Ara fa tot just dos segles, els Estats Units vivien el Segon Gran Despertar, tal com es coneix la revifalla de l’evangelisme protestant esdevinguda —aproximadament— entre 1790 i 1840, que va provocar una xifra elevadíssima de conversions. De tots aquells moviments, se’n destaca el protagonitzat pel fundador de l’Església dels mormons: el profeta Joseph Smith (1805-1844).
Conten els seus devots que als 14 anys, a començaments de la primavera de 1820, Smith va preguntar a Déu i al seu fill, Jesucrist, a quina església havia d’unir-se, i que tots dos, de sobte, se li van aparèixer enmig d’un bosc per dir-li que la veritable església no existia i que havia de crear-la ell.
Conten que tres anys més tard, el 21 de setembre de 1823, mentre orava al llit de casa seva, Smith també fou testimoni de l’aparició de l’àngel Moroni, que va adreçar-se-li pel seu nom de pila, va presentar-se com un “enviat de Déu” i va dir-li que duia l’encàrrec de designar-lo l’escollit en la noble tasca de restaurar l’evangeli.
Dos segles després d’aquelles visions, l’Església del Jesucrist dels Sants dels Últims Dies —popularment coneguda com la dels mormons— és una de les més peculiars del planeta. Joseph Smith n’és el profeta i el Llibre de Mormó, escrit per ell en 1830, la seua guia. Es calcula que hi ha més de 15 milions de mormons a la Terra, sotmesos, tots ells, a una disciplina molt estricta.
Ara fa 200 anys, doncs, el moviment dels mormons havia germinat i començava a agafar embranzida. Smith assegurava que, entre 1824 i 1827, l’àngel Moroni va visitar-lo una vegada l’any amb la intenció de transmetre ordres ben precises al profeta.
Siga com siga, aquest fill de granger fins aleshores desconegut va ser capaç de fundar una església que, temps a venir, la majoria de gent ha coincidit a qualificar de secta, però que no ha perdut la seua influència entre una part de la població nord-americana.
Recentment, a la BBC, el filòsof i teòleg brasiler Gerson Leite de Moraes, de la Universitat Presbiteriana Mackenzie, de Sao Paulo, afirmava que els mormons són “un producte típicament estatunidenc, propi de l’ambient del país al segle XIX”. Ell subratlla la seua “capacitat de metamorfosi”, ja que ha evolucionat al llarg del temps. “Algunes coses van acabar suprimint-se, perquè no funcionaven bé, i algunes altres van rebre un significat nou”, explica Leite de Moraes.
Per la seua banda, l’historiador nord-americà Keith Erekson, que ha estudiat a fons la figura de Joseph Smith, recorda que provenia d’una nissaga molt religiosa. El pare, la mare i els onze germans “llegien la Bíblia amb regularitat, escoltaven els telepredicadors en esglésies i reunions públiques sempre que era possible”.
El Llibre del Mormó narra la història d’un grup de colons que van arribar de l’Orient Mitjà fins a Amèrica uns 600 anys abans del naixement de Crist. “Després de la seua resurrecció”, continua Erekson, “Jesús va aparèixer davant aquestes persones a les Amèriques, tal com es conta al llibre”, que els mormons consideren com un tercer testament. Amb tot, no se’n conserva l’original. El mateix Joseph Smith va assegurar que se l’havia endut un ésser celestial.
“Els mormons entenen aquest llibre com a superior a la Bíblia”, opina Erekson. L’historiador i teòleg brasiler Vinicius Couto, també en declaracions a la BBC, sosté que el Llibre del Mormó és “una Bíblia actualitzada”. Per això, com diu ell, quan la Bíblia i el Llibre del Mormó col·lideixen en algun punt, “sempre hi preval el segon”.
Moltes dones, però ni gota de vi!
En realitat, els dos llibres entren en contradicció tot sovint. Fins i tot en qüestions tan elementals com el consum d’alcohol, atès que els mormons el tenen completament prohibit, mentre que, a la Bíblia, Jesús beu vi i és amb aquesta beguda que celebra l’últim sopar.
I és que, si seguim fil per randa les instruccions Joseph Smith, “es condemna l’ús de vi, les begudes fortes, el tabac i les begudes calentes”, cosa que, òbviament, inclou el cafè.
Explica la teoria dels mormons que una salut de ferro, amb una alimentació basada en la fruita i la verdura, permet, en paraules de l’estudiós Ereksen, “l’accés a recompenses espirituals com la saviesa i el coneixement”.
Una altra fricció amb el catolicisme radica amb el paper de la dona. Perquè, efectivament, els mormons són polígams, tenen la possibilitat d’emparellar-se amb tantes dones alhora com els vinga de gust. Res a veure amb la moral estricta del món catòlic, que atribueix al matrimoni una condició sagrada i fins no fa gaire eterna.
Joseph Smith en deia matrimoni plural. De recomptes de dones que va tenir, n’hi ha diversos, però sembla haver-n’hi constància plena de 45, i sis més no estan clars del tot. En qualsevol cas, d’aquest mig centenar de casaments, només el primer fou autoritzat civilment.
Es tracta del seu matrimoni amb Emma Hale, que va tenir lloc el 17 de gener de 1827, quan l’anomenat profeta a penes tenia 21 anys, i ella, 22.
Al cap de sis anys, en 1833, Smith va incorporar dues parelles més: Fanny Alger i Clarissa Reed Hancock. I en 1938, una quarta: Lucinda Pendleton Morhgan Harris. Els matrimonis següents no vindrien fins a la dècada dels quaranta.
De fet, fins ací, tot és més o menys normal. Quatre matrimonis en 13 anys és una dada que alguns famosos actuals, assidus de la premsa rosa, podrien tractar d’igualar. Una altra cosa és mantenir els quatre matrimonis en vigor durant tot aquell temps.
I una altra cosa, encara més extravagant, és incorporar quaranta dones més en el període que va del 5 d’abril de 1841 a la seua mort, en 1844. Hi ha gent que, a l’era contemporània, ni tan sols disposa de tants contactes a l’agenda del seu telèfon mòbil.
Doncs bé, Smith no era d’aquests. En 1841 va contraure matrimoni amb Louisa Beaman, Zina Diantha Huntington —que ja estava casada, però va obtenir el permís del seu anterior marit, perquè “així ho volia el profeta”— i Presendia Lathrop Huntinton, que era germana de Zina.
En 1842 va casar-se amb 13 dones més: Agnes Moulton Coolbrith —vídua d’un germà gran de Joseph Smith i, per tant, cunyada—; Mary Elizabeth Rollins Lightner, a qui Smith va confessar —els ho diria a totes?— que era la persona que Déu li havia prescrit com a dona; Sylvia Porter Sessions Lyon; Patty Bartlett —mare de Sylvia—; Marinda Nancy Johnson —que va comprometre’s amb Smith quan tenia 16 anys i va materialitzar la boda amb 27—; Elizabeth Davis; Sally Ann Fuller; Sarah Maryetta Kingsley; Eliza Roxcy Snow; Delcena Johnson; Sarah Ann Whitney; Martha McBride, i Sarah Bapson.
I en 1843, atenció, va sumar 25 matrimonis més: Ruth D. Vose; Flora Ann Woodworth, de tan sols 16 anys; Emily Dow Partridge; Eliza Maria Partridge, germana de l’anterior; Almera Woodward Johnson; Lucy Walker; Sarah Lawrence, de 17 anys, i Maria Lawrence, de 19 i també germanes; Helen Mar Kimball, de només 16 anys, a qui son pare va recomanar contrature matrimoni amb Smith perquè això “garantirà la teua salvació i exaltació eterna, de la casa de ton pare i de tota la teua posteritat”; Hannah Ells; Elvira Annie Cowles; Rhoda Richards; Desdemona Fullmer; Olive Grey Frost; la seua germana Mary Ann Frost, amb qui Smith va tenir un fill de nom Moroni, com el sant; Melissa Lott; Nancy Mariah Winchester; Fanny Young ; Mary Houston; Sarah Scott; Olive Andrews; Jane Tibbets; Sophia Sanburn; Phoebe Watrous, i Vienna Jaques.
Hi ha sis casaments més —amb la “senyora Blossom”, Mary Huston, Cordelia Calista Morley, Nancy Maria Smith, Jane Tibbets i Sophia Woodman— sense documentar-ne la data.
Poligàmia sense límits
Costa de creure que, amb tant de casament, Smith i les seues parelles i resta de familiars no prengueren una copeta de vi ni beveren un cafè després de les postres. Tanta celebració no casa bé amb tanta contenció.
En qualsevol cas, la poligàmia no va deixar de ser un producte marca de la casa i els preceptes rígids del moviment mormó encara van extremar-se més amb l’aparició, un segle més tard, de la branca ultraortodoxa dels Kingston [vegeu EL TEMPS 2016], que fins i tot promovia les violacions i consentia l’esclavitud. Per damunt de tot calia mantenir intacta “la sang pura dels Kingston”, en honor al pare espiritual de la colla, Charles William Kingston. La consideració de secta —com els mormons, en general— no ha evitat la seua pervivència.
Ara bé, al si dels mormons, lluny de les derivades més ultraortodoxes, a poc a poc hi ha joves que comencen a qüestionar-se la malignitat del sexe, que l’Església del Jesucrist dels Sants dels Últims Dies gairebé ha elevat a categoria satànica.
Com també s’explicava en el número 1.958 d’EL TEMPS, els adolescents que professen aquesta religió comencen a idear fórmules sexuals que els permeten apaivagar els anhels de goig.
Una tiktokera nord-americana explicava al seu canal la manera d’esquivar els marges morals del col·lectiu. El secret rau a penetrar el penis a la vagina de la dona al llit, però sense que hi haja cap més moviment. Llavors una tercera persona fa botets al llit, i això provoca una fricció “involuntària” molt llaminera. Aquell vídeo, que va viralitzar-se, va animar una mena de revolució sexual que fins i tot té un gerundi anglosaxó, soaking (‘remullant’).
Ni abans de la remulla no poden beure vi i, en acabat, tampoc poden fer-se un cafè per comentar la jugada.