Qui vulga visitar la dessalinitzadora de Sagunt, abans haurà de travessar un escalèxtric de carreteres a mig fer i redones ensopides. Tot i estar a tocar de la mar, el paisatge, en aquest indret del Camp de Morvedre, és força lleig. Tan lleig com pot ser el que ha esdevingut un dels majors parcs industrials i logístics de la façana mediterrània. Allà, una nau industrial gegantina d'Arcelor Mittal; a tocar, una central de cicle combinat que inaugurà Unión Fenosa l'any 2007; una mica més al nord, l'enorme planta de Cementval que produeix formigó per a tota Espanya. Al sud-est, la joia de la corona: el centre logístic que Mercadona va inaugurar el 2021.
Tot això -i molt més- és Parc Sagunt, una àrea a mig camí del corredor mediterrani on Volkswagen ha començat a construir la que serà la seua primera planta de bateries elèctriques d'Europa. Ací, també, hi ha la dessalinitzadora que aquests darrers dies ha atret l'atenció informativa de molts mitjans de comunicació, després que, divendres passat, es fera públic que, en cas de continuar la situació de sequera, el Ministeri de Transició Ecològica traslladarà aigua per a consum humà des d'aquesta planta cap a Catalunya mitjançant vaixells.
La tria de Sagunt no és casual. D'entre totes les plantes de la costa mediterrània aquesta és la que a més baix rendiment ha funcionat, per falta de demanda. Segons les dades d'explotació, l'any 2023 va produir 0,16 hectòmetres cúbics d'aigua, a pesar de tenir una capacitat de 8 hectòmetres. I això a
La dessalinitzadora de Sagunt té capacitat per produir vuit hectòmetres cúbics d'aigua per any. L'any passat en va produir 0,17 hectòmetres.
pesar de ser la planta més xicoteta que la societat pública Acuamed va erigir per tota la costa del Mediterrani a principis d'aquest segle. Plantes dessalinitzadores com la de Carboneras (Almeria) o Águilas (Murcia) tenen una capacitat de producció de 42 i 60 hectòmetres cúbics per any, respectivament.
Al País Valencià, també hi ha en funcionament dessalinitzadores a Orpesa (22,7 hectòmetres cúbics per any de capacitat), Moncofa (15,1), Mutxamel (17,5) i Torrevella (80). La inversió total va ascendir als 497,7 milions d'euros, dels quals, 37,3 milions van correspondre a Sagunt (d'aquests 37,7 milions, 13,2 foren finançats amb fons europeus). La seua planificació i disseny, en temps de Zapatero, no van estar pas exemptes de polèmica: l'aleshores conseller de Territori, Esteban González Pons va arribar a referir-s'hi com "les nuclears de la mar".
Fins al moment, la instal·lació de Sagunt s'ha limitat a proveir d'aigua una única empresa del polígon industrial, en part per un llarg conflicte que enfronta Acuamed i l'Ajuntament de la localitat. La topada amb el consistori municipal, tanmateix, ha passat a un segon plànol aquests darrers dies, després de l'anunci del ministeri de Transició Energètica. Les visites esporàdiques d'estudiants d'enginyeria civil o de tècnics procedents d'altres països interessats a conèixer aquesta tecnologia, ha estat substituïda per una allau de periodistes que volen (volem) saber més sobre els ets i els uts d'un mecanisme que converteix l'aigua procedent de la mar en aigua potable. A primera vista, pot semblar màgia, però no ho és pas.
Hi ha, en tot plegat, molta física i, també, el pòsit dels coneixements acumulats al llarg dels segles. Conten, de fet, que ja Aristòtil, en el segle IV abans de Crist parlava de la dessalinització en les seues obres i que fou el primer a fabricar un evaporador. Ha plogut molt des d'aleshores. O massa poc, segons com es mire.
Probablement, el filòsof grec es miraria amb certa perplexitat i admiració l'obra d'enginyeria que, a hores d'ara, són les plantes dessalinitzadores. Allà es juxtaposen canonades, dipòsits, bombes, tancs i dosificadors que els nou treballadors de la planta controlen amb precisió mil·limètrica.
Instruccions per fabricar aigua
El secret de tot rau en l'osmosi inversa, un procediment que permet eliminar les partícules de sal que hi ha en l'aigua de la mar. Per aconseguir-ho, s'utilitzen tubs per on es fa circular l'aigua amb una pressió d'entre 65 i 68 bars, això és com fer que un xorro d'aigua puge a una altura de 70 metres en només un segon. "L'osmosi inversa és la tecnologia que més bons resultats dona a hores d'ara", explica Mariola Durà, que és la cap tècnica d'aquesta instal·lació.
A hores d'ara la planta de Sagunt té una capacitat per generar 22.900 metres cúbics d'aigua per al consum en un sol dia. Són quasi 23 milions de litres d'aigua, l'equivalent, aproximadament, a set piscines olímpiques d'una fondària estàndard. Aigua preparada per veure d'excel·lent qualitat, assegura tant Ministeri com les parts involucrades.
Per cada dos litres d'aigua que es capta de la mar, es genera un litre d'aigua per al consum.
Però perquè tot això passe, cal seguir un procediment, que comença mar endins, allà on termina la infraestructura del port de Sagunt i hi ha el tub que capta l'aigua, com si d'una enorme palleta es tractara. La canonada és, en realitat, propietat de Naturgy, la companyia veïna i actual propietària de la planta de cicle combinat de l'antiga Unión Fenosa, amb qui Acuamed té un conveni.
Encara en l'exterior de la planta, el líquid és sotmès, primerament, a un pretractament en dues fases per eliminar qualsevol impuresa o partícula no desitjada. S'utilitza, en aquest primer filtrat, arena i antracita, un mineral amb molta capacitat d'absorció de la brutícia. "És com si férem passar l'aigua per un primer colador i, després, per un altre de més fi", explica Durà.
Des d'aquí, l'aigua és conduïda a l'interior de la planta per sotmetre's al procés d'osmosi inversa. Del que es tracta és de fer passar l'aigua a una enorme pressió a través d'uns tubs de set metres. La planta de Sagunt disposa de 112 tubs, disposats en tres ruscs . Cada any es renoven un 12% del total, per assegurar l'eficàcia del procediment. En l'interior de cadascun dels tubs es disposen set membranes col·locades en forma d'espiral i un tub permeable buit en l'eix central. El que fan les membranes és retenir les partícules de sal i permetre l'eixida de l'aigua garbellada per la part central del tub. Es calcula que, per cada dos litres d'aigua que es capta de la mar, es genera un litre d'aigua per al consum.
Des de l'interior de la planta, l'aigua torna a sortir a l'exterior per anar a parar a un dipòsit tancat. Abans d'això, circula per un dosificador de cal i una unitat de subministrament de CO2, un procés de mineralització amb què es persegueix equiparar la qualitat de l'aigua dessalada a l'aigua convencional.
El dipòsit d'aigua té una capacitat de 22.000 metres cúbics. I és a partir d'aquest punt que apareix el principal coll d'ampolla per fer arribar suficient aigua a Catalunya. Perquè el dipòsit està connectat al port de Sagunt mitjançant un tub de 20 centímetres de diàmetre.
Els càlculs realitzats fins ara indiquen que, amb aquesta amplària, diàriament, es podrien bombejar als vaixells amb destinació a Barcelona 7.200 metres cúbics d'aigua, una quantitat insuficient per a les exigències actuals. Per això, a sobre de la taula hi ha l'opció de canviar tota la canonada per una més ampla i així permetre que cada dia la planta de Sagunt subministre fins a 20.000 metres cúbics d'aigua als vaixells amb destinació a Barcelona.
No deixa de ser paradoxal, de fet, que el dipòsit disposa d'altres dues canonades d'eixida de més amplària: una per a l'ús del municipi, l'altra per a la indústria. De totes dues, només la destinada a la indústria s'utilitza puntualment, mentre que la municipal no té ús a causa de l'enfrontament entre el consistori i Acuamed.
La de Sagunt i la dessalinitzadora ha estat, de fet, una història turbulenta, fins el punt que la topada entre consistori i Acuamed ha acabat als tribunals. El punt de fricció té a veure amb la concepció mateixa de la instal·lació i qui se’n beneficia. Així, a principis de la dècada passada, l’Ajuntament i la companyia pública van signar un conveni pel qual es reservava una part de la producció a Sagunt, a canvi que el consistori es fera càrrec d’una part del cost de la infraestructura i del manteniment. La realitat ha estat, però, que Sagunt no ha requerit de l’aigua procedent de la planta, circumstància per la qual es nega a pagar el que, de fa anys, li reclama Acuamed, unes factures que, a hores d’ara apleguen als deu milions d’euros.
Ara, el fet que aquesta infraestructura es destine a abastir Catalunya contribueix a apuntalar el criteri sostingut pel consistori des de fa uns anys: que la dessalinitzadora de la capital del Camp de Morvedre és una infraestructura amb una repercussió estatal i no local ni regional.