L'historiador i escriptor Simon Sebag Montefiore, de 58 anys, va esdevenir famós arran de la biografia que escrigué sobre el dictador soviètic Ióssif Stalin. Ens trobem amb ell a mitjan desembre en un restaurant del barri londinenc de Kensington, no gaire lluny del palau on resideix part de la família reial britànica. El nou llibre de Montefiore, El món. Una història de famílies, ressegueix els últims mil·lennis a cavall d’una sèrie de famílies poderoses. En preguntar-li per què no hi surten els Windsor, respon: “Bé, poderosos de veritat no ho són pas, oi?”
—Senyor Sebag Montefiore, en el llibre en què parleu de famílies poderoses apareixen molts binomis mare-fill. Heu dedicat el llibre als vostres pares. La vostra mare i el vostre pare us han influït de maneres diferents?
—El meu pare era metge i psiquiatre. Un tipus lacònic, tímid i pensarós. Tenia una frase que sempre deia, tant si li parlaven de drogues, disfuncions sexuals o altres experiments desastrosos: “No pateixi, és del tot normal.” Va tractar pacients d’allò més coneguts, entre els quals hi havia el còmic Peter Sellers, i moltes estrelles del rock. Fins i tot hi ha un esquetx sobre el meu pare on fan broma justament amb aquesta frase tan seva: “És del tot normal”…, just després que el pacient confessi al terapeuta que s’ha ficat al llit amb la seva dona.
—I la vostra mare?
—Era just el contrari que el meu pare. Era actriu, xerraire i extravertida, però també era una persona llegida i va escriure novel·les. Un dia, tot passejant amb els meus fills, van veure dues merles aparellant-se, i ma mare va dir com si res: “Mireu, estan follant!” Era una àvia singular.
—I els nets devien respondre: “És del tot normal.”
—Molt probablement! La meva mare era extraordinària. Era l’única que em deia la veritat. Quan escrivia alguna cosa que no li agradava, sempre em deia: “Això no és digne de tu.” Però, d’altra banda, també era la típica mare jueva.
—Què voleu dir?
—Si li hagués fet cas, mai no hauria marxat de casa dels meus pares. Ella era qui remenava l’olla a la meva vida: “Au, va, fes una migdiadeta!” Detestava haver de passar una hora fingint que dormia. Potser per això soc tan mogut. Quan li vaig explicar el projecte del llibre, va limitar-se a dir: “Retorna’ls la bestreta. No s’ho val. No ets capaç d’aguantar l’estrès.”
—Ara que parleu de la vostra mare, sí que compleix els clixés d’una mare jueva, no?
—Depèn. Hi ha molts clixés al voltant de les mares jueves. I són contradictoris. D’una banda, es parla de dones molt dedicades, com la meva mare, però també es parla de mares ambicioses que volen que el seu fill conquereixi el món sencer. En qualsevol cas, però, el que volen tots dos tipus de mare és que el seu fill mengi bé i dormi.
—Per què hi ha tots aquests clixés al voltant de la relació entre les mares i fills, i molts menys respecte de la relació entre mares i filles?
—Perquè el poder de les dones en un món que, com a mínim de cara a la galeria, és xovinista, raïa en el control que tenien sobre els seus fills mascles. I el fill, per la seva banda, s’aprofitava del suport de la mare.
—Què penseu del binomi mare-fill més famós de la història de la humanitat: Jesús i Maria?
—Maria era la típica mare jueva, com a mínim si deixem de banda això que el concebés essent verge: en el judaisme, això és impensable. Això prové més aviat de la mitologia de les cultures egípcia, grega o romana, plenes de déus que es converteixen en pares mitjançant alguna mena de procés diví.
—Quines parelles mare-fill us van impressionar més quan escrivíeu el llibre?
—Hitler i la seva mare, per exemple. Era una dona molt tolerant. Durant molt de temps s’ha argumentat el caràcter dels dictadors tot dient que els seus pares els havien maltractat, però no és cert. És clar que hi havia molts pares que bevien i que picaven els fills, però era habitual i el que passa és que el freudianisme va atorgar massa rellevància a aquesta realitat. La mare de Hitler idolatrava el seu fill. Va ensenyar-li que res no era impossible, que havia de fer realitat els seus somnis. El cas de Stalin fou similar.
—En quin sentit?
—La mare de Stalin fou una figura interessant. El pare era bevedor, sí, i al final va acabar al carrer i se li va acabar perdent la pista. La mare, però, va adonar-se del talent del seu fill molt aviat i el va espavilar tant com va poder. Va procurar que pogués cantar al cor, que anés a una bona escola i que aprengués rus a la perfecció, cosa que, en la Geòrgia d’aquells temps, no era gens evident. Saber rus tan bé va ser una condició determinant anys més tard, quan va governar la Unió Soviètica. Si no hagués tingut uns coneixements perfectes de la llengua, no hauria pogut governar Rússia. I això ho ha d’agrair a la seva mare, Keke Geladze.
—I quan va arribar a governar-la, la seva mare va estar orgullosa d’ell?
—No, en absolut. Sempre va refrenar-lo. No hi havia res ni ningú que la impressionessin, i ella ho sabia sempre tot millor que la resta. En aquest sentit, era com ell. Un cop li va dir al seu fill: “Tantes coses que podries haver arribat a ser.” Ell li va respondre: “Soc el secretari general del Partit Comunista.” La rèplica d’ella fou: “Valdria més que t’haguessis fet sacerdot.” Stalin va respondre: “Soc com el tsar.” I ella va concloure: “Valdria més que haguessis sigut bisbe.”
—Es diu que la mare de l’expresident dels Estats Units, Donald Trump, el tenia per un vailet estúpid.
—Era una dona enèrgica i directa.
—Aleshores, per què el seu fill sempre ha demostrat tan poc respecte envers les dones?
—Això podria estar relacionat amb el vell clixé de la santa i la meuca. Per a Trump, les dones són estrelles del porno o senyores respectables. La seva mare no és l’única que compleix el patró de dona que ell respecta; la seva filla Ivanka n’és un altre cas.
—Hi ha moments a la història en què la relació entre un fill i la seva mare hagi tingut un paper determinant?
—Molts. La mare més important de la història de la humanitat fou sens dubte la mare de l’emperador romà Constantí. Es deia Helena. Va créixer en un entorn molt desafavorit, probablement provenia de l’Àsia menor o dels Balcans. I no era la dona principal del seu marit, però sí que tenia una influència molt bèstia sobre el seu fill, sobretot quan va ser emperador, entre el 306 i el 337 dC. Era cristiana.
—Això vol dir que el cristianisme li deu la seva preponderància, i no pas al seu fill, al qual se li sol atribuir?
—Sí, i, d’aquesta manera, també va tenir molta influència en el desenvolupament de la civilització occidental al llarg dels segles posteriors.
—Quins indicis hi ha d’aquesta relació tan estreta?
—Per exemple el fet que Constantí la va nomenar Augusta, és a dir: emperadriu. Això era molt significatiu. I fins i tot li va encomanar una missió molt important: reconvertir Jerusalem en una ciutat cristiana, en una ciutat de pelegrinatge.
—Es va poder reconstruir de veritat? Al cap i a la fi, calia remuntar-se ben bé 300 anys fins als temps de Jesús.
—Podríem arribar a dir que va ser una de les arqueòlogues de més èxit de la història. Afirmà haver trobat tant l’indret en què Jesús fou crucificat, com la seva tomba, on va retornar d’entre els morts. I fins i tot la creu i els claus amb què l’havien clavat. Constantí va manar que en fessin unes brides per al seu cavall, de fet. És prou graciós.
—Un altre emperador romà que apareix al vostre llibre és Neró. Es diu que fins i tot tenia una relació de tipus sexual amb la seva mare.
—Per norma general, només es pot afirmar que dues persones tenien relacions íntimes quan es troben proves escrites elaborades per ells mateixos, com ara cartes. En el cas de Neró i d’Agripina, no n’hi ha. Sabem, però, que la va fer assassinar. Tanmateix, Neró li ho devia tot a la seva mare: gràcies a ella va esdevenir emperador. Provenia de la família governant i com a mínim va moure fils perquè l’emperador Claudi desheretés el seu fill biològic, Britànic, i adoptés el fill d’Agripina, Neró. L’afecte de Claudi envers Britànic havia minvat perquè la mare de Britànic, Messalina, era promiscua.
—Què sabeu de la relació entre mares i fills en les famílies governants del món musulmà?
—A l’Imperi otomà també hi va haver mares influents, com ara Kösem, la mare de Murat IV, que va ser l’últim dels grans sultans entre el 1623 i el 1640. En aquella cultura, les dones tenien un paper central en l’harem, que tenia més aviat poc a veure amb les fantasies sexuals dels visitants occidentals, si bé el sexe hi tenia un cert paper. Un harem, però, també era el quarter general de la família, era la guarderia, el punt on confluïa tota la informació. I qui els dirigia eren les mares dels governants, i això li conferia un poder especial.
—I en altres parts del món, com era?
—En aquest llibre no només vaig voler parlar d’Europa, sinó també de l’Àsia i de l’Àfrica. Kösem fou només una de les moltes mares poderoses del món islàmic. A l’Àfrica, el poder sovint fins i tot s’heretava per línia materna, no pas paterna. I després també hi hagué les grans emperadrius mongoles. Sokhatani Beki, mare —entre altres— de Khublai Khan. Durant un temps fins i tot va arribar a governar l’Imperi ella mateixa.
—Tanmateix, no només hi ha el tipus de mare dominant, sinó que també hi ha hagut mares totalment indiferents o altres que no estimaven en absolut els seus fills.
—Un bon exemple d’una mare indiferent fou l’emperadriu austríaca Sissi. Era una persona totalment centrada en si mateixa, una narcisista que gaudia de la fama que tenia.
—Com Diana de Gal·les al segle XX?
—Això no m’atreviria a afirmar-ho. Vaig conèixer Diana una vegada. No sorprèn, però, que Sissi es posés tan de moda durant la segona meitat del segle XX i que la fascinació que genera hagi durat fins a l’actualitat. Sissi, amb el seu egocentrisme, és una figura que encaixa perfectament amb els nostres temps.
—I què podeu explicar de les relacions entre mares i fills a la família reial britànica?
—Conec bé el príncep Carles, som amics, però no conec la relació que va tenir amb la seva mare. I, si la conegués, tampoc no en diria res. Sens dubte, Carles té un sentit del deure similar al de la seva mare, la reina Elisabet. I la transició de mare a fill un cop morta la reina va aportar estabilitat justament un any en què vam tenir tres primers ministres.
—Avui dia hi ha certa tendència al narcisisme. Quin efecte tindrà en la relació dels pares respecte del desenvolupament dels seus fills?
—Els pares i mares d’avui dia tendeixen a posar la seva prole per damunt de tot i a malcriar-los. Tanmateix, la història ens demostra que ser massa tolerant també pot tenir conseqüències negatives; un exemple —per bé que és extrem— el trobem en Hitler. En el cas més brutal de tots pot derivar en un complex de superioritat i en la creença errònia que no tenim límits.
—Fins a quin punt la relació entre mares i fills canviarà quan les mares ja no només es dediquin a moure els fils entre bambolines, sinó que, com ja passa avui dia, exerceixin un poder real?
—La vida familiar sempre ha reflectit l’esperit dels temps i ha anat canviant d’acord amb les circumstàncies. Al segle XXI no només canviarà perquè les mares tinguin càrrecs en el món professional en els quals poden exercir un poder directe, sinó que també canviarà arran dels canvis tecnològics i de les noves maneres que tinguem d’organitzar-nos el treball.
—Parleu del teletreball.
—Sí. I a mesura que evolucioni la intel·ligència artificial, en el futur probablement no treballarem vuit hores al dia, sinó potser només tres… i la majoria dels dies ho farem des de casa. Això sens dubte transformarà de nou la relació dels fills amb les seves mares. Però també amb els seus pares, perquè els tindran a la vora molt més sovint.
—Es critica molt l’estructura patriarcal de la societat, però, en el passat, els pares rarament eren presents a casa. Portat a l’extrem, podríem arribar a dir que els pares, o bé eren a l’oficina, o a la guerra.
—Sí, és una contradicció: vivim en una societat dominada pels homes, però que, al mateix temps, està molt influïda per l’absència d’aquests mateixos homes. A l’edat mitjana, els homes en edat de servei podien arribar a passar-se anys fora de casa, a la guerra. Aleshores va venir la industrialització i se’n van anar a la fàbrica. I més tard a l’oficina. El concepte victorià segons el qual calia protegir les dones dels horrors i de la brutícia del món era més aviat propi de la rigidesa d’un monestir medieval, però va sustentar durant molt de temps la classe mitjana. I això ha afectat el paper de les mares.
—Fins a quin punt el paper de les mares canviarà amb les transformacions del món laboral?
—Fa de maldir, encara. Però segur que les famílies esdevindran de nou un puntal important, més del que ho han sigut de molt temps ençà.
—Moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció de Laura Obradors