Sam Fuller és cinema en estat pur. Conté la millor lliçó possible sobre el secret del cinema.
El trobem en l’actitud i el moviment de càmera a l’escena de la mort de Thelma Ritter a Manos peligrosas.
El trobem al ritme interior de l’escena en què Mr. Angelo compon a mà, a una velocitat d’artista, la pàgina d’un diari, de Park Row. El trobem en la seqüència sencera de l’assetjament i mort de Robert Ryan a la sínia del terrat dels Magatzems Matsuma de Tòquio —comparable als millors Hitchcock— a Casa de bambú. El trobem a la conversa sobre valors, dignitat i fidelitat als ideals, entre Rod Steiger i la seva mare, Olive Carey, després de la derrota del Sud, a Yuma. El trobem en la fulminant escena de l’assassinat de Gene Barry en el moment de casar-se en una obra mestra ignorada, dominada per Barbara Stanwyck que presideix com un Pantocràtor una taula de 40 homes, a Forty guns.
Aprofito per dir que Sam Fuller va aconseguir fer les millors interpretacions de quatre dels millors intèrprets del cinema americà: Thelma Ritter, Robert Ryan, Gene Barry (sí, he dit que Gene Barry és un dels millors actors del cinema americà; ho és) i Barbara Stanwyck. El trobem al millor travelling de la història del cinema —perdó, Orson Welles—, al llarg d’un mur i d’una nit de persecucions expressionistes a Underworld USA. El trobem en el gest inesperat d’Angie Dickinson per fer caure Lee Van Cleef d’una finestra a China Gate. I el trobem en l’escena de les escenes fullerianes: el començament violentíssim d’Una luz en el hampa, quan Constance Towers perd la perruca i descobrim tot el cinema futur de Brian de Palma condensat en sis segons de Fuller.
De fet, no existirien la meitat dels directors dels darrers 40 anys, de Palma fins a Scorsese, si Sam Fuller no hagués filmat abans.
Probablement acabeu de descobrir que totes aquestes pel·lícules, gairebé totes, no us sonen de res, i aprofito per fer-vos la millor recomanació possible: mireu Fuller. És cinema i és el Cinema. No el cinema dels grans mestres americans que adoro: Ford, Welles, Hitchcock, Vidor, Wilder, Wyler, Walsh... sinó el cinema dels petits grans mestres americans que són els de la sèrie B, molt més lliures, molt més eficaços, molt més moderns. Els adoro encara més.
A Sam Fuller, que va morir l’any 1997 als 85 anys, li agradava fer pel·lícules de soldats, de relacions interracials, de periodisme i escriptors, de baixos fons, de dones actives i de tot allò que amenaça la veritat, l’humanisme i els drets fonamentals. Fuller detestava la hipocresia, l’egoisme i els tòpics, i ens els estalviava. Els crucificava.
A Sam Fuller el vaig conèixer quan jo era el cap de premsa de la Semana de Cine en Color, dirigida per José Luis Guarner, i vaig sopar amb ell a l’hotel Calderón de la Rambla de Catalunya la nit del dilluns 25 de juny de 1984. Era la nit abans de la presentació al Palau de Congressos de Montjuïc de Perro blanco, un film que van odiar als Estats Units sobre una noia i un gos. Un gos blanc ensinistrat per matar negres, i que un negre reeducarà, amb compassió i energia. Un film intens. Tots els films de Sam Fuller ho són. Cap moment de cap de les seves pel·lícules no es desmaia.
Jo sabia que Perro blanco adapta una novel·la de Romain Gary, inspirada per una anècdota personal. Gary, heroi de guerra i cònsol francès a Los Angeles, s’havia casat amb la meravellosa i tràgica Jean Seberg, poc després deSaint Joan i Bonjour tristesse. Seberg un dia va recollir un gos abandonat al carrer i va descobrir, amb horror, que atacava fins la mort tots els negres que trobava. El llibre es va publicar l’any 1970, l’any en què Gary i Seberg es van divorciar. A Jean Seberg, la història del seu gos blanc racista la va marcar per sempre més. Vaig explicar-li a Sam Fuller que l’actor espanyol Victor Israel havia estat testimoni durant el rodatge de Killde Gary —també dirigia cinema, però li sortien bunyols— a La Manga del Mar Menor. Ja divorciats, la protagonista era Seberg, que s’autocastigava bevent pels dos grans dolors de la seva vida: la mort d’una filla i la mort d’un noi negre a la porta de casa seva, atacat pel gos. Sam Fuller em va afegir que Jean Seberg intentava suïcidar-se cada any, el dia de l’aniversari de la mort de la Nina. Romain Gary la va incloure a Kill per controlar-la, i de fet la continuaria visitant cada any coincidint amb els intents de suïcidi, per intentar evitar-ho. L’agost de 1979 van trobar morta Jean Seberg a l’interior del seu cotxe a París. Una sobredosi de barbitúrics. Feia 11 dies que es descomponia, a poc més de 100 metres dels Champs Elysées, on havia enlluernat el món amb el serrell garçon i els pantalons de tub, venent elHerald Tribune. Una vida à bout de souffle. Gary, aquell 1979 no havia arribat a temps, i un any més tard es va fulminar d’un tret a l’apartament que compartia amb Seberg a la capital francesa.
Aquesta història terrible me la va confirmar Sam Fuller mastegant amb fúria el seu puro inextingible a la sobretaula del Calderón, i quan li vaig demanar que em signés el llibre de Phil Hardy sobre el seu cinema, em va escriure amb retolador verd: “Alex... a man with your vision should never contemplate suicide. Sam Fuller 1984”.
En el llibre conservo també un programa d’horaris d’aquell festival, on Fuller em va dibuixar una de les situacions més divertides de la seva vida. Al maig de 1956 rodava unes escenes de Yuma (Run of the Arrow), potser un dels seus films més cèlebres interpretat per Rod Steiger i Sara Montiel, a l’estat de Utah. Al nord de la ciutat de St. George, sota la serralada de les Pine Valley Mountains —ho vaig anotar immediatament—, al costat del desert de Mojave, hi ha la Red Cliffs Desert Reserve, un indret molt erosionat de terres vermelles, d’una bellesa única. Un repte per als directors de fotografia, em va dir, per la força cromàtica dels turons retallats davant el blau més incandescent d’Amèrica. Hi va anar tot sol de bon matí conduint un jeep per observar el panorama, els núvols i la temperatura. Li feien pànic les distorsions visuals provocades per la calor. També volia decidir els punts de vista de la càmera: havien de fer algunes de les escenes culminants de Rod Steiger a correcuita, descalç, perseguit per un indi. Quan va arribar caminant al cim d’un turó perfecte, es va trobar un home amb un pegat a l’ull que pujava pel cantó contrari. Molt més alt, amb barret negre de cow-boy, el director Raoul Walsh havia pres la mateixa decisió i triat el mateix turó per a una de les escenes d’Un rey para cuatro reinas, aquell western semicrepuscular a la mida de Clark Gable. Tal com Fuller m’ho va explicar, ell i Walsh es coneixien però no massa. Es van quedar aturats una estona. Es van saludar sense més explicacions. Van prendre mides, van guipar l’infinit i es van vigilar desconfiats, van esperar que l’altre marxés. Cap dels dos no ho va fer. Qui se n’anés primer perdia el turó i el millor paisatge de la pel·lícula. Finalment, es van oferir puros mútuament i van acceptar resoldre el dilema amb un duel: Fuller i Walsh sempre duien el seu Colt. Al dibuix es veuen el turó, els núvols, les figures de dos homes tranquils... Que em perdonin els mestres, però l’escena és pur John Ford!
La cosa, però, va tenir un final digne de Lee Marvin o Barry Fitzgerald. Hi va aparèixer sobtadament un dels ossos nans de la comarca. Probablement juganer, em va reconèixer Fuller; però, per si de cas, tots dos van trigar pocs segons a aterrar en la planúria mentre el Iogui gaudia del panorama!
Fuller reia molt, amb la boca mig torta i els ulls amagats darrere una esquerda de les parpelles. Li vaig dir que tenia una retirada a Elia Kazan, però molt més despentinat. “Et perdono”, va dir després d’una rialla que va aterrir la resta de convidats que també sopaven pels voltants. (Un altre dia us parlaré de la meva història amb Susan Sontag, a qui el festival dedicava un cicle dels films que havia dirigit! Quina dona!) “Sí, et perdono, perquè l’Elia és una de les persones amb menys sentit de l’humor del món, i també dels més repentinats en tots els sentits”. I afegí: “Si despentinat és un comentari que em valora, te l’accepto, i agraeixo”.
Jo li volia demanar per tota la gent amb qui havia treballat, i no vaig trigar gaire a dir el nom de Sara Montiel: “Bonica, sí, molt bonica, però m’agradaria més parlar-te d’Angie Dickinson” —que la va doblar en anglès a Yuma—. “Em vaig enamorar com un adolescent de l’Angie. Li vaig donar un paper molt difícil a China Gate, potser el personatge protagonista més important de la seva vida. Però m’agradava tant i era una professional tan extraordinària que mai vaig gosar dir-li res. Saps que es va casar amb Burt Bacharach per amagar l’amor de la seva vida, en Frankie?”. (Sinatra, sí.) “Perquè el Burt també tenia un altre affaire secret, saps?”. (Marlene, sí. Ho sap tothom, Fuller!) A tots dos els convenia aquell matrimoni de pega. (Hollywood és la gran nissaga dels matrimonis de pega, Sam. Prou de tafanejar i parlem de cinema, home! Això no és cap exclusiva.)
“Lucky Legs” es deia el personatge de China Gate. L’Angie té les millors cames d’Amèrica —bé, sí—. Assegurades en un milió de dòlars, però la Marlene hi pot competir, i Cyd Charisse. “A tu on t’agrada més?”, diu. “A China Gate”, menteixo. Després dic la veritat, perquè em mira amb ulls de no em facis la pilota: a mi m’agrada molt en una escena de La jauría humana, que li planxa la roba a Marlon Brando mentre parlen dels seus problemes: un xèrif corrupte en un poble dominat per un cacic, i que tot d’una decideix fer el que s’ha de fer.
“Sí”, diu, “no recordo aquesta escena. No, no. On està millor l’Angie és en una pel·lícula que tu no has vist”, i m’amenaça amb el puro i la cendra que li cau dins del vi.
A veure, Sam, sorprèn-me!
Una mamá sin freno es diu, i va tenir els sants... dallonses de despullar-se sencera en una escena quan ja era la reina de la televisió, amb la sèrie de merda aquella de La dona policia.
D’acord amb La dona policia, però... ehem, Una mamà sin freno...!
Era una d’aquelles pel·lícules que van aprofitar la moda Bonnie and Clyde: Mamá sangrienta, La banda de los Grissom i El infierno del whisky de Richard Quine, la millor de totes. Una mamá sin freno, ni de lluny... I clar que l’he vista, que t’has pensat?
“La va produir el Jon”, així, de Jonathan, segueix, el productor també dePerro blanco, per cert. “I totes les pel·lícules del Jon són genials. No t’agrada Piraña?”. “Molt”, li dic. I Piraña 2 també. “Tu no estàs be del cap! La de James Cameron? Aquest home no farà res de bo”. Jo llavors vaig pensar: espera i veuràs, Sam Fuller! Després d’Avatar em vaig penedir de no haver-li fet cas.
Ben mirat, la carrera de Jon Davison, aquest productor ignorat, és de referència: Aterriza como puedas, Starship Troopers, Hollywood Boulevard, i tota la benzina de Roger Corman i totes les il·lusions de Scorsese. Una colla imprescindible. Fuller, t’adoro, i fins i tot començo a estimar Una mamá sin freno. Malgrat Steve Carver, el director, un individu deplorable que, fora d’un Capone decent, es va dedicar a vomitar damunt del cinema rodant coses amb Chuck Norris, David Carradine i Michael Dudikoff, després. No, Sam, no. No faré de freaky de Sitges, ara. No ho compro tot. Som als temps que tota la porqueria ens ha de fer trempar. I no. Jo trempo amb el que s’ho val. Amb Fuller sí, i amb Angie Dickinson, que ja era també una de les meves princeses abans que Fuller me la presentés.
Acabat el sopar, el puro, un parell de bourbons i sense parar de xerrar —només he conegut una persona que parli molt més que Fuller, i a la mateixa velocitat, i tan difícil de seguir com ell, i és Quentin Tarantino, que li deu també un 90% de la seva inspiració, malgrat que el copia malament, molt malament, perquè fa pel·lícules tan interminables com La historia más grande jamás contada— em va mirar com si portés ell també el pegat de Raoul Walsh —i Fritz Lang i John Ford i Nicholas Ray i André de Toth..., siguem sincers, homes de pegat per fer el numeret i Sam Fuller és incapaç de fer el numeret, però de ben segur que podria formar part d’aquesta tropa— i em fa la pregunta final: “Què és el que més t’agrada de les meves pel·lícules?”.
Sense dubtar-ho, li dic: com comencen. Amb una força, una energia, posant el llistó més enllà del que es pot superar... ningú comença millor les seves pel·lícules!
“Right”, escup. I quina és la que t’agrada més com comença?
Forty guns, és increïble. Un paisatge. Una carreta. Un blanc i negre anodí. Tot d’una, com un llampec que incendia la història del cinema, apareixen Barbara Stanwyck i els 40 homes a cavall que fracturen la pantalla i ens obliguen a accelerar mentalment fins al límit de la nostra turbina.
“Right”, escup. “Millor que Ben Hur, oi?”.
“No hi ha color!”
Em dona la mà, ferm, nen, feliç com un anís.
Amics per sempre.