Principis dels vuitanta
Vaig llegir la tesi el 78, i l’abril del 79, quan foren les eleccions, em trucà Joan Ballester per a dir-me si me’n volia anar a l'Ajuntament a treballar d'economista, perquè no n'hi havia economistes. En octubre hi entrarem Juanjo López, Ernest Reig, Martí Serrano i jo, tres, entre cometes, del PSOE i un del PCE. Així que, a principis dels vuitanta, estava a l'Ajuntament de València fent els primers passos com a economista.
Les Torres de Quart i la ciutat ara i adés
La meua relació amb les Torres de Quart és vital. És la meua icona personal des que vaig nàixer. La casa dels meus pares està en el carrer de Quart, a cent metres de les Torres, i des de la finestra de l'estudi de mon pare veies les Torres. Recorde, quan la riuada, la gent caminant amb l'aigua pels genolls. Recorde que la parada de l'autobús que ens portava a l'escola, que estava en la porta de la serreria del costat. I recorde que, mentre esperàvem l'autobús, jugàvem als tacs, uns tacs de fusta que feien terror a les xiques que passaven, perquè els trencava les calces. També posàvem xavos en la via del tramvia perquè es feren plans; tinc molts records. Les Torres són per a mi, jo mateix, és ma casa.
Durant molts anys, la part més propera a les Torres del carrer de Guillem de Castro estava plena de cases on venien fusta, marqueteria per a fer finestres, artesania de la fusta, serreries, no sé si perquè estava a prop del riu, per on baixaven la fusta; no he pogut esbrinar-ho.
El paisatge urbà, com el comerç, ha canviat prou. A hores d'ara, queden poques fusteries. Tanmateix, la vista urbana no ha canviat tant, n'hi ha alguna casa nova, alguna rehabilitada, però no ha canviat gran cosa. La ciutat sí que ha canviat, no la coneix ni son pare. Als anys setanta no hi havia llum als carrers; la perifèria estava per asfaltar; no hi havia clavegueram; sols hi havia un gran col·lector començat i no acabat. De fet, les finques tiraven les aigües residuals a les séquies.
No diré que era una ciutat subdesenvolupada, però sí amb greus problemes d’infraestructura i una perifèria molt trista, feta als anys seixanta i setanta, quan l'allau d'immigració, i feta a cabassos i en mala qualitat. En fi, la trista perifèria que encara tenim i que està com estava. Altres barris són de la postguerra i també estan com estaven. Però la ciutat ha crescut de radi, s'ha fet una poma, s'ha arrodonit, amb zones que amb la urbanització han millorat molt. Ara, segons per on vages, la ciutat ha canviat molt o no tant; no es pot dir que tota la ciutat és diferent ni que estem igual que estàvem als anys vuitanta. Caldria anar per barris i per àrees.
Semblances amb els anys vuitanta
Als anys vuitanta, veníem del franquisme i hi havia moltes ganes de canviar les coses, de canviar la ciutat, de millorar-la, de donar-li equipaments. Estava tota la moguda del riu i del Saler, i els veïns estaven molt actius i organitzats. Hi havia molta moguda i la gent tenia ganes de canvi. La semblança amb ara és que actualment comença a haver-hi també moltes ganes de canvi, però la diferència és que, òbviament, es tracta d'una altra generació.
A més, si en aquell moment hi havia una certa complicitat amb l'Ajuntament, ara, des de la restauració de la dreta l'any 91, la separació entre el poder polític municipal i l’autonòmic amb la gent ha estat molt gran, de manera que les ganes de canvi que a hores d'ara es manifesten tenen a veure amb la necessitat de la gent de ser més ciutadans que súbdits, de cansament enfront de l'actitud del poder de no escoltar, de negar la participació.
La similitud són les ganes de canvi; el que és diferent és el context polític i institucional.
Què hem oblidat dels anys vuitanta?
El lema d'aquell moment era "Acabar la ciutat". Més que pensar en el creixement de la ciutat, calia dotar-la d'equipaments i fer-la habitable, i això era el que tant els veïns com l'Ajuntament consideraven com a prioritat. Ara, amb la crisi, com que tampoc es pot pensar en termes de creixement, hem tornat a voler acabar la ciutat, perquè ens trobem amb el que jo dic "estètica del matojo"; hi ha solars i descampats que s'han quedat sense cap destí, o que el tenen, però no se sap per a quan.
Per tant, la similitud seria el fet de voler fer una ciutat més habitable i no tant en termes de creixement del radi com de millora del que ja està construït en el teixit urbà. En aquell moment, es va fer molta reflexió al respecte en el centre històric i en els barris. A partir dels anys 83-84 —per més que formava part de la història i soc part interessada i la meua opinió és subjectiva—, es va voler compaginar el que era acabar la ciutat amb la reflexió sobre quina ciutat volíem per al futur.
I si penses en el futur, has de pensar en projectes de creixement; per això tota la història del Pla general, dels espais de l'est, de la reconversió de la zona industrial del Grau en una zona residencial, el Palau de la Música, el riu com a eix estructurant est-oest. Per tant, hi havia una combinació complicada, inestable però necessària, en la meua opinió, entre dotar la ciutat, fer-la habitable i acabar la ciutat i pensar en el futur. Aquesta va ser la tònica dels vuitanta fins que jo vaig tornar a l'Ajuntament allà per l'any 89.
El Pla general s'aprovà molt tardanament i d’una manera molt conflictiva, i com que també preveia espais urbanitzables, com era lògic, després, quan als anys noranta començà l'alegria immobiliària, es va aprofitar allò que el Pla general deia, però amb una gestió més que discutible. Sense cap dubte, es podia haver fet d'una altra manera.
Per exemple, el creixement de la ciutat en la perifèria, en els espais que es consideraven com un marge per al creixement de la ciutat, perquè la ciutat no es podia tancar sols en els límits en què estava. Ara i adés, la necessitat d'acabar la ciutat és en allò que més s'assemblen els dos moments, amb totes les diferències generacionals i en la forma de pensar l'urbanisme.
Ara el planejament està en descrèdit, ja que sempre s'ha fet molt malament i de dalt cap a baix. Ara molta gent opina que els processos de construcció de la ciutat han de ser de baix cap a dalt, més participatius i sense estar massa pendents de la qualitat del projecte o dels projectes que es puguen fer. I això és un canvi qualitatiu en relació amb els anys vuitanta, en els quals els arquitectes de l'Ajuntament, tot i que tenien cultura i feien una bona arquitectura, tenien una manera de fer la ciutat més tradicional.
Assignatures pendents de València
Cap a l'any 89 va ploure molt i caigueren moltes cases del centre, de manera que semblava Beirut. Després amb el Pla RIVA i la iniciativa privada, s'ha fet feina: algunes reformes dures com les de Velluters, massa dures a parer meu, però el centre històric està més habitable, tot i que queda molta feina per fer. Així que el centre històric és una assignatura mig pendent, però encara queda molta feina.
Després, el Túria ha eixit bé, ha tingut molt d'èxit, és com un puzle, desigual en els usos, que es pot millorar, però que ja està fet i la gent el gaudeix. En canvi, un altre problema greu que hi ha és la perifèria abandonada, perquè s'ha invertit d’una manera molt selectiva i hi ha molts barris que estan igual que als anys seixanta i setanta. Un passeig per la ciutat diu molt sobre això. Després, està allò de l’estètica del matojo que deia abans. Tenim massa descampats (els solars no són gaire problema, perquè estan entre mitjanceres) que estan molt a prop de la perifèria i que són com la "no ciutat". Caldria pensar quina ciutat volem, no per a créixer, sinó per a veure què fem en els forats, que són descampats plens de matolls, i això em sembla un tema greu. Tot açò des d'un punt de vista físic.
Des d'un punt de vista social estem fotuts, perquè l'economia hauria d'anar millor, i des d'un punt de vista de la gent, o som copropietaris i ciutadans o som súbdits. Perquè el que no pot ser és que la informació i la participació estiguen sota zero. En aquests tres nivells és en allò que m'agradaria que la ciutat canviara: millor centre històric; una perifèria més digna amb menys descampats i menys forats; més informació i participació, i una economia que no deixara els joves estar mà sobre mà. Aquesta és la meua carta als Reis Mags d'allò que m'agradaria que fos la ciutat abans de palmar-la.
L'any 88 es va fer el I Congrés d'Història de la Ciutat de València, férem un llibre que va editar molt tardanament la Biblioteca Valenciana l'any 2007. Vam fer debats, un programa d'actes prou divertit; fou una moguda cultural interessant. Si avui es fera un congrés de la ciutat, del que caldria parlar seria de com es fa la ciutat, de com s'acaba la ciutat, de com es mira la perifèria, de com es fa habitable el centre històric i de com millorar la participació i l’economia. Jo faria cinc ponències o cinc taules rodones al voltant d'aquests temes. Ara bé, també crec que hi ha més coses, com ara el debat de la cultura, el de les noves condicions socials, de com ha canviat l'estructura social en termes demogràfics, generacionals, culturals.
Paper dels tècnics als anys vuitanta, i ara
Als anys vuitanta, a l'Ajuntament hi havia un grapat de tècnics amb moltes ganes de treballar i que, a més, eren conscients que havien d'escoltar els veïns i no passar per damunt seu. Era un moment en què hi havia molta participació perquè la gent ho demanava.
Després, a causa d’errors interns de l'esquerra, que serien molt llargs de comentar, es va perdre massa prompte la ciutat i des de l'any 91, ajudada per la dreta, es va crear una situació de travessia del desert perquè la gent estava una mica apàtica. Perquè, a més, funcionava molt bé el populisme de Rita Barberá, aquell segons el qual la ciutat estava molt bé, estava molt guapa, i es deia tot allò de la nova ciutat.
En part per això, ha costat una dècada llarga, pel desgast del Govern i pel canvi generacional, que vinguera una generació que promet molt. Són gent molt jove, en les diferents facultats de la universitat i també en les associacions de veïns, algunes de les quals s'havien quedat molt anquilosades i pràcticament mortes. Llevat del cas del Cabanyal, que és un cas excepcional, en moltes associacions de veïns estaven vegetant. En canvi, ara estan movent-se, com ara la gent de la Fe, la gent de Tres Forques, per descomptat la gent del Marítim. Per tant, entre les mogudes dels veïns, les protestes davant de l'Ajuntament, que la gent li ha perdut un poquet la por protestar i que hi ha una nova generació de gent formada i qualificada, jo diria que més competent, tot plegat et dona esperances.
Però quan t'han pegat tantes hòsties i has vist que eres de la generació de "se lo creyó", tens l'amargor del que ha passat i l'escepticisme de si açò quallarà en un canvi. Però, clar, més que no siga perfecte, la ciutat necessita un canvi com més urgent millor.
Escenaris de futur. Què hauria de ser València de major?
València hauria de ser una ciutat normal dins del seu nivell, que és la tercera divisió d'Europa. Perquè per davant estarien ciutats com París i Londres; després ciutats com Milà, Barcelona, Madrid o Berlín, i, en tercer lloc, un munt de ciutats competint i col·laborant.
Crec que als vuitanta hi havia un projecte de política exterior, per exemple al voltant del Mediterrani, com ara la Mostra de Cinema. Però ara s'ha perdut eixe interès. Jo crec que la ciutat de València ha de ser millor per als que hi estem, més divertida, més alegre, més dinàmica i també hauria de tindre més presència exterior.
Perquè el que no té sentit és que una ciutat administrativa de 800.000 habitants —o la ciutat real que inclou l'àrea metropolitana d’1.600.000 habitants—, que és una ciutat gran en termes europeus, estiga pràcticament absent de tot Europa; que tinga tan poques relacions oficials i de col·laboració i d'intercanvi. Jo trobe molt a faltar la dimensió exterior de la ciutat.
Mai ha segut una característica forta de la ciutat, es va intentar i s'aconseguiren coses en el tema del Mediterrani, després això va fracassar, i ara, més enllà d'allò purament formal, la ciutat de València sols ha aparegut en el mapa per la Fórmula I, i ja s'han vist les conseqüències. No pintem res en cap fòrum europeu de discussió, i això, per a una ciutat d'aquesta dimensió, que teòricament hauria de ser (que mai ha segut) el cap i casal del país, és molt perillós. Jo apostaria per no oblidar que hem d'eixir fora, tot i que dins hi ha també moltes coses a fer i molt a millorar; però això ja ho he comentat adés.