Escriptura

Ebrietat literària

L’escriptora alcohòlica nord-americana Leslie Jamison lluita contra el mite del geni alcohòlic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Whisky and Ink” era una història de vuit pàgines que la revista nord-americana Life va dedicar a l’escriptor alcohòlic John Berryman el 1967. Whisky i tinta, amb aquestes dues paraules, començava. “Whisky i tinta: són els líquids que John Berryman necessita, i els necessita per sobreviure i per poder descriure el que el diferencia d’altres homes, d’altres poetes, fins i tot”. Sonava com si per les venes de Berryman hi hagués tinta en lloc de sang i als papers, whisky en lloc de tinta. Una història tòxica.

L’autora nord-americana Leslie Jamison, de 35 anys, ara ha escrit una història de curació, La recuperació (The Recovering: Intoxication and its Aftermath), en què lluita contra històries tòxiques com la del mite de l’escriptor borratxo, del geni disfuncional i lúgubre, que idealitza l’alcohol amb poesia i s’esclavitza en els pitjors dels casos. I que, en tot cas, obstaculitza la recuperació d’altres escriptors alcohòlics. Igual d’alcohòlics que Leslie Jamison.

Els escriptors beuen perquè altres escriptors han begut abans que ells, perquè la beguda forma part del rendiment de l’escriptor: Ernest Hemingway i Tennessee Williams, F. Scott Fitzgerald i William Faulkner, Truman Capote i Charles Bukowski... En alguns d’ells és difícil de dir per què són més coneguts, si pels seus llibres o per haver-se llançat tant a la beguda.

La història de la literatura nord-americana és sobretot d’una alta graduació a causa, potser, que l’alcohol està molt mal vist als EUA. “Confessions d’un drogoaddicte irredimible”, escrivia William S. Burroughs en l’epígraf de la seva novel·la Junkie. “They tried to make me go to rehab” (‘van intentar fer-me anar a rehabilitació’), cantava la britànica Amy Winehouse. “I said no, no, no” (‘jo vaig dir que no, no, no’). Negar-se a la desintoxicació sembla un acte d’emancipació. Una addició a la rebel·lió social.

Però és clar que els escriptors borratxos no són només un fenomen anglosaxó. “Qui escriu també beu”, va dir una vegada el poeta alemany i editor Michael Krüger. “Hi ha uns núvols d’alcohol sobre la literatura mundial”. També hi ha els llibres dels drogoaddictes Hans Fallada i Joseph Roth. O, més recentment, la novel·la Schluckspecht, la confessió d’alcoholisme de l’autor amb un premi Bachmann, Peter Wawerzinek.

Igualment, en els llibres de Thomas Glavinic es beu més que en alguns bars del carrer Reeperbahn d’Hamburg, famós per l’agitada vida nocturna. De tota manera, podeu trobar més frases d’alcohòlic entre les pàgines de les seves històries. Quan Glavinic imagina una novel·la, va dir una vegada en una entrevista que “dues, tres o quatre copes poden ajudar molt. No donen tota la inspiració, però hi obrin portes”. La cita encara no acaba aquí: “tot el que ve després de la quinta copa és inútil”, va dir Glavinic. “Mai no arribaria a escriure borratxo”.

La jove autora Jamison es va fer bevedora habitual quan estudiava escriptura creativa a Iowa City, a l’estat homònim dels EUA. És una ciutat plena dels anomenats “bars d’escriptors”, perquè és una ciutat plena d’escriptors. Beuen pertot arreu i sempre hi han begut pertot arreu. Raymond Carver, John Cheever, John Berryman, Richard Yates, Denis Johnson...

A Jamison i els seus companys els encanta el volum de contes de Denis Johnson Jesus’ son. La meitat del llibre transcorre als bars d’Iowa City. “En certa manera, nosaltres bevíem amb els qui beurien després de nosaltres i també amb els qui ja havien begut abans de nosaltres”.

Jamison es va fer famosa amb la col·lecció d’assajos Els exàmens d’empatia, un best-seller del New York Times que es va publicar en anglès el 2014 i en alemany un any després. Jamison batallava per una nova cultura del sentimentalisme i escrivia, entre altres coses, sobre la tradició cultural que assigna a les dones el paper de turmentades, de madones del dolor. Els crítics comparen Jamison amb Susan Sontag.

Fins fa uns anys, el mite del geni borratxo era un mite d’homes, però és clar que les escriptores també beuen: Marguerite Duras, Françoise Sagan, Ingeborg Bachmann, Dorothy Parker... Però si ho fan no es considera glamurós, sinó autocompassiu, melodramàtic, histèric. Els escriptors borratxos eren profunds, les escriptores borratxes, males mares. Això sembla que està canviant. La literata de Facebook Stefanie Sargnagel potser guanya tantes simpaties de lectores perquè es presenta tan sarnosa com abans només ho feien els “mascles literaris”, com un pollet en una taverna que beu llaunes de cervesa i s’emborratxa, i després ho narra tot sense inhibicions.

Jamison viu en un món privilegiat, on les neurosis es llueixen amb orgull com una característica de la complexitat psíquica. “Volia fer-me més complexa mitjançant el dolor i arribar més a fons”, escriu, i descriu el seu alcoholisme com una part de la seva addicció a l’originalitat. Vol ser especial, especial amb talent o, almenys, especial amb problemes: una narcisista addicta a ser vista, entesa i volguda, addicta a l’empatia dels altres individus.

Nüchtern: Über das Trinken und das Glück (“Sobri: sobre la beguda i la sort”), així s’anomena el llibre sincer del publicista alemany Daniel Schreiber, en el qual explica el seu alcoholisme. “A la gent li agraden els llibres sobre la beguda”, va afirmar una vegada Schreiber, i a la majoria també li agrada pensar que els escriptors són alcohòlics: “Tot el concepte de l’escriptura, d’escriure, sembla una mica perillós, romàntic.”

Jamison critica aquesta il·lusió de la creativitat èbria, però critica molt més la il·lusió de la singularitat a la qual s’entrega cada vegada més gent. “La societat de les singularitats”, així la va anomenar el sociòleg Andreas Reckwitz fa poc: una societat de la distinció en la qual les biografies estan tan seleccionades amb cura perquè les persones no viuen la seva vida, sinó que l’exposen, ells mateixos, com si fossin actors. “En la meva vida sòbria he renunciat a l’ideal inabastable de dir alguna cosa que encara no s’ha dit mai”, escriu Leslie Jamison.

Ha aprofitat el moment adequat amb l’ajuda d’Alcohòlics Anònims. En les reunions sembla que, al principi, el seu art narratiu destorbava. L’“autodespullament” amenaça de convertir-se en l’autodescripció. Jamison ha d’aprendre que una història no mereix ser contada perquè sigui original, sinó perquè és capaç de connectar. Es tracta d’una història a la qual es poden acoblar la resta dels que assisteixen a la reunió. Els clixés no molesten, ajuden.

Jamison narra com, gràcies als grups d’autoajuda, s’ha fet més empàtica i ha guanyat una mica de distància amb ella mateixa. Seguint la lògica, el dolor dels altres alleuja el nostre perquè així ja no ens sentim tan especials, tan únics i importants, sinó normals, corrents. “Potser si algú deixés la beguda, l’important per a ell seria no tant la introspecció com l’atenció de la resta”.

“La recuperació” es basa en la tesi doctoral de Jamison. Però com en els seus assajos sobre empatia, no construeix cap edifici de pensaments abstracte, sinó que mescla exactituds documentades i sentiment. No s’endinsa només en idees, sinó en ella mateixa: el trastorn alimentari, l’avortament, l’amor fracassat per un home anomenat Dave... Ella conta la pròpia història, amb una sinceritat impressionant, però al mateix temps narra moltes històries d’altres, com si fos en una reunió d’Alcohòlics Anònims. “La recuperació” és un al·legat autoreflexiu contra l’autoreflexió exagerada.

Per damunt de tot això, és clar, sempre hi ha la por de no poder escriure sense l’alcohol, d’haver de decidir-se entre la sobrietat i el geni. D’aquesta manera, Jamison busca obsessivament escriptors alcohòlics que han continuat sent bons escriptors una vegada abstemis. És una recerca decebedora, podríem dir. Segons el mite, qui abandona la musa de l’alcohol, ja no serà besat per la sobrietat. Amb l’alcohol les paraules flueixen, però després ja no es veuen des d’una perspectiva tan crítica.

Al final, en algun moment, Jamison troba els textos del Raymond Carver tardà. Quan va ser sobri, encara escrivia de la mateixa manera descarada, viril i des del cor. La seva sobrietat no va ser ascètica: “Per a ell la sobrietat és mirar l’enorme i extens Pacífic i menjar roses saltejades amb mantega”. Només en una nota a peu de pàgina, Jamison indica que la sobrietat en aquest Carver abstinent també és fumar porros i consumir cocaïna, i no poca cosa.

Poden ser tan interessants les històries sobre una recuperació com les que tracten d’una caiguda?

Jamison ho intenta. No segueix la tríada de la història del borratxo: ebrietat, ressaca, abstinència. Ella no glorifica el seu passat, prescindeix en gran part d’anècdotes cridaneres i, quan n’al·ludeix una, ho fa amb un estil tan neutral que hom es pregunta què ha de prendre per escriure tan objectivament sobre una aventura d’alcohol com aquesta. Però potser el que cal és no prendre gairebé res.

Jamison aconsegueix la proesa d’escriure sobre el mite del geni borratxo sense continuar aquest mite. “La recuperació” pot ser que sigui el primer llibre sobre la beguda que no fa venir set.

 

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.