A La nostra cançó (Pòrtic, 2024), el periodista Antoni Batista fa un recorregut per la història de la Nova Cançó i explica així la negativa de Serrat a cantar en català: “El tema escollit era un bunyol amb tots els ets i uts, degut al Dúo Dinámico, que també representava Lasso. La potència semàntica del títol es predica tota sola: ‘La, la, la’. Ni tan sols van concedir a Serrat que cantés un tema seu, ‘Titiritero’, que li donava més voltes que les que dona un disc de quaranta-cinc revolucions per minut. (...) Cantar en castellà no era, en la consciència de Serrat —de internis, neque ecclesia—, cap pecat: la seva mare era aragonesa i tenia el castellà com a llengua fins i tot domèstica... (...) Tot i això, Serrat va entomar moltes pressions del seu entorn, que era el dels Setze Jutges i la indústria patriòtica: no és gens agradable que et facin sentir traïdor (...) I Serrat va rectificar amb un tot o res: o cantava en català o es desdeia d’anar a Eurovisió”.
A A propòsit de Joan Manuel Serrat, Juan Ramón Iborra (Granada, 1954) opta per la versió que Serrat va donar en una entrevista a Joaquín Soler Serrano: “Allò no va ser ni una acceptació ni una no acceptació produïda en 24 hores, sinó que, des que a mi se’m va designar per representar Televisió Espanyola, que sobretot Espanya no oblidi que se’m va designar per representar Televisió Espanyola, no Espanya... Perquè en cap moment TVE representava Espanya. Molt menys al 68. Aleshores se’m designa per representar-la, i jo vaig demanar fer-ho en català. Hi va haver moltes converses, molts sí, molts no. I en un moment determinat, jo, veient que allò no es resoldria de cap manera, vaig decidir escriure i presentar la meva renúncia. Penso que vaig fer el que havia de fer i (...) allò que en aquell moment va ser un pecat mortal, penso que a hores d’ara seria una cosa de la qual se n’hauria pogut parlar”.