El lloc fa visible una realitat més enllà de les pretensions del Govern palestí. Les deixalles, la runa i els residus voluminosos s’hi amunteguen. Davant d’un sofà i una vella butaca hi ha unes catifes abandonades. Entremig, en una zona més verda, pastura un petit ramat d’ovelles. Quan arriba la fosca, el pastor s’emporta els seus animals cap a casa. No tenen pas pressa. El trànsit vespertí s’atura i comença un concert de clàxons.
Fa gairebé trenta anys que l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) és al govern. El seu establiment fou un dels fets més importants dels anomenats Acords d’Oslo als anys noranta, que se suposa que havien de crear els fonaments d’un Estat palestí i portar la pau al Pròxim Orient. L’ANP es va concebre com una solució pont. Havia de tenir una existència de cinc anys i, posteriorment, anar deixant pas a un govern reconegut internacionalment per a Cisjordània, Jerusalem est i la Franja de Gaza.
A aquest punt no s’ha arribat mai. A Jerusalem est, que hauria d’esdevenir la capital permanent d’acord amb la voluntat dels palestins, l’ANP no hi té gaire a dir. Israel ja ho va deixar assegurat a Oslo. Es va perdre la Franja de Gaza quan l’organització islamista Hamas va guanyar-hi les eleccions parlamentàries del 2006. L’any següent, Hamas va expulsar-ne el partit secular Fatah, que actualment controla l’ANP. De llavors ençà, no hi ha tornat a haver eleccions. En cap de les regions palestines.
L’ANP ha quedat com un arxipèlag d’unes 160 bosses de població a Cisjordània envoltades per l’exèrcit israelià i per assentaments israelians (vegeu el mapa). En alguns d’aquests enclavaments, l’ANP té les competències de l’Administració civil, i en algunes altres també les de seguretat. Però fins i tot en aquests indrets, cada dia que passa s’esvaeix més la seva capacitat d’influència.
Gairebé el 90% de la població palestina desitja que el president Mahmud Abbas, de ja 88 llargs anys d’edat, presenti la renúncia. Abbas és alhora el líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), organització fundada el 1964 a mode de paraigua per a tots els partits palestins, així com de Fatah. Un percentatge similar de gent ja no confia tampoc en la seva policia. En ciutats com Nablús i Jenín, la població local ja confia més en grups locals armats que en les forces de seguretat de l’Autoritat Nacional. En realitat, diu Nimrod Novik, l’ANP ha quedat reduïda a un “govern comunal de la ciutat de Ramal·lah”. Un govern municipal davant del qual s’amunteguen les deixalles i hi pasturen les ovelles.
Novik tenia un paper clau en el moment en què es negociaren els Acords d’Oslo als anys noranta. Aleshores, era assessor en cap del llavors ministre d’Exteriors Shimon Peres, que més tard es convertiria en primer ministre. Novik no es fa il·lusions actualment veient l’estat “miserable” en què es troba l’ANP i l’organisme “corrupte i antidemocràtic” en què s’ha convertit. Tanmateix, es manté ferm en la idea que, inclús després de la guerra de Gaza, la més sagnant de la història israelianopalestina, només és possible una solució de pau per al Pròxim Orient amb aquesta ANP.
Novik comparteix aquesta convicció amb la major part dels governs del món, entre els quals el dels Estats Units. “La Franja de Gaza i Cisjordània haurien de quedar reunificades sota una mateixa estructura de govern”, es comprometia al novembre el president nord-americà Joe Biden, “acabant sota una recuperada Autoritat Nacional Palestina.” París, Londres, Berlín, Pequín i altres estats àrabs aposten per la solució dels dos estats amb la integració de l’ANP, és a dir, el pla que originàriament es remunta al 1947 per dividir l’antic mandat britànic de Palestina entre un estat jueu i un d’àrab.
El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, hi està en contra. “Estic orgullós d’haver estat qui ha evitat la creació d’un Estat palestí”, deia al desembre, i afegia que no només vol evitar que Hamas no recuperi mai més el control sobre la Franja de Gaza, sinó també que sigui l’ANP qui ho faci. Netanyahu també va dir que així ho va afirmar davant el president dels EUA en una conversa telefònica diumenge passat: “Israel insisteix en el complet control de la seguretat sobre tots els territoris a l’oest de riu Jordà, cosa que resulta incompatible amb un Estat palestí”.
Mentre Netanyahu porti el timó del govern d’Israel, es fa difícil d’imaginar de quina manera es poden compatibilitzar aquestes posicions. Però fins i tot si Israel tingués en un futur un primer ministre diferent, restarien pendents tres preguntes al voltant del futur polític dels palestins. Com ha d’aconseguir una autoritat que no controla ni la meitat del territori estar en condicions de reconciliar totes les fraccions palestines i reconstruir de nou la destruïda Franja de Gaza? Quines figures entrarien en la travessa per al seu lideratge? I què caldria que fessin els EUA, els estats àrabs i els europeus per fer possible aquest gir en la situació?
Salam Fayyad fou una de les primeres persones que posà sobre la taula la reforma de l’Autoritat Nacional Palestina després dels atacs del 7 d’octubre de 2023. Aquest reputat economista fou primer ministre de l’ANP del 2007 al 2013 i és considerat un dels polítics més capacitats de què han pogut disposar els palestins. No havien passat encara tres setmanes de l’atac terrorista de Hamas quan aquest polític de setanta anys proposà a la revista estatunidenca Foreign Affairs “l’ampliació immediata i incondicional de l’OAP”, en què tots els grups hi haurien de tenir representació, també Hamas i la Jihad Islàmica Palestina, dues organitzacions que molts estats tenen classificades com a terroristes i que no han format mai part de l’OAP.
L’article de Fayyad, “Un pla de pau per a Gaza”, va aixecar molta polseguera arreu del món i va ser rebut amb interès sobretot a la Casa Blanca. Pocs dies després de la seva publicació, el secretari d’Estat Antony Blinken va parlar per primera vegada de la “recuperació” de l’ANP.
Transcorregudes unes setmanes, Fayyad, ple d’energia, impacient i afònic per les moltes videotrucades a les quals ha estat convidat d’aleshores ençà, seu al seu despatx de la Universitat de Princeton, prop de Nova York, on actualment és professor visitant. L’antic dirigent del Fons Monetari Internacional fa un repàs primer amb l’objectivitat d’un economista al problema que se’ls planteja ara als palestins. I enumera els quatre passos que cal per renovar el lideratge:
—L’OAP, diu, ha de ser ampliada per integrar-hi tots els punts de vista sobre com s’imaginen el futur els palestins.
—Sobre la base d’això, cal formar un nou govern que assumeixi el control sobre Cisjordània i la Franja de Gaza durant una fase de transició de diversos anys.
—Per a aquesta fase de transició, Israel i els palestins haurien d’arribar a un compromís sobre una “declaració ferma de no-violència”, un dels motius pels quals és tan decisiu incloure-hi Hamas: “I és que quin valor tindria una declaració d’aquestes característiques si Hamas no hi fos present?”
—Finalment, caldria celebrar unes eleccions per conferir legitimitat democràtica al nou govern. La data de les eleccions s’hauria d’establir abans que comencés la fase de transició.
Així com el seu pla té un marcat to tècnic, Salam Fayyad, per la seva banda, és una persona emocional. Afirma que abans de poder iniciar el primer d’aquests quatre passos, Israel hauria de fer allò que fins avui encara no ha fet: reconèixer el dret dels palestins a un estat sobirà. En aquest moment, la seva veu pateix de sobte un sotrac.
Només hi ha un primer ministre israelià que hagi utilitzat l’expressió poble palestí en un document oficial. Era setembre de 1993, quan el llavors cap de l’OAP Yasser Arafat va abjurar del terrorisme i Israel va reconèixer el dret a existir de l’Estat palestí. Llavors, la resposta del primer ministre Yitzhak Rabin va ser que el Govern d’Israel reconeix “l’OAP com a representant del poble palestí”.
“I aquesta va ser l’única vegada”, repeteix Fayyad. Les llàgrimes afloren als seus ulls. “Mai abans i mai més després. Des del principi, sempre hem estat ‘els altres’ i sempre hem estat definits d’una manera que no som. Nosaltres som les comunitats ‘no jueves’ a Palestina. Però no som un poble. I qui no és poble no té dret a l’autodeterminació.”
Per a les persones alienes a tot plegat, la reclamació a Israel del reconeixement del dret d’existència d’un Estat palestí pot ser semblar abstracta, i a la vista de la guerra de Gaza, extemporània. Tanmateix, per a Fayyad és “el fons del nostre problema amb Israel” i a la vegada una condició indispensable per solucionar-lo.
Els Acords d’Oslo s’haurien tancat amb un error de fàbrica, diu Fayyad. “Eren asimètrics.” Mentre Israel no es decidís finalment a reconèixer el dret d’existència d’un Estat palestí sobirà, no tindria sentit prémer el botó de reinici i reprendre de nou el procés polític. A la inversa, però, seria vàlid si “els palestins veiessin que aquest cop va de debò i que tenim perspectives reals d’un estat amb les fronteres de 1967. En aquest cas, crec que el pla obtindria suport.”
El posicionament de Fayyad, moderat per a un polític palestí, sembla insalvable i molt allunyat del que manté el Govern israelià. Tot i això, com més temps s’allargui la guerra de Gaza i com més fràgil es faci la unitat inicial a l’aparell de seguretat d’Israel, més fort s’hi faran sentir les veus dissonants. “Nosaltres, els israelians, només tindrem seguretat si els palestins tenen esperança”, va dir recentment a The Guardian Ami Ayalon, l’antic cap dels serveis secrets a l’interior del país, Shin Bet. Tanmateix, molts israelians no accepten ni el concepte d’una identitat palestina: “Els veiem com una gent, no com un poble, una nació.”
L’exassessor del Govern israelià, Nimrod Novik, diu: “Salam Fayyad és la meva resposta a qualsevol que afirmi que els palestins són incapaços de governar-se.” I assegura que com a primer ministre Fayyad va dirigir eficientment l’ANP, a més de combatre amb èxit la corrupció, malgrat que això, al final, li costés el càrrec. Quan el president dels EUA Joe Biden parla avui dia d’una ANP “reanimada”, precisament fa referència a persones com Fayyad. “Haurien de tornar els més intel·ligents, els més experimentats i decidits, i treballar conjuntament per renovar l’ANP.”
Fayyad és sols un de molts polítics que entren en la travessa com a possibles figures de lideratge per a una fase de transició. A molts d’aquests els uneix que van trencar amb Mahmud Abbas, el successor de Yasser Arafat que presideix des de fa vint anys l’ANP i cada cop amb un tarannà més autoritari, i que han anat a viure a l’estranger.
Salam Fayyad relata, per exemple, una escena de l’any 2013, en què durant una discussió amb Abbas va picar amb tanta ràbia a la taula que es va trencar la mà dreta. Poc temps després, presentaria la renúncia, el 2017 aniria a la Universitat de Harvard i després a Princeton. Fayyad seria vist amb bons ulls de nou a l’ANP per moltes persones que urgeixen a aplicar polítiques eficients en economia i seguretat.
A Nasser al-Qudwa, li va passar més o menys el mateix. De setanta anys, és nebot d’Arafat, mort el 2004, i fou durant molt de temps l’observador de Palestina a les Nacions Unides i posteriorment ministre d’Exteriors. Quan el 2021 tenia la intenció de presentar-se amb una llista electoral pròpia contra el president, el van expulsar de Fatah i li van retirar el servei de guardaespatlles i el passaport diplomàtic. Al-Qudwa viu ara a França i treballa en una iniciativa de “salvament nacional” que pretén substituir l’actual direcció de l’ANP. Atesos els contactes diplomàtics de què disposa i com que fou l’enviat especial de l’ONU, podria tornar a tenir-hi un paper rellevant.
Encara més profundes són les desavinences d’Abbas amb l’antic dirigent de Fatah Mohammed Dahlan, de seixanta-dos anys i antic cap de seguretat de l’ANP. A diferència de Fayyad i Al-Qudwa, Dahlan és una figura controvertida, ja que se li atribueixen contactes estrets amb el servei secret israelià i la CIA. Dahlan viu als Emirats Àrabs Units i ha desmentit que tingui la intenció de tornar a la política palestina. Tot i això, com a persona de confiança de les famílies governants a Abu Dhabi i a altres països del Golf té molta capacitat d’influència.
Tanmateix, el polític palestí més popular no viu a l’estranger, sinó que fa vint-i-dos anys que és empresonat en presons israelianes. Es diu Marwan Barghouti, té seixanta-quatre anys, va trencar aviat amb la direcció de Fatah i el 2004 va ser condemnat a cinc cadenes perpètues per instigar a cometre atemptats terroristes, i també a quaranta anys pel seu paper en la segona intifada, l’aixecament palestí del 2000 al 2005.
Barghouti té l’aurèola d’un rebel i en totes les enquestes d’opinió està per davant de tots els polítics de Fatah i Hamas. La dura condemna contra ell és controvertida, fins i tot persones conegudes a Israel n’han exigit l’alliberament, l’últim Ayalon, l’excap de Shin Bet: “Ell és l’únic que pot liderar els palestins cap a un estat al costat d’Israel. D’entrada, perquè creu en la idea dels dos estats i, també, perquè s’ha guanyat una legitimitat com a captiu a les nostres presons.” Possiblement, això també és un motiu pel qual Barghouti no ha estat alliberat en algun intercanvi entre ostatges i presos, a diferència de quadres dirigents de Hamas.
“Conec en Marwan, i m’agrada”, diu l’advocada pels drets humans Diana Buttu. A principis de la primera dècada del segle, Buttu, de cinquanta-un anys, va formar part de l’equip negociador de l’OAP i, més tard, va arribar a ser-ne la portaveu. “Jo vaig ser-hi en el moment que el van portar a judici amb les mans emmanillades i grillons als peus. Espero que torni i es pugui presentar a unes eleccions. Però Abbas no fa res per ell. La gent d’una certa edat aviat no sabrà qui és Marwan Barghouti.”
Buttu coneix i també li agrada Salam Fayyad, però discrepa del seu pla i de tots els altres plans que busquen una reforma de l’Autoritat Nacional i una nova “fase de transició” a la cúpula del lideratge palestí. “Tenim al·lèrgia a tot el que contingui la paraula transició”, diu Buttu. Aquesta és, assegura, la lliçó que la seva generació, la dels Acords d’Oslo, ha après. I és que el que s’havia planificat com a transició s’ha fet permanent: “És un mite la idea que es podria tornar a formar un govern de tecnòcrates sense legitimitat política. La gent només acceptarà un govern que hagi sortit de les urnes.”
De la mateixa manera ho veu el metge i opositor polític Mustafa Barghouti, un parent llunyà de Marwan Barghouti. “El gran error de l’Autoritat Nacional és que des del 2006 no ha dut a terme unes eleccions lliures i democràtiques.” Això té relació, d’una banda, amb la resistència d’Israel contra unes eleccions a Jerusalem est i, de l’altra, amb el fet que els alts quadres de l’ANP busquen assegurar els seus privilegis.
Per això Buttu i Barghouti aposten per unes eleccions ara i no després d’una primera fase de transició com proposa Fayyad. De candidats, no en faltarien pas, diu Buttu. Molts, sobretot gent jove, haurien estat encantats de presentar-se a totes les eleccions que es preveien des del 2006, i que després el president no va convocar. Barghouti admet que és cert que els índexs de popularitat de Hamas hagin augmentat des de l’inici de la guerra de Gaza, i amb més força com més lluny de Gaza. Ara bé, una gran quantitat d’enquestes mostra “que cap partit no obtindrà la majoria absoluta, ni Fatah ni Hamas”.
Per molt gran que sigui la voluntat de canvi de dones i homes com Buttu, els Barghouti, Fayyad o Kidwa per si sols no podran capgirar les coses. I és que aquest enfonsament de l’ANP, que s’ha anat produint els darrers trenta anys, té molts motius. A més de la divisió i radicalització dels palestins, també hi ha la contínua ocupació de Cisjordània, l’ascens de les dretes a Israel i la seva resistència declarada contra la solució dels dos estats. A més, cal afegir-hi la indiferència dels països àrabs i la poca decisió d’Occident a l’hora de pressionar ambdós bàndols.
La massacre comesa per Hamas el 7 d’octubre i l’enorme quantitat de víctimes, que fins ara ha incentivat el contraatac d’Israel, presenten des de fa setmanes la pregunta paradoxal de si precisament la catàstrofe de la guerra de Gaza no podria obrir el camí cap a la creació d’un Estat palestí.
Fins ara, només ha sorgit un fet que donaria lloc a tal esperança: la perspectiva d’un acord històric que vagi molt més enllà de Gaza, això és, una normalització entre Israel i els estats àrabs.
L’actor més important en aquest sentit és l’Aràbia Saudita. En la cimera de la Lliga Àrab del 2002, el príncep saudita Abdullah va proposar un pla de pau que havia d’incloure tots els estats àrabs. Amb una perspectiva temptadora ja llavors: un Estat palestí independent amb les fronteres de 1967 i, a canvi, turistes israelians al Golf fins al Magreb i les banderes dels països àrabs a llurs ambaixades a Tel-Aviv.
La segona intifada, la guerra entre Israel i Hezbollah el 2006 així com les quatre guerres de Gaza, van acabar enterrant aquest pla. L’any 2020, el Marroc, Bahrain i els Emirats Àrabs Units van normalitzar les relacions amb Israel, però el gran pacte amb l’Aràbia Saudita, la potència líder, en quedà al marge. Segons es diu, la vigília del 7 d’octubre estava a punt d’assolir-se. Tanmateix, no se sap si els palestins n’haurien pogut treure algun benefici, d’aquest tractat.
I ara estan al focus. Al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, el ministre d’Exteriors saudita, Faisal bin Farhan Al Saud, deia el diumenge: “Necessitem estabilitat, i l’estabilitat només es pot aconseguir amb la resolució de la qüestió palestina.” Riad desitja la solució dels dos estats, i per a aquesta solució cal un Estat palestí.
Independentment de si ambdós bàndols de la guerra n’estaven al corrent o no des del principi, el transcurs de la cinquena guerra de Gaza ha establert una constel·lació com no s’havia vist en la qüestió palestina des de feia trenta anys. Es tracta d’una constel·lació d’interessos de poder. Riad vol establir relacions diplomàtiques amb Israel perquè, d’aquesta manera, això va lligat amb la perspectiva d’un pacte de seguretat amb els EUA. Els saudites i quatre estats àrabs més, tal com informa The Financial Times, han elaborat un pla de pau que es vol presentar en les setmanes vinents. Ha estat consensuat amb els EUA i diversos països europeus, i preveu el reconeixement oficial d’un Estat palestí per part de països occidentals o la categorització de membre de ple dret a les Nacions Unides. Fins ara, Palestina només hi té la condició d’observador.
El govern dels Estats Units vol que es normalitzin les relacions entre l’Aràbia Saudita i Israel, perquè això aportaria un apaivagament en una regió en què els conflictes reclamen recursos nord-americans que Washington necessita en altres regions. La seriositat amb què s’ho pren Joe Biden es demostra amb la moguda ronda de viatges diplomàtics del secretari d’Estat, Antony Blinken, i el seu coordinador al Pròxim Orient, Brett McGurk.
Netanyahu també anhela la normalització de les relacions amb Riad. Per al seu país, aquest pacte equivaldria a una mena de premi de la grossa a escala geopolítica. Si s’arriba a materialitzar, no només la majoria dels estats àrabs reconeixerien Israel, sinó també altres que no ho han fet fins ara, com Indonèsia, Malàisia o el Pakistan.
Però, per aconseguir-ho, Netanyahu hauria d’abandonar l’objectiu d’impedir la solució dels dos estats. Res no sembla indicar que estigui sospesant aquesta opció, sinó que més aviat sembla que jugui amb el temps i esperi al resultat electoral a les eleccions dels Estats Units.
Amb tot, si en els darrers anys hi ha hagut mai un moment en què els palestins puguin tenir un bri d’esperança, podria ser que hagués arribat ara. L’Autoritat Nacional Palestina, esgotada, dividida i antiquada, i en el pitjor moment de la seva història, té de cop al seu costat l’Estat àrab més poderós. Els EUA, la Xina, la UE i l’ONU insten a una solució dels dos estats, i el primer ministre d’Israel està aïllat. Podrien passar dècades fins que els astres es tornessin a alinear d’aquesta manera.
“Tot això no ho he volgut mai”, diu l’exprimer ministre Salam Fayyad, “però pot ser que, de tot plegat, en surti alguna cosa bona. Depèn de nosaltres. Tot comença amb el fet que nosaltres posem ordre a la nostra casa.”
Traducció d’Arnau Ferre Samon