Molts coneixen la història del vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana. S’han fet llibres, pel·lícules i documentals de la gesta que van protagonitzar els vint-i-nou supervivents de l’accident que va patir aquest avió en una glacera de la serralada dels Andes. Atrapats i incomunicats a la vall de les Llàgrimes, els joves —molts d’ells eren jugadors d’un equip de rugbi— van fer l’inimaginable per aconseguir demanar ajuda i per mantenir-se en vida durant setanta-dos dies. Setze dels vint-i-nou van sortir-ne vius.
El director català J. A. Bayona va descobrir el llibre del periodista Pablo Vierci La sociedad de la nieve, que conta la història de la tragèdia dels Andes, mentre es documentava per a la pel·lícula Lo imposible (2012). En acabar el rodatge d’aquest film, el seu equip ja havia contactat amb els supervivents per a començar a plantejar l’adaptació cinematogràfica del llibre de Vierci.
Avui, La sociedad de la nieve compta amb tretze nominacions als Premis Goya i dues als Oscars —d’entre ells, millor pel·lícula de parla no anglesa—, entre altres reconeixements. Tant als premis americans com als espanyols, la pel·lícula de Bayona opta a rebre l’estatueta pel millor maquillatge i perruqueria. D’això en són responsables les germanes Lopez-Puigcerver, Ana i Belén —que malgrat tenir un cognom català són de Madrid—, i l’estudi barceloní d’efectes especials en maquillatge DTT, amb David Martí i Montse Ribé al capdavant.
L’equip va haver de convertir vint-i-nou actors en els vint-i-nou protagonistes reals d’aquesta fatalitat. “Com que és una història real, teníem documentació, fotografies dels supervivents. Això et permet fer un aproximament físic, per aconseguir que els actors siguin tan semblants com sigui possible a les persones que representen. Hi ha una tasca de càsting, naturalment, i després de perruqueria i de maquillatge”, explica la maquilladora Ana Lopez-Puigcerver.
Relaten que reproduir l’aspecte físic dels setze supervivents els fou més senzill, perquè hi havia força documentació. Podien parlar-hi, fer-los preguntes i demanar-los imatges. En canvi, conta la perruquera Belén Lopez-Puigcerver, “amb els difunts era més difícil, perquè pràcticament no hi havia fotografies d’ells a la neu”. Així i tot, entre els records dels companys i fotografies anteriors, van intentar acostar-se a la realitat tant com els va ser possible.
Reproduir el fred, la gana i la malaltia
El disseny del maquillatge des de l’accident fins al dia número setanta-dos, quan es produeix el rescat, havia d’imitar el que els protagonistes patien. L’efecte del sol sobre la pell, les empremtes del fred i la humitat constants, els senyals que deixaven la gana, la deshidratació, la falta de son i les malalties sobre les cares i la pell dels supervivents. A més, els actors, durant el rodatge, van aprimar-se molt, per simular la realitat que representaven, i el maquillatge havia d’accentuar aquest canvi físic.
Per documentar-se, comptaven amb accés a metges —sobretot a una amiga doctora, que és la seva consultora de confiança— i també als mateixos supervivents. Ana explica que parlava molt amb Daniel Fernández Strauch, i li preguntava tots els detalls que recordava. A més, conten que per ofici i per lògica, hi ha transformacions que ja coneixien. “Podries pensar a embrutar-los de fang, però són a la neu. En canvi, havies de reproduir la mullena constant i les marques del sol”, detalla Ana.
Un cas que exemplifica els resultats d’aquesta documentació és el de Fernando Nando Parrado, que fou un dels dos supervivents que travessaria la serralada dels Andes per demanar ajuda. El Nando, durant l’accident, es va donar un cop molt fort al cap per darrere, que li va produir una fractura al crani. Els companys el van donar per mort i el van deixar a la neu, però, paradoxalment, la neu i la hipotèrmia van cauteritzar-li la ferida i li van salvar la vida.
L’equip de maquillatge va haver d’investigar quines impressions físiques deixava una commoció com aquesta, i van descobrir que els voltants dels ulls es tornaven molt foscos i s’inflamaven. Així, els responsables d’efectes especials de maquillatge van preparar les pròtesis per representar els ulls inflats, i Anna els va afegir a la cara de l’argentí Agustín Paradella, l’actor que fa de Nando al film.
A Twitter aquesta reproducció realista ha causat furor. Diversos tuitaires amb coneixements mèdics han aprofitat l’escena per explicar la situació científica que va permetre a aquest supervivent —que després salvaria tota la colla— seguir amb vida, i que li va causar els ulls “d’os rentador”.
A més del maquillatge tradicional, l’equip nominat a l’Oscar també s’encarrega de les pròtesis i altres detalls. Les cames primes —primíssimes— d’un dels rescatats al final de la pel·lícula, sobre el llit de l’hospital, són pròtesis hiperrealistes, que les fan David Martí i Montse Ribé al seu estudi del Poblenou de Barcelona. En canvi, l’Ana va ser l’encarregada de preparar la crosta que s’arranca un personatge i, mort de gana, se la menja: “Em vaig encarregar que estigués molt bona, era com un caramel”.
Maquillatge i perruqueria d’altura
Tot i que el paisatge de la pel·lícula el van gravar al mateix punt on va ocórrer l’accident, a la vall de les Llàgrimes dels Andes, bona part del rodatge va tenir lloc a Sierra Nevada, a 3.000 metres d’altura. L’altitud i les condicions atmosfèriques d’un gener en aquesta muntanya, tan imprevisibles, van dificultar la tasca de tot l’equip.
“El maquillatge havia de ser resistent. Havíem de fer servir materials duradors, com paletes a l’alcohol, materials als quals no els marxés el color...”, explica Ana. I afegeix que, per aconseguir un to de base permanent, feia servir autobronzejador per a la pell dels personatges, i després hi treballava a sobre.
Amb la perruqueria passava una cosa semblant. Hi havia diversos actors amb cabells molt arrissats que els van haver de sotmetre a tractaments d’allisat permanent —atès que els seus personatges tenien el cabell molt llis— perquè no els sortissin els rínxols, amb la humitat.
De fet, hi va haver decisions que a Barcelona, quan assajaven i preparaven tots els detalls, els funcionaven i, en canvi, a la neu no. “Els feia les mans i a la tercera vegada que es posaven les mans a la butxaca o tocaven la neu, havíem de retocar-les, perquè s’havien de mantenir durant les deu hores de rodatge”, diu Ana. La solució, confirmen les germanes, era aquesta: retocar, retocar i retocar.
La neu també va ser un element important. A cada escena n’havien de posar o treure, mullar els actors o assecar-los. “Hi havia molt volum d’actors —vint-i-nou—, però teníem un equipàs i tots ho vam donar tot perquè sortís”, explica Belén.
Mantenir l’aspecte durant nou mesos
Per començar el rodatge, a principis de gener de 2022, a Sierra Nevada —després d’un mes d’assajos i preparació física dels actors a Barcelona—, calia preparar la perruqueria dels actors. Allisar cabells, canviar colors, tallar a la mida que tocava... La caracterització, però, havia de mantenir-se intacta durant nou mesos: quatre a Granada, tres a l’Uruguai i, després de l’estiu, tres setmanes més a Madrid.
“Quan vam acabar a l’agost, vam parar de rodar fins al novembre, i els actors no es podien tocar el cabell, perquè havia d’estar com al principi de la pel·lícula, i havíem de rodar l’accident”. A l’Uruguai, havien gravat l’inici de la trama, quan els personatges es troben en una cafeteria i decideixen que emprendran el viatge cap a Xile. Tot seguit, l’espectador veu les escenes a dalt de l’avió, tot i que entre un frame i l’altre havien passat gairebé nou mesos.
L’equip va donar instruccions als actors perquè mantinguessin la tasca de perruqueria tan intacta com fos possible, entre l’agost i el novembre, però l’actor Jaime Martín James —que és un cantant molt conegut a l’Argentina, com a Louta—, que feia de Gastón Costemalle, es va tallar molt el cabell. “Va arribar novembre i havia d’estar igual que l’havíem deixat a l’agost. Vam haver de córrer a fer una perruca, encarregar-la a correcuita, trobar la mida...”, detalla Belén. “Va ser un repte posar-los a tots en ràcord, perquè estiguessin igual que a l’agost”, afegeix.
La il·lusió del reconeixement
Les germanes Lopez-Puigcerver, que porten treballant juntes en aquest món tota la vida, no s’havien imaginat mai que podrien estar nominades als Oscars. De moment, però, s’ho prenen pas a pas i assaboreixen el camí. “Estar preseleccionades ja va ser tota una il·lusió; anar a defensar la nostra feina, una altra, i ser a la llista de nominats, és impressionant”, asseguren. Ara bé, recorden que abans dels Oscars hi ha els Goya, i que hi aniran amb tretze nominacions. “De moment, centrem-nos en això, i després ja veurem”, reblen.