La República d’Artsakh
Un viatge de cinc hores en cotxe des d’Erevan creuant un terreny muntanyós, inhòspit. Escassos edificis a la vista durant el trajecte. Un control fronterer superat amb èxit a dues hores de Stepanakert, la capital karabakhiana. Aquest és el recorregut previ fins a arribar a la República d’Artsakh, un Estat no reconegut per cap membre de l’ONU, ubicat a l’històric territori de Nagorno-Karabakh, que es pot traduir al català com “jardí negre muntanyós”.
A casa nostra resulta totalment desconeguda la República d’Artsakh, malgrat que ha protagonitzat un dels conflictes més importants al Caucas d’ençà de l’ensorrament de la Unió Soviètica, l’any 1991. Quina és la realitat de Nagorno-Karabakh? Quin és el conflicte que manté amb l’Azerbaidjan, el país veí, que ja dura 27 anys? Ho expliquen, en aquest reportatge, la viceministra d’Afers Exteriors, la ministra d’Educació, el defensor del poble i Arkadi Tederosyan, veterà de la guerra del 1991 amb l’Azerbaidjan.
Nagorno-Karabakh és un territori situat al Caucas, concretament a l’est d’Armènia, fronterer amb l’Azerbaidjan i l’Iran. Al Caucas sempre han estat presents els conflictes ètnics, polítics i religiosos, derivats en gran part de la influència dels imperis persa, otomà i rus, que van esdevenir potències a la regió durant el segle XX. Més tard, amb la creació dels Estats de Turquia, Iran i l’URSS, van influenciar directament en els actuals Estats caucàsics. Per donar una idea del nivell de diversitat i conflictivitat de la zona, es pot apuntar que Armènia va ser el primer Estat del món a adoptar el cristianisme, l’any 301. L’Azerbaidjan, pel seu compte, sempre ha tingut molta influència de Turquia, tot i que els àzeris són musulmans de la branca xiïta i els turcs són més aviat de la branca sunnita. Mentrestant, Armènia manté unes relacions excel·lents amb l’Iran, Estat islàmic de majoria xiïta com l’Azerbaidjan. Tot plegat, un escenari d’una complexitat enorme.
L’any 1923, les autoritats soviètiques van crear la Regió Autònoma de Nagorno-Karabakh i la van integrar dins de la República Socialista Soviètica d’Azerbaidjan. Aquesta decisió, malgrat que en aquell moment no va originar cap polèmica, seria decisiva, després de la caiguda de l’URSS, en l’inici del conflicte. Com sol passar en aquest tipus d’enfrontaments, cada bàndol té la seva pròpia versió de la història. Segons la dels armenis, Nagorno-Karabakh, anomenat Artsakh en armeni antic, formava part del regne d’Armènia durant l’edat mitjana i hauria mantingut un estatus semiautònom durant l’ocupació otomana i persa. Per tant, la incorporació de la regió autònoma del Karabakh a la República Soviètica d’Azerbaidjan seria il·legítima. En canvi, els historiadors àzeris opinen que durant l’edat mitjana Nagorno-Karabakh formava part de l’Imperi safàvida, que era part d’una important dinastia persa. Més tard, aquesta regió va passar a ser el Kanat independent del Karabakh, i doncs la incorporació de la regió autònoma del Karabakh a l’Azerbaidjan durant l’època soviètica no només seria totalment legítima: també hauria estat la reparació d’un greuge històric.
Les causes que van motivar aquesta controvertida decisió per part de l’URSS —segons la viceministra d’Afers Exteriors de Nagorno-Karabakh, Armine Aleksanyan— són fonamentalment dos. D’una banda, la riquesa d’Azerbaidjan, comparada amb la pobresa d’Armènia deguda al recent extermini armeni —perpetrat per l’Imperi otomà— i la importància geoestratègica dels pous petrolífers de Bakú. Una altra de les raons hauria estat la voluntat del comitè central del PCUS, Partit Comunista de la Unió Soviètica, d’exportar la revolució bolxevic a Turquia a través d’un país que, com l’Azerbaidjan, compta amb una amplíssima majoria musulmana. Segons Aleksanyan, aquestes raons van fer que el PCUS volgués mantenir bones relacions amb l’Azerbaidjan i li va cedir Nagorno-Karabakh com a gest diplomàtic en un intent de millorar les relacions.
Contra el que s’acostuma a pensar, durant l’època soviètica, les relacions entre àzeris i armenis eren bastant bones i les tensions nacionals, controlades. Cap a finals dels anys vuitanta, el Consell de Diputats de Nagorno-Karabakh va fer una petició formal als Consells Suprems de les Repúbliques d’Azerbaidjan i d’Armènia per poder integrar-se dins d’aquesta última. Azerbaidjan es va negar rotundament a aquesta proposta. Començava així l’increment de tensions nacionals i manifestacions de descontentament al Nagorno-Karabakh, arreu d’Armènia i especialment a la seva capital, Erevan, per la creixent situació de discriminació del poble armeni.
La situació va esclatar l’any 1991 en el context de dissolució de la Unió Soviètica, quan va guanyar amb el 99,89% dels sufragis el sí a la independència de Nagorno-Karabakh, en el referèndum celebrat el dia 10 de desembre i que va ser titllat d’il·legal pel Govern de Bakú, capital de l’Azerbaidjan. Poc després es va declarar la independència de Nagorno-Karabakh, que va ser contestada per Azerbaidjan amb un bloqueig econòmic i militar, conjuntament amb Turquia, que va aïllar la jove República d’Artsakh del seu principal soci comercial i aliat, Armènia. L’any 1993, quasi dos anys després de la proclamació d’independència, les forces àzeris controlaven més de la meitat del territori de Nagorno-Karabakh. Tot i això, amb les milícies d’autodefensa centralitzades sota el paraigua del Comitè de Defensa estatal i l’ajuda econòmica i militar dels armenis de la diàspora, van aconseguir vèncer militarment les forces àzeris. També, en gran mesura, gràcies a la inestabilitat política interna d’Azerbaidjan, factor clau en la seva derrota sobre el terreny.
L’any 1994 es va signar l’alto el foc, un acord multilateral entre Azerbaidjan, Armènia i el Grup de Minsk de l’OSCE, Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa, presidida conjuntament per Rússia, els EUA i França. Però des de llavors, aquest alto el foc ha estat violat múltiples vegades per Azerbaidjan, com per exemple l’abril de l’any 2016, quan es van dur a terme potents atacs sobre territori karabakhià, o just el dia abans de l’arribada al Nagorno-Karabakh dels qui escriuen aquest reportatge. En aquell moment, l’exèrcit àzeri havia intentat una incursió al territori d’Artsakh amb quinze militars.
Poc abans, la guerra dels quatre dies d’abril del 2016 havia tingut importants repercussions polítiques a Armènia. En assabentar-se que les forces àzeris havien aconseguit conquerir 800 hectàrees de terreny del Karabakh, la població armènia va començar a protestar amb una intensitat creixent arreu del país, sobretot a la capital, on es va arribar a ocupar una comissaria de policia durant dues setmanes. Aquest fet va causar dos morts i seixanta ferits i va marcar també el principi de la fi de l’ex-primer ministre armeni, Serzh Sargsyán, acusat de corrupció política, pràctiques autoritàries i malversació de fons públics. L’abril de 2018 es va iniciar una revolta cívica dirigida pel líder polític armeni, Nikol Pashinián, que va aconseguir derrocar Sargsyán.
Situació internacional
A partir de la victòria militar del 1994 i l’alto el foc, la República d’Artsakh és un Estat independent de facto, no reconegut per cap país membre de l’ONU. Només han reconegut la seva sobirania Abkhàzia, Ossètia del Sud i Transnístria. Cal assenyalar que cap dels tres Estats no és membre de les Nacions Unides. Aquesta conjuntura l’ha situat en una posició molt delicada en el panorama polític internacional, alhora que ha afeblit considerablement la seva capacitat de desenvolupament econòmic. Una de les múltiples conseqüències del no reconeixement és que no pot participar en cap organització internacional per al desenvolupament econòmic i només es beneficia del treball que les ONG volen portar a terme. Tot i així, el servei d’Afers Exteriors no s’ha quedat de braços plegats. La viceministra d’aquest departament, Aleksanyan, explica que el Govern de què forma part actua a través d’una mena de paradiplomàcia: com que no poden mantenir relacions diplomàtiques amb els països que no els reconeixen oficialment, s’asseguren un seguit de contactes informals mitjançant canals no oficials i a través de les ambaixades armènies. Aquestes tàctiques, tal com detalla Aleksanyan, han donat els seus fruits, perquè han aconseguit que 15 ciutats d’arreu del món s’agermanin amb ciutats del Karabakh, 11 de les quals són franceses.
Un altre mètode de la para-diplomàcia de l’acció exterior del Karabakh és l’ús de la influència de les comunitats armènies de la diàspora. Així, hi ha hagut ponències i discussions sobre la situació de Nagorno-Karabakh als Parlaments de França, la Unió Europea, Alemanya i els Estats Units, on la comunitat armènia és una de les més poderoses i influents del país, fet que es veu reflectit en el poder de decisió del Caucus Armeni al Congrés dels EUA. No obstant això, com diu Aleksanyan, han de seguir treballant, perquè no poden oblidar que actualment l’únic aliat que tenen és Armènia i, a nivell de cooperació local, França.
Malgrat això, cal destacar el paper que juga Rússia en el mapa geopolític del Caucas. En paraules de la viceministra, “Rússia és una mena d’àrbitre molt poderós que fa d’intermediador entre Azerbaidjan, Armènia i Nagorno-Karabakh”. Certament, això va quedar palès durant l’alto el foc del 1994. També durant la guerra dels 4 dies a l’abril del 2016. Rússia va fer un paper clau perquè cessessin les hostilitats. Tot i això, la viceministra destaca que la República d’Artsakh cada cop està mirant més cap a Occident, a la recerca d’enfortir relacions i bastir ponts. Un exemple d’això és el fet que Los Angeles i Burbank siguin ciutats americanes agermanades amb d’altres del Karabakh. Alhora, no n’hi ha cap, d’agermanada, a Rússia.
L’opinió de la ministra sobre Rússia no acaba de ser clara. Com en la majoria de la gent consultada, hi ha una posició ambivalent respecte a aquest país. Existeix una mena de relació amor-odi, semblant a la que un germà petit podria establir amb el seu germà gran que agafa el rol de protector. Certament, hi ha bones raons perquè així sigui. Malgrat el seu paper d’apaivagament anteriorment esmentat, Rússia augmenta la venda d’armes a l’Azerbaidjan, deixant de costat el compromís que l’uneix amb Armènia per formar part de l’OTSC, l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva. Aquesta organització, impulsada per Rússia, es basa en la defensa militar i obliga els països membres a defensar-se mútuament en cas de patir agressions als seus territoris.
Operació Boda a la muntanya
Però no tots els armenis del Karabakh tenen recels envers Rússia i el seu paper a la regió. És el cas d’Arkadi Tederosyan, exmilitar armeni i veterà de la guerra esdevinguda en el context de la dissolució de l’URSS. Quan és preguntat sobre els rumors que apuntaven a una possible autorització del Govern rus a l’atac d’Azerbaidjan sobre Nagorno-Karabakh durant el 2016, respon que això eren ximpleries. En la seva opinió, Rússia va tenir un paper determinant a la regió del Caucas, i és gràcies a la seva influència que Azerbaidjan no intenti més sovint atacar territori karabakhià. En paraules de Tederosyan, les causes que expliquen l’atac del 2016 són, en primer lloc, l’augment de la despesa en la indústria militar àzeri. En segon lloc, la voluntat d’Azerbaidjan de saber fins a quin punt Nagorno-Karabakh estava preparat per resistir un atac a gran escala com el que van dur a terme. I, per últim, la difícil i inestable situació interna d’Azerbaidjan, ja que els seus líders tenien uns índexs de popularitat molt baixos i un atac a l’enemic exterior podia ser una manera de distreure l’atenció de la població descontenta.
La biografia de l’Arkadi il·lustra perfectament el desenvolupament i la història del Caucas en l’últim terç del segle XX. L’Arkadi era un jove estudiant de literatura russa a la Universitat d’Erevan, a la capital d’Armènia, quan va entrar a l’exèrcit de la Unió Soviètica, l’Exèrcit Roig. Durant la seva curta carrera a les forces soviètiques va estar destinat a Novotxerkassk i Rostov —oest de Rússia—, en unitats d’artilleria pesant. A diferència del que afirmen la majoria d’armenis que no han viscut l’època soviètica, l’Arkadi explica que a l’Exèrcit Roig la convivència entre armenis i àzeris era bona. En destacava especialment la tolerància respecte a qüestions religioses. Aquesta harmonia es va veure afectada durant el 1991, amb l’ensorrament de la Unió Soviètica, quan els soldats armenis i àzeris desmobilitzats van tornar respectivament a les seves llars i es trobaren un ambient de forta tensió, agreujat pel bloqueig militar i econòmic àzeri sobre Nagorno-Karabakh.
L’exmilitar recorda com es va organitzar l’autodefensa a l’ocupació militar àzeri. Al principi era tot molt irregular: petits grups de gent del mateix barri o poble s’ajuntaven, escollien un comandant i defensaven les seves cases dels atacs dels soldats àzeris amb les armes de què disposaven: ganivets, pals i armes de foc fabricades per ells mateixos o robades als soldats enemics morts. El desequilibri armamentístic en les etapes inicials del conflicte era enorme. Cal tenir en compte que l’Exèrcit Roig només tenia una base a Armènia, la 336, mentre que a l’Azerbaidjan en disposaven de moltes més degut a la seva alta importància geoestratègica. Això va suposar que, des de l’inici de la guerra, l’exèrcit àzeri posseís d’artilleria pesant, aviació i carros blindats mentre que Nagorno-Karabakh no disposava ni tan sols d’un exèrcit regular.
Segons Arkadi , durant la guerra de 1991-1994 la creació del Comitè de Defensa Estatal per part dels armenis va obrir una segona etapa en la guerra. El principal impulsor i primer dirigent d’aquest Comitè, Serzh Sagsyan, que posteriorment seria escollit president de la República d’Armènia el 9 d’abril del 2008 —i, com s’ha dit, el 2018 enderrocat com a primer ministre per la revolta popular—, va aconseguir centralitzar totes les milícies irregulars en una de sola, i així va formar un exèrcit regular. Cal tenir present que en el moment de la creació d’aquest exèrcit, les forces àzeris controlaven la meitat del territori de Nagorno-Karabakh, i havien aconseguit bloquejar totalment les carreteres que els connectaven amb Armènia, de manera que es quedaven sense la possibilitat de rebre ajuda humanitària.
Aquest nou exèrcit regular estava format pels antics grups d’autodefensa, els voluntaris armenis i els de la diàspora, que havien vingut d’arreu del món per ajudar els seus compatriotes de Nagorno-Karabakh en la lluita per la seva independència. A mesura que va anar avançant la guerra, van anar millorant el seu armament, tant el lleuger com el pesant, bàsicament gràcies a les armes que agafaven dels soldats enemics morts o fugits i a les que compraven amb els diners donats per la comunitat armènia internacional.
La tercera etapa del conflicte i el punt d’inflexió de la guerra es dona amb la conquesta de Shushi, la capital cultural de Nagorno-Karabakh. Havia estat presa per les forces àzeris en els primers estadis de la guerra a causa de la seva posició estratègica privilegiada, al bell mig de les muntanyes del Karabakh. Des del principi de la guerra, un factor clau de l’inicial domini àzeri havien estat els forts bombardejos que efectuaven sobre totes les ciutats de Nagorno des de Shushi. Així doncs, Arkadi relata que es feia evident que, per guanyar la guerra, calia primer conquerir la ciutat de Shushi. Així com Stalingrad va esdevenir un símbol per a l’Exèrcit Roig en la seva lluita contra el nazifeixisme, Shushi va convertir-se en quelcom més que una posició estratègica que calia neutralitzar, i va passar a ser el far d’esperança del poble de Nagorno-Karabakh. El dia 9 de maig del 1992, en l’operació que va rebre el nom de Boda a la muntanya, l’exèrcit karabakhià va aconseguir assaltar Shushi, i així va expulsar els àzeris d’una de les seves principals places fortes i reduí la pressió dels bombardejos arreu del Karabakh.
A partir d’aquest moment s’obre un nou estadi del conflicte en què les forces del Karabakh aconsegueixen trencar el bloqueig militar d’Azerbaidjan i obrir un corredor entre Armènia i el territori del Karabakh, pel qual va començar a entrar molta ajuda humanitària i alguna de militar per part d’Armènia i, en una altra mesura, de Rússia. Arkadi explica que va ser un fet clau per a la supervivència de la població civil i una injecció de moral, tant de l’exèrcit com de la resta de la població. Malgrat la victòria final de les forces armènies, Arkadi explica que Armènia i la seva gent van pagar un alt cost: 7.000 armenis de la diàspora i 5.000 soldats i civils de Nagorno-Karabakh van morir durant la guerra. A més, el país no va ser reconegut internacionalment i hi ha un bloqueig militar que Azerbaidjan i Turquia han aplicat a Armènia des d’aleshores.
A més de ser el símbol de la reconquesta, Shushi és una de les ciutats més riques culturalment i espiritualment de l’alt Karabakh. Això ho explica la Tatev Asryan, una estudiant de Dret de la Universitat de Stepanakert, que treballa de becària a l’Oficina del Defensor del Poble de Shushi. La Tatev es refereix a la catedral de Ghazantxetsots, una de les principals esglésies apostòliques armènies que ha estat dos cops destruïda i reconstruïda. Primer durant la invasió otomana i després durant l’ocupació àzeri. Aquest fet deixa entreveure una part del conflicte religiós que hi ha dins d’aquesta guerra.
La supervivència d’un Estat no reconegut
La República d’Artsakh és un Estat independent de facto, ja que el Govern té plena capacitat d’administració i total control del territori. Actualment, aquest Estat té les estructures necessàries que li permeten la total sobirania del seu territori, i que impedeixen que Azerbaidjan hi exerceixi cap control. Tot i això, a nivell de legalitat internacional, l’Alt Karabakh continua sent una regió àzeri. Aquest fet pot semblar un inconvenient, atès que presenta implicacions molt importants per al desenvolupament econòmic, social i polític del Karabakh.
Un dels problemes més seriosos al quals s’enfronta el poble karabakhià és la dificultat per controlar l’economia, sobretot pel que fa a l’exportació i importació de productes. El país té la frontera tancada amb Azerbaidjan pel nord i per l’est. L’única entrada i sortida possible de mercaderies és per l’oest, a través d’Armènia. Al mateix temps, Armènia té tancada la frontera per l’oest amb Turquia i, per l’est, amb Azerbaidjan. Així doncs, els armenis sols poden comerciar pel nord a través de Geòrgia, i pel sud a través de l’Iran. Les conseqüències són que les rutes comercials d’entrada i sortida del Karabakh han de passar obligatòriament per Armènia, però alhora estan limitades pel bloqueig turc-àzeri, i depenen en gran part de Rússia. Així, el poble de Nagorno-Karabakh es troba en una situació en què la seva independència econòmica és molt poc viable [vegeu mapa]. No és estrany, doncs, que, segons dades oficials, l’any 2015 hi havia una despesa de 252.500 dòlars en importacions per només 62.100 dòlars generats en exportacions.
Una altra problemàtica del no reconeixement és la dificultat que té la població per entrar i sortir dels límits fronterers del país. Com que el seu passaport no és reconegut ni vàlid, és impossible transitar altres països o obtenir visats. Per això, per sortir del país, els ciutadans fan servir el passaport armeni, que sí que és reconegut per la comunitat internacional. Això, a la pràctica, vol dir que, sense l’ajuda legal i política armènia, els ciutadans del Karabakh es trobarien atrapats al seu propi país o, en el millor dels casos, amb una mobilitat molt limitada.
Un exemple que mostra clarament aquesta restricció a la llibertat de moviment és la situació de l’aeroport de Stepanakert. Va començar a ser reconstruït l’any 2009 perquè durant la guerra del 1991 es va aturar tota l’activitat. Tot i que estava previst que els primers vols comercials sortissin durant el 2011, finalment, degut a l’amenaça de bombardejos àzeris, no es va poder obrir al públic. Encara avui, l’aeroport continua tancat. Actualment està abandonat, i és habitual que els turistes curiosos el visitin.
El darrer obstacle, especialment greu, el tenen en l’àmbit educatiu i cultural. La rectora de la Universitat Estatal d’Artsakh parla de les dificultats acadèmiques en què es troben els estudiants de les seves universitats, ja que els títols que obtenen no són reconeguts internacionalment i, per tant, no poden accedir a cap màster ni fer cap programa d’intercanvi amb universitats estrangeres, exceptuant les d’Armènia.
Ara bé, aquesta no és l’única problemàtica que tenen a les facultats, ni la més greu. La tensió militar a la zona condiciona moltíssim la vida universitària, la seva composició social i les condicions de vida dels estudiants que poden accedir-hi. Amb relació a això, les universitats es troben que un 80% dels estudiants són dones. Aquest fet té una explicació, segons la rectora: “És una conseqüència de la guerra, ja que els homes són enviats al front amb 18 anys durant l’etapa en què haurien d’anar a la universitat, mentre que les dones no tenen l’obligació d’anar-hi i, per tant, segueixen amb els seus estudis”. Aquest fet crea un patró que trobem repetit en altres aspectes de la vida al Karabakh: l’existència d’una divisió sexual del treball imposada pel context de guerra on la vida militar, ocupada majoritàriament per homes, té més prestigi que altres feines com l’ensenyament o la medicina, on predominen les dones.
A nivell diplomàtic, l’Estat no pot participar tampoc en cap organització internacional, per la qual cosa no rep subvencions ni ajudes econòmiques —només pot rebre’n a través d’organitzacions sense ànim de lucre—, o bé no pot participar en esdeveniments ni cimeres internacionals. És a dir, Nagorno-Karabakh està totalment aïllat en el panorama global i ni tan sols és un legítim subjecte de dret en aquest àmbit. Amb relació a això, l’any 2016 es va produir un fet curiós a Eurovisió, quan es va mostrar una llista amb les banderes prohibides en aquest concurs musical. En aquesta llista sortia la bandera de Nagorno-Karabakh, junt amb les d’altres Estats, països o organitzacions no reconeguts internacionalment, entre altres les de l’organització terrorista Estat Islàmic o la ikurriña basca, que finalment va ser retirada de la llista. En aquest mateix festival es va produir una polèmica quan la representant armènia a Eurovisió, Iveta Mukuchyan, va fer onejar la bandera del Karabakh, cosa que va enfurismar la Unió Europea de Radiodifusió (UER). En declaracions a la premsa, Mukuchyan va explicar que amb la seva actitud volia enviar un missatge “per demanar la fi del conflicte i l’assoliment d’una pau autèntica i duradora”.
La política de bloqueig mediàtic i polític àzeri sobre el Karabakh es pot comprendre i sintetitzar amb la “llista negra” àzeri. Al llistat, que s’actualitza periòdicament, Azerbaidjan assenyala totes aquelles persones que han estat en “territoris ocupats” ja sigui per motius polítics, laborals, diplomàtics o periodístics. Les persones que hi apareguin són declarades persones non gratae per a l’Estat Àzeri i, en conseqüència, no podran entrar mai a l’Azerbaidjan. Entre els més de 700 noms que la formen hi havia el de la cantant d’òpera Montserrat Caballé, recentment desapareguda. Tal com explica la ministra d’Educació, la intèrpret catalana era una gran defensora del poble armeni i havia viatjat en moltes ocasions a Nagorno-Karabakh.
Conflicte i drets humans
L’enèsim problema derivat del no reconeixement internacional i del conflicte amb l’Azerbaidjan és la vulneració dels drets humans i fonamentals de la població d’Artsakh. Sobre aquest tema parla el defensor del poble de la República d’Artsakh, l’Artak Beglaryan. L’Artak es va quedar cec a causa d’un atac àzeri patit durant la guerra, l’any 1991. El 2008 va fundar l’Oficina del Defensor del Poble, reconeguda com a òrgan institucional estatal per la Constitució, aprovada l’any 2006, amb l’objectiu principal de protegir la població d’Artsakh de possibles violacions de drets humans per part dels cossos estatals i funcionarials del país i de les violacions de drets fonamentals per part de l’Azerbaidjan. Actualment, i malgrat les dificultats, la Cort Internacional de Justícia (CIJ) ha reconegut Armènia com a “sobirana de facto” del territori de Nagorno-Karabakh, la qual cosa permet que la població karabakhiana pugui presentar demandes davant la CIJ, amb l’ajuda i assistència de l’Oficina del Defensor del Poble.
Quan l’Artak és preguntat sobre la situació de la població en termes de drets humans, deixa molt clar que cal diferenciar entre la situació interna i l’externa. Pel que fa a la primera, considera que és correcta malgrat que, com a tot arreu, la protecció podria millorar bastant. Cada any es registren una mitjana de 120 demandes relacionades majoritàriament amb drets socials i laborals, drets de propietats, drets sanitaris i drets dels infants. L’Artak pensa que es troben en una situació homologable a la resta d’Estats europeus pel que fa als drets humans, cosa que no podria afirmar de cap manera el règim àzeri.
Pel que fa a la situació externa dels drets humans al Karabakh, l’Artak diferencia entre les violacions derivades de les accions militars i les relacionades amb el conflicte polític amb l’Azerbaidjan, de caire molt més ampli. Amb relació a les primeres, Artak explica que, tant durant la guerra del 1991-1994 com en la guerra d’abril del 2016, Azerbaidjan ha bombardejat la població civil i sobre objectius no militars. A més, als territoris que ha arribat a controlar militarment, s’han donat casos de tortures i vexacions brutals a la població local. El cas més conegut es va produir durant la guerra del 2016 a la ciutat fronterera de Talysh, on els soldats àzeris van tallar les orelles de tots els habitants. Després d’aquesta terrible mostra de la brutalitat àzeri, el president d’Azerbaidjan va condecorar tots els soldats que van participar en la conquesta de Talysh.
Les violacions de drets humans i fonamentals derivades del conflicte polític són diverses, tal com assenyala l’Artak: discriminació dels estudiants karabakhians, violació permanent de la llibertat de moviment, constant vulneració del dret al lliure desenvolupament econòmic i social a causa del bloqueig turc-àzeri, manca d’aigua potable pel control quasi total dels pous aqüífers per part d’Azerbaidjan i pressió política i comercial àzeri sobre les organitzacions internacionals, ONG i empreses privades, que fa molt difícil que s’estableixin al territori.
Genocidi armeni i diàspora
El genocidi armeni perpetrat per l’Imperi otomà entre 1915 i 1923, tot i ser el més important en nombre de morts i desplaçats després de l’executat pels nazis contra els jueus, és quasi desconegut entre la població mundial. Entre les causes que expliquen el perquè d’aquest oblit històric hi ha la poca rellevància mediàtica que tradicionalment se li ha donat. També el fet que en l’actualitat només 29 països reconeguin la massacre duta a terme per l’Imperi otomà i l’Estat turc contra el poble armeni (l’últim a fer-ho van ser els Països Baixos el febrer de 2018). D’altra banda, Estats com l’espanyol continuen negant oficialment l’existència d’aquest genocidi. El Congrés ha rebutjat en tres ocasions el reconeixement d’aquest tràgic episodi històric del primer quart del segle XX. Els dos primers intents de reconeixement van ser proposta d’Esquerra Republicana i, en una altra ocasió, d’Iniciativa per Catalunya-Verds, amb els vots sempre en contra del PP i l’abstenció del PSOE. Tot i això, els parlaments de Catalunya, illes Balears, Navarra i el País Basc sí que li han atorgat el reconeixement.
Aquest genocidi va comportar l’assassinat d’un milió i mig d’armenis i va provocar un èxode massiu que va tenir com a conseqüència la diàspora armènia. Per comprendre l’extermini armeni, cal conèixer prèviament la ideologia ultranacionalista i xenòfoba dels Joves Turcs, que era com es coneixia popularment el partit polític Comitè d’Unió i Progrés. Aquesta doctrina es materialitza en un moviment polític que neix durant la desintegració de l’Imperi otomà i que propugna la defensa de la gran Turquia —ideologia que rep el nom de panturquisme—, partidària d’un imperi des d’Anatòlia fins a l’Àsia central. Evidentment, la població hauria de ser exclusivament turca, fet que comporta l’aniquilació de les minories: primer foren els armenis i, actualment, els kurds. Els Joves Turcs van designar un comandament militar i tropes irregulars formades per convictes i voluntaris —conegudes com Organització Especial, Teshkilati Mahsusa—, perquè elaborés i executés el pla d’aniquilament dels armenis deportats.
El poble armeni va patir deportacions, assassinats, tortures i el robatori i la destrucció de tot el seu patrimoni històric, arquitectònic i cultural, com ara esglésies cristianes del segle IV. Aquest fet va provocar un èxode forçat d’armenis des d’Armènia i Anatòlia cap a Síria, principalment al desert de Deir er Zor, que destaca per les seves condicions meteorològiques duríssimes i on molts armenis van morir de set i gana. Es calcula que van ser assassinats un milió i mig de persones entre el 1915 i el 1923, tant dels armenis que vivien a l’Imperi otomà com dels que ho feien a la zona caucàsica controlada per l’Imperi rus. Això ha provocat que en l’actualitat la diàspora armènia es calcule en més de vuit milions de persones, mentre que a Armènia en viuen al voltant de tres milions i mig i al Nagorno-Karabakh unes 150.000. Les comunitats de la diàspora més grans es troben a Rússia, als Estats Units i a França, malgrat que es poden trobar comunitats armènies a gairebé tots els països del món. Als Països Catalans, la comunitat de la diàspora armènia és la més gran de l’Estat espanyol. Concretament, segons dades de l’INE, 8.728 armenis dels 12.378 que hi ha ací viuen a Catalunya, País Valencià i Illes Balears [vegeu gràfic].
L’1 d’octubre a Stepanakert
No és habitual passejar pels carrers de Stepanakert i trobar-hi turistes. En una ciutat com aquesta —la més gran de Nagorno-Karabakh, de 55.800 habitants—, és difícil imaginar que els seus habitants puguin conèixer la realitat de Catalunya. El desconeixement és recíproc. Tot i això, totes les persones consultades, sigui a través d’entrevistes o de converses informals al carrer, preguntaven per la situació de Catalunya i el referèndum de l’1 d’octubre. L’interès per la situació catalana es plasmava en les seves reflexions. Per a molts, una possible independència reconeguda de Catalunya podria crear un precedent legal al qual agafar-se per poder ser reconeguts internacionalment.
Explicar el procés independentista català als armenis no és fàcil. De diferències que el separen del conflicte del Karabakh n’hi ha moltes, tot i l’objectiu compartit. Sintetitzant molt, els conflictes nacionals del Caucas parteixen d’una casuística molt diferent de la dels conflictes nacionals de l’Europa occidental, exceptuant alguns casos com el conflicte d’Irlanda del Nord. Allà, l’origen ètnic marca una separació total segons la qual una persona queda enquadrada en un bàndol o altre només néixer. El cas català a Stepanakert és molt difícil d’entendre. Que una persona castellanoparlant originària de qualsevol part de l’Estat Espanyol pugui defensar la independència de Catalunya no encaixa en la realitat d’aquest país. Una frase que pronunciaven sovint les persones consultades per explicar-nos la seva posició i que resumeix a la perfecció el seu conflicte és “Your blood is Spanish”. La sang és la que marca a quin bàndol pertany cadascú.
La manera de veure i afrontar ambdós conflictes també mostra diferències. Si es parla dels atacs contra la llengua i la cultura als Països Catalans de manera sistemàtica al llarg de la història, i es presenta la independència com una qüestió de supervivència en el sentit més cultural , també és molt difícil la interpretació, ja que per a ells la supervivència era i és un concepte físic, en què està en joc la vida.
També la repressió s’interpreta de formes diferents. Parlar al Nagorno-Karabakh sobre la violència i els abusos de la policia desperta en part la seva solidaritat, però també genera una certa incomprensió. Al Karabakh, la repressió la van executar els otomans, els turcs i més tard els àzeris amb la força de les armes, intentant aniquilar-los o provocar èxodes massius: això és per a ells la repressió. En aquesta part del món, el Karabakh independent és per als armenis, i el Karabakh sota administració àzeri és per als àzeris. No hi ha lloc per a la inclusió ni la convivència entre pobles des de la fi de l’URSS i l’esclat de la guerra de 1991.
Però si parlem de referèndums, del que és legal i del que és il·legal, hi ha completa sintonia. Per al poble armeni del Karabakh, quan una major part de la població amb un parlament escollit i votat democràticament expressa la seva voluntat de convocar un referèndum i en aquest s’obté una alta participació, això mereix un respecte i, per tant, segons ells, s’ha de fer efectiu allò votat pel poble, independentment de les conseqüències i del suport internacional que hi hagi. I en això es troba una profunda diferència entre les maneres com han evolucionat ambdós processos. Mentre que el Karabakh actualment és un Estat independent de facto, gràcies a una guerra d’independència que va costar milers de morts i nefastes conseqüències econòmiques, a Catalunya no s’ha fet efectiu el resultat del referèndum i la tensió social entre partidaris i detractors de la independència no ha arribat, ni de bon tros, a l’altura del conflicte del Karabakh.
És per això que l’Arega Hovsepyan, treballadora del Ministeri d’Afers Exteriors i testimoni d’un procés d’independència en què s’han perdut moltes vides, desitja “que Catalunya es converteixi en un Estat independent, però que alhora tingueu pau”. De segur que això està en la ment dels catalans i catalanes.