Vox aconseguí vuit diputats a les eleccions al Parlament balear, celebrades el 28 de maig de l’any passat. Vuit mesos després només n’hi queden dos. Una pèrdua del 75% dels escons.
El dilluns dia 29 de gener, el grup parlamentari rebentava. Cinc diputats, amb la portaveu al capdavant, Idoia Ribas, n’expulsaven dos, que hauran ara de quedar en el grup dels «no adscrits» –on ja n’hi havia un altre, expulsat el mes d’octubre–, un dels quals era el president de la Cambra, Gabriel Le Senne, i l’altra era Patricia de las Heras, la presidenta del partit a les Illes d’ençà el gener de 2023.
No acabà així la cosa. La cúpula a Madrid imposà l’expulsió de la formació dels diputats rebels i ordenà a Le Senne que s’enrocàs en el càrrec i que demanàs informes jurídics per intentar evitar que s’aplicàs el Reglament de la mateixa cambra, que diu clarament que si el president és expulsat del seu grup parlamentari perd automàticament el càrrec.
I per si faltava quelcom, la presidenta de Vox, Patricia de las Heras, filtrava a la premsa que havia enviat a Abascal un informe on s’assegura que Jorge Campos, l’exlíder ultra a les Illes, havia actuat amb mala fet durant molt de temps, enregistrant converses telefòniques –amb el mateix Abascal, entre d’altres– i maniobrant sempre per controlar els diners del partit.
Què està passant, a Vox Balears?
La crisi ve de lluny i és producte de moltes circumstàncies, però la més rellevant és l’allunyament entre aquests cinc diputats i les direccions tant de Palma com de Madrid. Des de fa mesos els diputats rebels no participen del Comitè Provincial de Direcció, l’executiva del partit, i no tenen cap interlocució amb la central espanyola.
El problemes interns s'arrosseguen des de fa molt de temps. Cal recordar que al gener de 2023 el líder, Jorge Campos, fou obligat a deixar la presidència del partit a Balears, si bé la direcció d’Abascal el confirmà com a futur cap de llista electoral al Parlament. La nova presidenta era Patricia de las Heras i el gran adversari intern de Campos, Fulgencio Coll, el portaveu del partit a l’Ajuntament de Palma, era elevat a la vicepresidència.
Just després de les eleccions de maig hi hagué discussions en el si de la formació ultra sobre com enfocar la negociació amb el PP. No consta quines opcions exactes debateren els vuit diputats, però no té gaire importància, perquè el cert és que no tingueren temps de decidir res. La cúpula de Madrid assumí directament les negociacions a través d’una delegada enviada per Santiago Abascal. I, a més, llevà d’enmig Campos, que té una molt mala relació personal i política amb la presidenta del Govern Balear, Marga Prohens, del PP, cosa que no ajudava a facilitar el pacte. Així, Madrid imposà el 19 de juny que Campos s’apartàs i que es convertís en el futur cap de llista al Congrés a les eleccions espanyoles del 23 de juliol.
El que buscava Abascal era que se signàs el pacte. El necessitava. Cal recordar la via que va fer l’acord al País Valencià, pel qual a la direcció espanyola del partit ultra van inflar pit. S’imposava l’estratègia de pactes ràpids amb el PP. D’aquesta manera quedava clar que Vox resultava essencial per a un futur pacte a Madrid després de les eleccions generals. Clarament es tractava d’un missatge a Alberto Núñez Feijóo: res d’intentar que Vox votés la possible investidura del gallec com a president espanyol –cosa que donaven per segura– com un regal i sense obtenir gairebé res a canvi. Per tant, requeria de tots els pactes possibles, en aquell mes de juny. I així se signà el de Balears.
Però el que es va acordar no era res semblant al del País Valencià: els ultres no feien part del Govern ni el que se signà suposava la derogació de les dues potes de la suposada «dictadura catalanista» que, al parer dels ultres, existeix a les Illes: la Llei de Normalització Lingüística i el Decret de Mínims, que obliga a que com a poc el 50% de l’ensenyament ha de ser en català. Quan es va fer públic l’acord, una part de les bases ultra espanyolistes no el varen entendre. S’expressaren críticament a través de les xarxes socials.
En paral·lel a aquell malestar, durant l’estiu també expressaren crítiques internes fins la meitat dels 44 regidors que va obtenir Vox a les eleccions locals a l’arxipèlag. En aquest cas perquè la direcció balear els ignorava en les decisions que prenia.
La central espanyola intentà posar ordre en diverses ocasions i, així, al setembre es forçà la pau amb els regidors a través promeses de la direcció de comptar amb ells. Però en el Parlament les coses no eren tan fàcils. El grup estava separat en dos. Un, liderat per la portaveu, Idoia Ribas, volia un major grau d’autonomia per decidir com negociar amb el Govern de Prohens, conscient que l’acord de juny en matèria anticatalanista era molt feble si es tenen en compte les aspiracions de Vox. L’altra part també participava de la preocupació pel poc segell castellanista del pacte, però esperava les ordres de Madrid per actuar.
El grup parlamentari anuncià a l’octubre que votaria en contra del sòtil de despesa –passa prèvia a l’aprovació dels comptes públics– si el Govern Balear no acceptava la inclusió en el projecte de llei de Pressupostos per al 2024 d’una partida per portar a terme la segregació lingüística a les escoles per al curs 2024-2025. Madrid ordenà el contrari, però finalment el grup ara rebel imposà la seva majoria, cosa que suposà que un dels diputats es manifestés en contra i fou expulsat.
Posteriorment, com és conegut, el PP pactà amb Vox, just iniciat el novembre, que en efecte els Pressupostos incorporassin –com així va ser finalment– una partida per a la segregació lingüística de 20 milions d’euros per al primer trimestre del pròxim curs escolar.
Pareixia que tot es calmava. Però era un miratge. En realitat el grup parlamentari, controlat pels cinc díscols liderats per Ribas, seguia sense participar de les reunions del Comitè Executiu Provincial i actuava al marge de qualsevol indicació que aquest li fes. I en això que arribà a la direcció balear l'ordre de Madrid d'intensificar molt més la pressió contra el Govern de Prohens per aconseguir resultats immediats en la lluita contra el català.
Dit i fet. La presidenta illenca de Vox, Patricia de las Heras, anuncià que exigia a Prohens «mesures immediates» per acabar amb la «immersió lingüística» i, per tant, volia que «es deroguin les lleis» i normes que fossin necessàries –sense identificar-les– per assolir l’objectiu. I afegia, que calia que el Govern aprovàs la creació –també «immediata»– de l’oficina que reclama Vox per lluitar contra el català, dotada pressupostàriament amb 750.000 euros anuals, que encara no s’ha creat.
Però tot això ho va dir –després s’ha sabut– sense comptar amb la resta del grup parlamentari. Els altres diputats filtraren a la premsa local que no estaven d'acord, que volien seguir negociant amb Prohens. Però els oficialistes volgueren imposar-se perquè es tractava d'ordres de Madrid. I aleshores els crítics es rebel·laren. El dilluns 29 Ribas anuncià l’expulsió del grup de la presidenta del partit i també ña del president del Parlament. Esclatava la gran crisi.