Símbols i identitat

La Diada més nacional de Mallorca

Després de vora quaranta anys de reivindicació, el nacionalisme  viu enguany celebrada oficialment i amb la importància desitjada la Diada mallorquina del 31 de desembre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 

Mallorca celebrarà la seva Diada oficial el 31 de desembre. El Consell de Mallorca, presidit per Miquel Ensenyat, de Més, amb el suport del PSOE i de Podem, va decidir el 2016 canviar la data d’aquesta commemoració: del 12 de setembre al darrer dia de l’any. L’edició de 2017 va ser molt modesta però l’actual comptarà amb un ampli desplegament d’activitats organitzades pel Consell arreu de l’illa a més d’un seguit d’actes a Palma entre els quals destaca l’ofrena floral a l’estàtua en memòria del rei En Jaume. 


El fet que la Diada sigui el 31 de desembre oficialitza allò que sempre han reivindicat els nacionalistes, que acataren però no compartiren mai la invenció el 2007 de la Diada del 12 de setembre i que sempre exigiren que la Festa de l’Estendard, que se celebra només a Palma el dia 31, fos el bessó del que en diuen la “Diada nacional de Mallorca”. Ara, amb la decisió presa pel Consell, i sobretot amb la força que dona la institució als actes previstos enguany, han vist complert el seu objectiu després de vora quaranta anys de batalla política. 



La festa de l’Estendard 


La Madina Mayurqa, o ciutat de Mallorca, és a dir, la plaça més important de l’illa en temps de la dominació mahometana, fou conquerida per les forces del rei Jaume I el 31 de desembre de 1229. Poc després es començà a fer una festa de glorificació del conqueridor que alliberà la ciutat de les mans sarraïnes i, més tard, tota l’illa. I que, de fet, obrí la porta a fer el mateix amb Eivissa —l’any 1235, per ordre seva, però ell no hi participà directament— i, més tard, amb Menorca, el 1285. La commemoració de l’entrada de les forces del rei En Jaume a la Madina Mayurqa va ser una festa civil des del principi, bé que fortament imbuïda de sentit militar i religiós. Amb lleugeres variacions s’ha celebrat de forma ininterrompuda des del segle XIII. I això que la converteix en una de les celebracions civils vigents més antigues d’Europa. 


En síntesi, la festa consisteix a presentar al poble concentrat el matí del 31 de desembre a la plaça de Cort —on hi ha l’ajuntament de la ciutat— l’Estendard, la cimera reial i el retrat del Rei En Jaume, que porten els regidors del consistori, els quals formen processó des de la plaça fins a la seu de Mallorca —acompanyats de seguici musical a càrrec dels ministrils i la banda municipal de música de Palma—, on es celebra un acte de la fe catòlica i, tot seguit, tornen a Cort on, entre una guàrdia d’honor de la policia local, els símbols del Conqueridor tornen a ser estotjats. També se celebren un bon grapat d’altres actes, entre els quals destaca la lectura pública del poema “Sa Colcada”, escrit per Pere d’Alcàntara Penya el 1881, i el nomenament públic dels nous fills il·lustres de la ciutat. 


Just després de la seva fundació —1976— el PSMPartit Socialista de Mallorca, la formació majoritària de l’actual Més per Mallorca— començà a reclamar que la jornada del 31 de desembre fos alguna cosa més que una simple festa de Palma ja que, al seu parer, tenia les condicions per ser considerada la “Diada nacional de Mallorca”. Val a dir que la més gran de les illes era l’única que no tenia diada insular. Tant Menorca com Eivissa tenien de sempre les seves respectives —encara que no fossin oficials— que commemoraven la conquesta catalana: els menorquins celebraven Sant Antoni, el 17 de gener, i els eivissencs feien el mateix el 8 d’agost. Mallorca, però, no tenia una diada conjunta de tota l’illa. És possible que fos perquè al principi de la commemoració de la victòria del conqueridor es considerava que si la festa es celebrava a la ciutat de Mallorca, a la capital, ja era pròpia de tota l’illa. Però amb el transcurs dels segles s’intensificà el seu caràcter local palmesà i s’anà esvaint el general mallorquí. Quan el 1978 es crearen els ens d’autogovern preautonòmic —els consells insulars i el Gran i General Consell— el nacionalisme intentà convèncer els tres partits majoritaris —Unió del Centre Democràtic, PP (aleshores Aliança Popular) i PSOE— perquè acceptessin la conversió del 31 de desembre com a Diada mallorquina. Sense sort. Ni tan sols amb la redacció de l’Estatut d’Autonomia (1983) ho assoliren. Els partits més grans pactaren entre ells la invenció de la bandera balear i la creació de la Diada regional —l’1 de març, que commemora l’entrada en vigor de l’Estatut— i acordaren que cada consell insular tindria els seus respectius símbols, tant la bandera com l’himne i una Diada. Amb l’autonomia en marxa, els Consells Insulars d’Eivissa i Menorca oficialitzaren el 17 de gener i 8 d’agost com les seves respectives diades, però Mallorca es quedà sense una jornada per l’estil. 


Immunes al desànim, els nacionalistes a Mallorca seguiren amb la reivindicació del 31 de desembre com a “Diada nacional” mallorquina. Aparegueren nous grups en aquest àmbit ideològic que es desmarcaven en moltes coses del PSM, però tots compartien la reivindicació de la Diada del 31 de desembre. A partir de 1986 els nacionalistes, sobretot els grups juvenils, convertiren la seva presència reivindicativa en els actes de la Festa de l’Estendard en un clàssic del dia, amb sonores xiulades a la companyia d’honors de l’exèrcit espanyol que hi participava —fins que s’eliminà la presència militar— i, a partir de 1990, organitzaren una manifestació unitària que se celebrava l’horabaixa del mateix dia. Posteriorment la passaren al dia 30, perquè no coincidís amb els preparatius de la darrera nit de l’any. La convoquen cada any tots els grups nacionalistes i reivindica el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. Durant aquests últims trenta anys la Festa de l’Estendard i la Diada reivindicativa dels nacionalistes s’han celebrat en paral·lel. 

Maria Antònia Munar, a a la Diada del 12 de setembre de 2006



El Consell canvia de Diada


A les eleccions autonòmiques de 1995 el PP va obtenir majoria absoluta al Parlament balear. No així, però, al Consell de Mallorca, on el partit —desaparegut el 2011— Unió Mallorquina (UM) tenia la clau de la governabilitat. La relació entre els conservadors i els regionalistes era pèssima, no debades la presidenta d’UM, Maria Antònia Munar, que havia estat consellera de Cultura del Govern del PP des de juny de 1991, fou destituïda el setembre de 1992 pel president de l’Executiu, Gabriel Cañellas, i des de llavors els dos líders polítics no perdien ocasió d’atacar-se l’un a l’altre. Quan el 1995 Munar es veié amb la possibilitat de deixar el PP sense el Consell, no s’hi pensà gens ni mica. Tot d’una donà el “sí” a la petició del PSOE de pactar el govern de la institució insular, i després el PSM i Esquerra Unida s’hi sumaren.


El juny d’aquell any Maria Antònia Munar era investida presidenta, a pesar que el seu partit només havia obtingut 2 escons sobre els 33 que formen el Consell, gràcies al pacte amb l’esquerra que consistia, en essència, en el fet que UM es quedava la presidència, la gestió dels diversos departaments corresponia al PSOE i PSM mentre que EU donava suport extern. Des d’aquell moment Munar es dedicà amb intensitat a dotar la institució del màxim pes polític possible. Fins aleshores tots els presidents del Consell havien considerat la institució una simple diputació insular. Era conegut com “sa repartidora” perquè gairebé no feia altra cosa que repartir subvencions i ajudes municipals. Cap partit no se’l prenia massa seriosament. Amb Munar al capdavant del Consell a partir de 1995 tot canvià. Radicalment. Cal recordar que la institució era llavors un ens local —i encara ara, si bé des de la reforma de l’Estatut de 2007 també té caràcter autonòmic—, com un ajuntament, i per tant presidencialista, on el president concentra tot el poder executiu tot i que el delega regidors o, si escau, consellers. Gràcies a aquesta característica del càrrec, Munar començà a convertir el seu Consell en el contrapès a Mallorca del poder del Govern balear en mans del PP amb majoria absoluta. Aquesta era la idea estratègica que havia pactat amb el PSOE: UM es quedava amb la presidència del Consell amb l’objectiu que el poder institucional li permetés a les pròximes eleccions —les de 1999— llevar vots al PP i poder pactar de bell de nou amb els socialistes, però per tot: Ajuntament de Palma, Govern... 

Miquel Ensenyat, actual president del Consell de Mallorca / Autor: Isaac Buj

 


Munar es posà a la feina de forma immediata. La líder regionalista considerà que una institució que volgués adquirir pes polític havia de tenir algun símbol que la identifiqués davant dels ciutadans. Fruit d’aquesta operació d’enginyeria política ella i el seu partit s’inventaren la Diada de Mallorca. La justificació històrica la trobaren en el jurament que va fer el 1276 Jaume II de la Carta de franqueses i privilegis del Regne de Mallorca. Venia a ser, doncs, com la commemoració d’una mena d’acte seminal de l’autogovern mallorquí, per així dir-ho. El nacionalisme no ho acceptà: ni el PSM ni, encara menys, la resta de grups d’aquest àmbit ideològic no hi estigueren d’acord ja que consideraven que l’acte fundacional de l’actual identitat mallorquina era el 31 de desembre. Però UM va fer l’orni i va forçar la invenció de la seva Diada. La posició política del PSM era dèbil i no s’hi podia oposar: el 1996, només deu mesos després de l’acord de governabilitat, havia intentat rebel·lar-se contra Munar —amb motiu de la creació de la incineradora de residus de l’illa— i la jugada li va sortir malament i els seus càrrecs del govern del Consell foren destituïts per la presidenta, i, si bé un parell de mesos després feren les paus, la posició dels nacionalistes quedà molt disminuïda perquè el PSOE feia costat a UM en tot. Així que el PSM no tingué força per oposar-se a la invenció de la Diada —si bé molts nacionalistes la intentaren ridiculitzar—, la qual se celebrà per primera vegada el 12 de setembre de 1997


Munar s’afanyà durant els anys següents a dotar el Consell del màxim poder polític i pressupostari. I la Diada esdevingué l’element simbòlic essencial d’aquesta nova institució. La presidenta l’usava com a escenografia del seu creixent poder polític. I com que sovint tenia la clau de la formació de majories no només a Mallorca sinó al conjunt balear, tothom acceptà sense discutir l’augment de pes polític, competencial i de pressupost de la institució, així com el fort simbolisme de la Diada, que li servia per escenificar el poder del que ella qualificava com “el verdader Govern de Mallorca”, el seu. 


Quan Munar deixà la presidència del Consell, el 2007, va ser substituïda per Francina Armengol, del PSOE, i aquesta va deixar pas el 2011 a Maria Salom, del PP, que, a la vegada, cedí la vara de comandament, el 2015, a Miquel Ensenyat, de Més. Les presidentes socialista i conservadora mai posaren en dubte l’existència de la Diada del 12 de setembre. No ha passat el mateix, però, amb el nacionalista Ensenyat. Des de tot d’una tenia decidit liquidar la invenció de Munar, tot i que per formalitzar la decisió ho va fer amb el suport del dictamen d’una comissió d’historiadors que avalà el canvi de data del 12 de setembre al 31 de desembre. 


Així fou com, a la fi, dinou anys després de la seva creació, el desembre de 2016 el Consell de Mallorca, sota la presidència d’Ensenyat, aprovava el canvi de dia per celebrar la Diada. Una Diada que enguany adquireix molt més pes institucional i polític. Els nacionalistes, quasi quatre dècades després d’haver començat a reclamar-la, a la fi tenen oficialitzada i celebrada amb la importància desitjada el que consideren la “Diada nacional de Mallorca”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.