amb altres companyes amb qui havien treballat —la Carla Linares; la Clara Aguilar, que fa la banda sonora de Creatura; la “Topo” (Laura Cabello); la Claudia Serrahima, la Marina Garmendia i la Laura Weissmahr— van començar a fer trobades per investigar sobre la identitat i els cossos.
“Recordo que la Topo va portar un track de tambors xamànics i ens va estar fent moure els malucs durant trenta minuts fins que vam acabar totes plorant”, explica. En aquestes trobades, el col·lectiu es dedicava a la recerca creativa centrada en la pelvis i els òrgans sexuals, en l’exploració de la violència i l’agressivitat —"que és una cosa que ens permetem molt poc com a dones"—, i en el desig durant la infància.
Martín va sentir un interès molt profund per aquelles converses sobre la infància i el desig, que encaixaven amb el moment vital i l’exploració terapèutica per la qual passava llavors. Hi havia companyes que compartien records molt concrets: “Estava a l’habitació, fregant-me amb un coixí, perquè una amiga de les colònies m’havia explicat que això et feia gust, i de cop va entrar la meva mare a l'habitació i es va enfadar molt. Recordo la mirada d’enfadada, com em va jutjar, i vaig entendre que allò estava fatal i em vaig sentir molt bruta”.
A partir d’aquestes confessions, Martín va posar-se a llegir i a investigar per acabar teixint el que seria el film que ha arribat a les pantalles dels cinemes. “De fet, al principi, el moment de l’edat adulta a Creatura mostrava una noia que comença a descobrir que té bloqueigs sexuals a través d’un procés que fa com a actriu amb un grup de noies en una residència artística”.
L’èxit com a resultat de la feina ben feta
Sobre la recepció de Creatura per part del públic i de l’Acadèmia, Martín sent “orgull i felicitat de comprovar que es poden parlar de coses complexes i la gent les entén i ho agraeix”. Assegura que, generacionalment, hi ha moltes ganes de parlar del desig, que hi ha moltes persones que després de veure la pel·lícula li han transmès que se senten acompanyades, que han pogut aprofitar per compartir les seves vivències.
Per altra banda, els guardons li permeten un respir. “Soc molt jove, sí, però fa molts anys que treballo al teatre i al cinema. Sentir que tinc un peu dins de la indústria i que oficialment la gent et considera, em genera un descans. Sembla que no cal que estigui lluitant tota l’estona.”, diu. I de seguida es fa enrere: “Tot i que realment s’ha de lluitar tota l’estona, perquè aquestes coses no passen soles”.
Martín aprofita per explicar que en l’èxit de la pel·lícula hi ha una mica de sort, de ser en el moment adequat i de tenir contactes, però hi ha també el resultat d’haver estat picant pedra des del principi fins al final. “Jo no he deixat anar la pel·lícula en cap moment. Durant el desenvolupament, vaig haver de lluitar per seguir fent la pel·li que volia contra l’opinió externa, contra la gent que l’havia de finançar i després no la volia finançar. Vaig haver de confiar molt que s’havia de parlar d’aquest tema i s’havia de fer d’aquesta manera. Després vam fer la pel·li, que va ser una odissea i una feina titànica; vam estar davant i darrere de la càmera. I després, un cop estrenada a Canes, de passar setmanes pendent, lluitant perquè et facin confiança, amb els premis a la butxaca, la feina tampoc s’acaba”, explica.
La directora barcelonina conta que ha fet centenars de col·loquis i ha acompanyat la pel·lícula a tot arreu, perquè ha costat molt de vendre. “Vivim en un món profundament patriarcal i una indústria profundament masculina i, al final, molt sovint son homes els que decideixen si compren la pel·lícula o no la compren. Deien que és una pel·lícula massa incòmoda, que la gent no l'entendrà”.
La feina ben feta ha donat resultat. La directora agraeix molt la tasca a Avalon, la distribuïdora, per haver cuidat tant la pel·lícula i haver curat el procés de comunicació en constant col·laboració amb l’equip creatiu. Així, després de defensar-la des d’embrió fins a obra acabada, malgrat ser una pel·lícula arriscada, les xifres de taquilla han estat molt positives. “A vegades es produeixen miracles, però normalment no és només això”, sentencia.