Nuoro és una ciutat desorientada en el centre de Sardenya. Lluny dels centres turístics, l’encant rural de les fotografies que il·lustren la casa on va nàixer Grazia Deledda ha estat arrasat. Casa seua és com un bolet supervivent al ciment en un exòtic i aïllat tros de terra. Al voltant seu, els escrits de Deledda estan fixats en parets escrostonades, envellides, grises, deslluïdes. Sembla que Nuoro reserva a Deledda un espai per compromís, un solar amb jardí que voldria substituir per un edifici d’una lletjor menys cridanera.
El 1926, quan va rebre el Nobel de Literatura, Deledda es va convertir en la segona dona a rebre’l (i ja hi havia 25 premiats) i la segona veu italiana a aconseguir el guardó. Només Selma Lagerlöff (sueca com els premis Nobel) l’havia guanyat abans i només Giosuè Carducci l’havia dut cap a Itàlia. Aquell any, el Nobel ja era un premi consolidat: l’Acadèmia sueca ja havia encimbellat carreres triomfals com la de Rudyard Kipling, W. B. Yeats, Anatole France o George Bernard Shaw.
I, amb Grazia Deledda, els jurats del Nobel van fer servir arguments clars: “Pels seus escrits idealistes i inspirats que amb claredat plàstica descriuen la vida en la seva illa natal alhora que tracta problemes humans generals amb profunditat i calidesa”.
Descripcions locals i interessos generals. Deledda destacava —a ulls del món— per centrar-se en un paisatge i unes poblacions molt properes i per parlar dels problemes globals que afectaven els humans d’aquell començament del segle XX.
La casa natal d’aquesta figura destacada de la literatura italiana, l’anomenat Museo Deleddiano, depèn actualment de l’Istituto Etnografico della Sardegna i, efectivament, algunes sales semblen més un museu etnogràfic que la casa natal de l’escriptora. Per a la majoria dels plafons, s’han aprofitat fragments de Cosima (en castellà a Nórdica Libros), la novel·la més autobiogràfica de Deledda, que es va publicar pòstumament, i on descriu, precisament, casa seva. I s’ha reproduït amb certa dignitat el que devia ser la seva cambra, el menjador i la sala on probablement escrivia, tot i que els llibres són una absència cridanera.
Des d’aquesta casa, el 1892, Grazia Deledda escrivia una carta que podem llegir al pròleg de L’heura (Editorial Fonoll, 2023), un pròleg que signa la també traductora d’aquesta novel·la de 1908, Alba Dedeu. “Imagina’t —li demana Deledda a una amiga— una noia que passa mesos sencers sense sortir de casa; setmanes i més setmanes sense parlar amb ningú que no sigui de la família; tancada en una casa alegre i tranquil·la, sí, però en un carrer en què no passa ningú, amb un horitzó tancat per tristes muntanyes”.
La manera de sortir i veure més enllà del carrer trist per on no passa ningú va ser escriure. L’any abans d’escriure aquesta carta, Deledda ja havia publicat Flor de Sardenya, una primera novel·la que l’any passat va traduir Anna Carreras per a Lleonard Muntaner Editor.
Aquesta obra ja té les principals característiques que el jurat dels Nobel li atribuirà més endavant: la passió per la descripció enlluernada del paisatge sard i l’aparició de temes universals ni que sigui sota una aparença superficial i pseudofulletonesca. La primera característica és marca de la casa:
“Qui pot oblidar el murmuri dels boscos en el silenci de la nit blava, la massa negra dels arbres tremolant amb la brisa del capvespre, i el xiuxiueig del torrent que caient de roca en roca canta la poesia de les muntanyes solitàries, i la vella església dibuixada a l’ombra com les restes d’un castell destruït; i el cant misteriós dels ocells nocturns, el mar plàcid estès al final de l’horitzó com una tira de seda verda, o violeta, o rosa sobre el fons del cel blanc, la lluna daurada que s’oculta a l’occident de maragda, projectant els seus últims rajos sobre la foresta i sobre les muntanyes llunyanes, les estrelles esplèndides en el firmament blau, el dring idèntic, fort, de les esquelles dels ramats que pasturaven de nit, vibrant en el silenci immens de la penombra perfumada per les roses de muntanya, per les heures florides i pels narcisos que creixen al llarg dels rierols d’argent?”.
Però aquestes descripcions més líriques només són el descans d’unes narracions que retraten personatges complexos, menys càndids del que semblen de bon començament i un moment històric de fort sotrac social, en què s’indignava una nova classe treballadora -al principi molt tímidament-, patia el petit llaurador, s’ensorrava la casta rendista tradicional i s’enfortia una nova burgesia de comerciants, mediadors i professions liberals (advocats, etc).
Aquest moment incert de la societat sarda es pot apreciar tant a Flor de Sardenya com a L’heura. Uns hi veuen la influència de Dostoievski i uns altres la de Tolstoi, alguns crítics l’encasellen en el verisme de Giovanni Verga i uns altres en el decadentisme de D’Annunzio. Curiosament, pocs assenyalen la influència de Jane Austen o les germanes Brönte.
Al pròleg de L’heura, Alba Dedeu destaca, amb raó, que les obres de Deledda retraten un altre sotrac que havia patit Sardenya en vida de Deledda i que té moltes conseqüències a finals del XIX i principis del XX. A la casa de Nuoro havia nascut Deledda “el 1871, quan feia tot just una dècada que s’havia produït, després de molts anys de cessions de territori, traspassos de poder, guerres, aliances i pactes, la unificació de la nació italiana actual”. L’italià havia esdevingut llengua oficial i el Risorgimento havia multiplicat les publicacions, en italià, és clar.
“La nostra autora havia crescut parlant una llengua, el sard, a la qual va decidir renunciar com a llengua de creació per abocar-se al món literari italià en plena expansió, però això no vol pas dir que estigués disposada a oblidar els seus orígens i la seva identitat: més aviat al contrari. El fet d’optar per crear en la llengua poderosa, que s’obria camí des de dalt per tots els antics territoris independents, cadascun amb parlars i dialectes propis, suposava, per al creador regional, la difícil tasca de trobar una veu pròpia en la llengua de cultura, aliena, ‘oficial’; i un escriptor de primer ordre no es podia proposar simplement de ‘dominar-la’, sinó que l’havia de dotar d’un caràcter propi, en el cas d’una autora sarda, no podia deixar de manifestar la complexa situació cultural del seu medi”.
De manera que, ens explica Alba Dedeu, Deledda va afinar “el seu model de llengua amb paciència i dedicació, treballant fins a desenvolupar l’estil inconfusible, ric en frases fetes, vocabulari i formes de parlar característicament sards, però sempre entenedor i àgil, de les seves novel·les més brillants”. El 1907, Deledda tenia ja tant d’èxit internacional que L’heura es va publicar abans, per entregues, en anglès i francès, que en italià com a novel·la completa.
En Deledda són sards els paisatges, són sards els personatges i són universals els dilemes, sobre temes tan globals i tan locals, com el suïcidi. De vegades, l’humor de Grazia Deledda és tan subtil que pot passar desapercebut si no tenim prou informació. Al començament de Flor de Sardenya, al capítol V, l’autora explica que a Sardenya —i concretament al poble on s’ubica la narració, anomeant X***, estava molt mal vist el suïcidi: “No s’havia suïcidat mai ningú a X***, mai! Sardenya tenia això de bo: ningú se suïcidava. Però també hi ha coses dolentes, quan algú, en el cas raríssim i gairebé impossible, se suïcida, la turba carrega escarni i menyspreu a la seva memòria, considerant el suïcidi una acció molt vil i delictiva, sense admetre cap mena de circumstàncies atenuants...”.
El lector intueix la ironia, però els sards ho devien trobar sarcàstic. Només cal recordar L’acabadora, de la també sarda Michela Murgia, que explica la història de les dones que ajudaven a morir bé quan, en una casa sarda, l’agonia es feia massa llarga. En aquest context, la frase de Deledda té molta més profunditat i pesa més sobre els mateixos sards.
Potser per això, perquè Deledda va ser sarda fins al moll de l’os, però crítica, encara ara, a Nuoro, les referències a Deledda queden circumscrites als carrers adjacents a la seua casa natal, on hi ha penjats fragments dels seus textos. Fora d’aquí, poques indicacions del Museu Deleddià trobareu si voleu arribar-hi. Això, sí, el carrer de casa seua, per on passava poca gent —i continua sent poc transitat—, ara es diu Grazia Deledda.