La premissa de Feud és simplement sensacional: una antologia que se centra en rivalitats entre personatges famosos i explora les causes de la seva enemistat. Per a un format com aquest, d’una història per temporada, permet una regeneració total de la proposta en cada entrega, canviant el to i el context. Altres idees del format de l’antologia, en canvi, queden a la llarga condicionats per un gènere o una temàtica concreta. Ryan Murphy és la principal ment creativa darrere de Feud, i en sap molt dels lligams del format antològic (seves són American Horror Story i American Crime Story, entre d’altres). Potser per això explica aquesta proposta, que permet començar pràcticament de zero cada temporada. La primera, per si no la van veure, va ser magnífica. Es va centrar en la rivalitat entre Bette David i Joan Crawford durant el rodatge d’una pel·lícula i, de retruc, va denunciar com Hollywood arracona les actrius arribada certa edat (un tema, el de l’obsessió per la joventut i la bellesa, recurrent en l’obra de Ryan Murphy, qui també va ser, recordem, el creador de Nip/Tuck). Gairebé set anys després i amb unes quantes sèries entre mig, s’ha estrenat la segona temporada, que es presenta amb un protagonista, Truman Capote, i explica la seva enemistat amb diverses dones de l’alta societat novaiorquesa que ell va anomenar “els Cignes”.
El fet de no fer una rivalitat entre dos individus, sinó entre un individu contra un grup, sorprèn a l’inici però s’entén ràpidament. Forma part de la fascinació que la sèrie vol despertar amb Truman Capote, un individu que no en va tenir prou amb enganyar una d’aquestes dones, sinó que les va ensarronar a totes. Perquè Feud fa un retrat de l’escriptor com algú que avantposa la literatura per sobre de tot. No li importa esclafar vides, trair confiances i airejar privacitats si això vol dir tenir una bona història. Fins i tot podríem dir que, interpretat per Tom Hollander (l’actor de The White Lotus) té un punt diabòlic, en el sentit que obté certa gratificació del fet de fer mal a aquestes dones tan privilegiades. Elles estan interpretades per actrius conegudes que fa temps que no veiem a la pantalla (una altra de les característiques habituals de Ryan Murphy, expert en fer tornar a la palestra actrius): Demi Moore, Naomi Watts, Diane Lane, Chloë Sevigny, Calista Flockhart i Molly Ringwald. El guió sap donar personalitat i un sentit del greuge propi a cadascuna d’aquestes dones, que veuran com el seu amic literari exposa les seves vides en un article que és l’avançament del seu nou llibre.
Al mateix temps, també les sap presentar com una oposició col·lectiva, unides per la voluntat de venjar-se de l’escriptor i condemnar-lo a l’ostracisme. Per poc que coneguem l’obra de Truman Capote ja sabem que la novel·la no veuria mai la llum. Però és en la crònica minuciosa de les conseqüències d’aquell article on la sèrie brilla, traient les misèries de cada personatge i les ombres d’unes vides ostentoses que amaguen pors i infelicitat. La direcció de Gus Van Sant es recrea en el retrat físic del privilegi mentre que el guió n’explora el contingut. Truman Capote les enganya i nosaltres, a canvi, obtenim un retrat sublim de les esquerdes que té qualsevol imatge de perfecció. Un tema coherent amb la carrera de Ryan Murphy i que també assenyala les mostres d’ostentació dels nostres dies, als cignes moderns, que s’exposen a les xarxes socials amb vides perfectes. No tenim un Truman Capote que n’ensenyi les vergonyes, però sí un Ryan Murphy que ens recorda que darrere dels focus hi ha molta foscor.
Feud
Creadors: Ryan Murphy, Jaffe Cohen i Michael Zam.
Repartiment: Tom Hollander, Demi Moore
Temporades: 2
Plataforma: HBO Max