-Com ha viscut l’episodi de la Llei d’amnistia?
-Des d’un punt de vista jurídic, que és el meu rol professional, la Llei d’amnistia és un tema que s’ha complicat molt segons ha anat evolucionant. El primer que s’ha de dir és que la possibilitat de dictar una Llei d’amnistia no es pot qüestionar: encara que no estigui previst a la Constitució, forma part de les competències que té l’òrgan legislatiu. Com que no està prohibit, ho pot fer. Una altra cosa és si algú vol recórrer davant el Tribunal Constitucional. En aquest cas el TC pot sentenciar que la llei no és constitucional. Però la possibilitat d’amnistiar existeix...
-... La Llei no s’ha aprovat perquè el PSOE no ha acceptat les esmenes que pretenien incloure, entre els delictes amnistiats, el terrorisme i la traïció. És possible aprovar una Llei d’amnistia incloent aquests delictes?
-Aquesta és una decisió que pot prendre el legislador. Des del punt de vista jurídic no hi ha cap inconvenient. Quin és l’àmbit dels delictes amnistiables és el que ha de determinar la llei. Per tant, pot ser que s’hi posin els de terrorisme, que no s’hi posin, que hi hagi exclusions... Jo entenc que el fet d’introduir excepcions en els delictes amnistiats generi problemes importants, i li explicaré perquè: el concepte de terrorisme té una gran càrrega política. No només a Espanya, sinó també a escala internacional, aquest concepte s’utilitza constantment per a deslegitimar un adversari en una situació determinada. Un adversari pot ser qualificat de terrorista o de combatent: és una atribució política. I en el cas de la legislació espanyola, tenim el problema de l’antecedent que va representar la modificació del concepte de terrorisme: hi ha hagut reformes legals que han ampliat molt aquest concepte. Per això, excloure el terrorisme pot ser una porta oberta a excloure molts casos. I així ho hem vist amb les actuacions judicials de Manuel García-Castellón, que quan ha comprovat aquesta excepció ha començat a obrir causes i a fer imputacions per delictes de terrorisme. L’exclusió del terrorisme és problemàtica, també, des del punt de vista de l’independentisme, perquè és molt difícil d’acceptar si es té en compte que seria com acceptar que hi ha hagut terrorisme quan no n’hi ha hagut. Com s’ha d’excloure un delicte que fins ara no ha estat present en les causes i que, per tant, no existia? És per això que alguns jutges l’han incorporat ara. És normal que des de l’independentisme costi d’acceptar.
-Segons diversos juristes no es pot incloure el terrorisme o la traïció dins dels delictes amnistiats, i es basen en els protocols i en les directrius europees per a fer aquesta afirmació. Això és així o no necessàriament?
-No és exactament així. El que sí que hi ha és una amplia jurisprudència que diu que no hi poden haver amnisties per crims internacionals, és a dir, per delictes de genocidi, de lesa humanitat o que suposin greus violacions dels drets humans. D’aquí que el PSOE acceptés aquesta solució intermèdia de dir que s’incloïen en la Llei d’amnistia els delictes de terrorisme sempre que no impliquin violacions greus dels drets humans. Això ha generat crítiques d’alguns, que afirmen que s’està diferenciant entre “terrorisme bo” i “terrorisme dolent”, però no estan dient això: el problema és que com que l’extensió del concepte terrorisme ha arribat tan lluny, llavors fa que tingui sentit distingir una cosa de l’altra. Però jo crec que ara, el fet d’haver entrat en l’exclusió del terrorisme, obre la porta a tot aquest tipus de problemes. Per això entenc que la millor solució hauria estat no fer cap referència al terrorisme. Tampoc no havia sorgit cap procediment en què s’imputés a ningú delictes de traïció, fins que ara sí que ha sorgit amb l’enrenou de la Llei d’amnistia...
-... Vostè pensa que tenen fonament les instruccions basades en delictes com ara el de terrorisme o el de traïció?
-Crec que hi ha una actuació clarament reactiva per part d’alguns jutges. Parlem de determinats jutges molt concrets que han actuat així, que han fet un pas després d’haver vist que al Congrés s’estava treballant en una Llei d’amnistia. Això, evidentment, fa sospitar de l’objectivitat d’aquests jutges concrets a l’hora de treballar.
-Això es pot girar en contra d’ells? És a dir, se’ls pot acusar de prevaricació o d’alguna cosa pareguda en aquest sentit?
-Això és molt complex. Parlar de prevaricació suposa atribuir un delicte a algú que, de manera conscient, ha actuat prenent una resolució injusta o il·legal. L’acusació es pot fer, però després ho ha de decidir un tribunal. Els casos en què s’ha pogut provar una prevaricació per part d’algun jutge han estat escassos.
-És factible, per tant, algun tipus d’actuació que derive en la incapacitat dels jutges perquè aturen els efectes d’una Llei d’amnistia, tal com estan fent fins ara?
-Bé, els jutges disposen d’un marge d’actuació i de decisió molt ampli. Cadascun d’ells és independent i encarna la independència del poder judicial. Aquesta concepció assimilada implica un risc molt important que hi hagi arbitrarietat en algunes decisions. Això com es corregeix? En casos molt greus hi ha la possibilitat de fer una acusació per prevaricació judicial o d’emprendre actuacions disciplinàries per part del Consell General del Poder Judicial a través d’un expedient disciplinari contra els jutges que es considera que s’han apartat de l’estricte compliment de la llei. Però clar, no és realista esperar que això passi amb l’actual composició del CGPJ.
-Imagine que l’aparició del jutge Joaquín Aguirre en la televisió pública alemanya parlant del cas que ell mateix està instruint no és massa habitual.
-No ho conec i no puc valorar aquest fet concret. Evidentment, habitual no és. Ni a Alemanya ni enlloc. Els jutges han de mantenir una gran discreció en els casos que estan instruint.
-Això es pot girar en contra d’ell?
-Sí, i tant. Hi ha mecanismes que es podrien aplicar a través del CGPJ. Per exemple mecanismes de caràcter disciplinari que poden consistir a obrir un expedient, sancionar o castigar conductes que s’escapen del compliment de les seves obligacions, com ara la de discreció o la de fer determinades manifestacions.
-D’altra banda, creu que a ulls de l’opinió pública europea les hipotètiques relacions entre Puigdemont i el Kremlin són creïbles?
-Jo diria que no, evidentment. Si algú té alguna informació sobre això o alguna acusació a fer l’haurà de provar. Fins ara no s’ha difós res d’això amb consistència. Si no n’hi ha proves clares l’acusació no pot ser creïble. I fins ara ningú no ha aportat cap prova concreta.
-Pel que m’està dient, per tant, tenint en compte l’actual composició del CGPJ, els jutges espanyols tenen impunitat absoluta per a impedir que una Llei d’amnistia afecte tots els implicats en les causes relacionades amb el procés.
-Sí. S’ha de dir, també, que aquests jutges instrueixen un procediment i que no són ells els qui jutgen els delictes que ells mateixos imputen. Hi ha una sèrie de passos i finalment, en aquesta instrucció, hi ha d’haver algú que acusi i algú que jutgi. De moment l’únic que estan fent els jutges és generar situacions que impedeixen una amnistia amb els efectes desitjats per part dels partits que la pensaven aprovar.
-Si hi ha alguna solució, per tant, es retardarà molt. I la Llei d’amnistia també.
-Sí. Aquí hi ha un problema, i és que com que s’ha vist que cada moviment que es feia respecte al contingut que havia de tenir la Llei d’amnistia ha anat seguit d’actuacions del jutge Manuel García-Castellón amb finalitat judicial però també política, sigui quina sigui la decisió que es prengui per part del legislador sempre hi haurà un jutge que hi trobi alguna escletxa. És un problema important, evidentment. No entro, però, a dir si és millor retardar la Llei d’amnistia o tirar-la endavant tal com està. Aquesta valoració és d’oportunitat política. Però, evidentment, la Llei d’amnistia té encaix dins la Constitució.