Els crítics

«García Márquez i Vargas Llosa encarnen, cadascú des d’un bàndol, la Guerra Freda»

Gerald Martin (Londres, 1944) és el biògraf de Gabriel García Márquez i de Mario Vargas Llosa, la qual cosa el converteix en una mena de Plutarc de la literatura i el continent llatinoamericans. Si el 2008 va publicar ‘Gabriel García Márquez: una vida’, té previst enllestir la biografia de Vargas Llosa a principis de l’any vinent. Fa poc va ser a Mallorca per participar en les Converses de Formentor.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pregunta de manual: quines són les qualitats que ha de tenir una biografia per complir els seus propòsits? 

—Hi ha biògrafs que veuen els seus biografiats com uns personatges genials i únics. Per mi és cert que poden ser genials, però tots som humans i crec que la seva unicitat és limitada: tots tenim famílies, tots participem de comunitats i formem part de països... Jo estic d’acord amb Marcel Schwob quan deia que els escriptors, tot i ser excepcionals, també són representatius dels seus països. A mi García Márquez m’interessa com a colombià i com a llatinoamericà, però això no vol dir que no hagi d’assenyalar que com a individu i escriptor també és especial i diferent. El mateix val per a Mario Vargas Llosa, que, si bé ha tingut una relació difícil amb el Perú, és el producte d’una experiència profundament peruana. La meva concepció de la biografia és molt panoràmica.

—El fet de ser britànic, de quina manera condiciona, per a bé o per a mal, la seva aproximació a uns personatges, unes obres i unes vides tan llatinoamericanes?

—Em condiciona, indubtablement. Els anglesos i els llatinoamericans som una miqueta diferents, eh. Jo de jove tenia una visió molt romàntica d’Amèrica Llatina. És una visió que s’ha anat revestint d’un cert escepticisme, com és inevitable amb l’edat. Quan vaig començar a interessar-me per Llatinoamèrica, una de les coses que em va sorprendre va ser que no s’haguessin escrit biografies sobre els seus grans escriptors. Quan vaig aproximar-me a García Márquez per demanar-li permís per escriure sobre ell, ell ja tenia 63 anys i em semblava increïble que no tingués una biografia.

—Com va anar això de demanar-li permís?

—Ell em va dir que em donava deu minuts, però vam estar parlant tres hores. Al principi em va interrogar, però jo de seguida ja vaig veure que em diria que sí, sobretot quan va deixar d’interrogar-me i es va posar a exhibir-se, a explicar-me qui era, què li agradava i etcètera. Diria que hi va haver una connexió.

—Té cap hipòtesi sobre el perquè d’aquesta connexió?

—Ell solia dir que tot escriptor que es respecta ha de tenir un biògraf anglès. Ho solia dir de broma, però crec que no en broma del tot. En mi, crec que hi va veure un anglès una mica especial, que coneixia bé l’Amèrica Llatina, que no era al·lèrgic al socialisme i que el respectava però no el santificava. Mai durant els disset anys que vaig treballar en la biografia em va demanar ni em va exigir que li ensenyés res. En aquest sentit, es va comportar com un autèntic periodista. Ara: també va haver-hi alts i baixos en la nostra relació.

—Algun moment baix que es pugui contar?

—Un error meu va ser dir-li que no m’agradava El otoño del patriarca, que ell considerava el seu millor llibre i la seva autobiografia. Crec que, després d’allò, mai vaig recuperar del tot la seva atenció. El dia que es va adonar que jo estava investigant seriosament va ser quan vaig conèixer l’amant que havia tingut a París, una dona que era important per a ell i que havia aparegut als seus llibres. És increïblement complicat escriure la biografia d’algú viu. Té amics, esposes, fills…

—Haver escrit la biografia de García Márquez i ara estar escrivint la de Vargas Llosa el converteix en una mena de Plutarc mastodòntic de la història i la literatura llatinoamericanes, perquè, més enllà de les divergències personals, les seves idees i actituds encarnen molts dels conflictes que han marcat la segona meitat del segle XX llatinoamericà.

—Tot i que jo no soc el gran Plutarc, és exactament així com dius. Ells compartien idees i eren grans amics als anys 60, després passaren a ser enemics polítics però intentaren continuar sent amics personals, fins que finalment va haver-hi el famós cop de puny de Vargas Llosa a García Márquez. Mai més es van veure i mai més no es parlaren. Mentre Vargas Llosa va emprendre la seva trajectòria cap a la dreta política, García Márquez va seguir sempre a l’esquerra, d’una manera sempre matisada, però va continuar sent socialista, o socialdemòcrata, fins al final. La seva època va ser la de la Guerra Freda, i la van encarnar, cadascú des d’un bàndol. D’alguna manera, García Márquez i Vargas Llosa són icones morals i ideològiques. Parlant de Plutarc, és difícil trobar durant el segle XX uns paral·lelismes més interessants que els que hi ha entre García Márquez —el grec, l’espontani, el vital, el transparent, el caribeny— i Vargas Llosa —el romà, el reflexiu, l’acadèmic, el moralista—. Són el món natural dels grecs i la institucionalització romana. Dels dos, de totes maneres, va ser García Márquez el que em va donar menys sorpreses, quan sembla que hauria de ser tot el contrari.

—Conèixer la biografia d’un escriptor ajuda a llegir-lo millor?

—Jo mai he cregut que es pugui excloure la qüestió històrica i biogràfica de la literatura, però és que en el cas del món llatinoamericà és directament impossible. Allà, literatura i societat estan molt lligats. Els escriptors llatinoamericans del segle XX han estat com els escriptors russos del XIX: han tingut una vida pública, una personalitat política, han estat referents i conductors per al seu poble...

—A l’hora d’escriure les seves biografies, de quina manera va col·laborar amb vostè García Márquez i de quina manera està col·laborant Vargas Llosa?

—Aquesta és una pregunta perillosa i difícil. Diguem que cadascun va col·laborar a la seva manera, d’una manera fraternal i positiva… Bé, ja et contaré la veritat un altre moment.

—Aquesta tampoc me la respondrà, però he de fer-la. Quin dels dos parlava més de l’altre, tant se val si en parlava bé o malament?

—Una pregunta perillosíssima, que tampoc puc respondre. Et donaré una altra entrevista quan publiqui la biografia de Vargas Llosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.