L'autor alacantí no és només un referent en l’estudi i en la historiografia del món andalusí, sinó que també n’és tot un entusiasta. Ho demostra amb publicacions com aquesta, Terra de poetes, i també amb les dues monografies que va traure el 2022 dedicades a la història política d’al-Àndalus: L’estirp del Rei Llop: Els Banu Mardanïx, nissaga d’emirs de Xarc-alandalús (Denes) i Terra de taifes: Els Països Catalans al segle XI (Rafael Dalmau). Parlem amb ell del seu últim llibre.
—En primer lloc, a què pensa que es deu l’oblit generalitzat dels autors de l’època andalusina?
—A l’absència de traduccions, de traduccions al català, és clar. I de traduccions solvents fetes sense intermediaris. Ras i curt és això. Difícilment podem considerar —fer nostre— Ibn al-Labbâna de Dénia si desconeixem la seua obra. Potser seria un projecte de país que caldria abordar. No podem renunciar —no ho hauríem de fer— a la cultura que ens va precedir. Pense que és un projecte de país. Però, per a implementar-lo, calen arabistes destres en el coneixement de l’àrab i compromesos amb la cultura catalana.
—Una de les coses que explica al seu llibre és la relació habitual que molts d’aquests poetes mantenien amb la cort i amb els reis. Molts autors estaven, per tant, al costat del poder.
—Sí. Vivien del poder. La cultura ha estat possible perquè hi havia qui la consumia i la pagava. Això succeïa a al-Àndalus, sobretot en aquella època d’esplendor cultural que va ser el segle XI de les taifes. Ibn al-Labbâna, de Dénia, va fer carrera així, cercant el millor valedor. Va ser un poeta itinerant que ens ha deixat unes cassides —poema clàssic àrab— bellíssimes en honor dels seus mecenes. El seu lament pel desterrament del rei al-Mu‘tamid de Sevilla és una cassida exquisida, potser una de les més rellevants de la lírica andalusina. No podia faltar al meu recull, òbviament.
—També hi ha autors, com l’alzirenc Ibn Khafâja, que discrepaven del poder religiós. Aquesta dissidència era habitual en aquell moment?
—Si més no, així ho expressa en una cassida, la número 305 del seu Dîwân o recopilació dels seus poemes. A propòsit, encara no traduït del tot al català (309 poemes), tampoc a l’espanyol. Ibn Khafâja criticava els que concebien la religió com una font mesquina de riquesa. Altrament, mai no s’enfrontà al poder religiós i va ser amic del poder almoràvit.
—Sí que era habitual la presència de la situació política en aquells textos, com ara les disputes amb els cristians.
—Òbviament. Els estats cristians amenaçaven l’existència de l’islam ibèric, d’al-Àndalus. Els escriptors andalusins celebraven les victòries i ploraven les desfetes.
—Com va condicionar l’ocupació de València pel Cid aquests poetes en les seues obres?
—La van plorar, la caiguda de València, i després van celebrar la recuperació de València per a l’islam, per a al-Àndalus, com va fer Ibn Khafâja en una bellíssima cassida (la número 154 del seu Dîwân). A Terra de poetes n’esmente un fragment.
—I la conquesta de 1238?
—Lamentable! Lamentable per als andalusins. La fi de Xarc-alandalús. Ibn al-Abbâr és el gran poeta d’aquest moment tan tràgic per a al-Àndalus. El seu lament és molt actual, tal com es comprova a la seua cassida número 186, si el comparem amb la prostració nacional catalana actual davant l’invasor de ponent. Ibn al-Abbâr va perdre la seua pàtria i, si no s’esmena el curs actual dels esdeveniments, els catalans perdrem la nostra.
—Per acabar, els autors tendeixen a expressar un gran enyor per València després de l’exili.
—Sí, enyor per la pàtria i ràbia per haver-la perduda. Els autors xarc-andalusins (andalusins orientals) eren amants d’aquell ax-Xarq que el destí dissortat es va endur, quan València i Múrcia eren les dues grans capitals d’aquell orient andalusí. Un vers d’Ibn al-Abbâr diu, sobre aquella València perduda: “Estime el teu passat amb la lleialtat de l’amic íntim i deteste el teu present, de moribunda desolació”. I ara digueu-me, quin valencià —dit a la manera estellesiana— que té consciència de no ser res si no s’és poble no qualificaria de “moribunda desolació” les barbaritats que afligeixen el nostre malastruc país convertit en imbecilísimaComunidad?
