The barefoot contessa (‘La comtessa descalça’) es va estrenar ara fa setanta anys, l’1 de gener de 1954, amb un repartiment de luxe. Ava Gardner ja era una estrella, després de protagonitzar Pandora i l’holandès errant (1951), Les neus del Kilimanjaro (1952) i, sobretot, Mogambo, de John Ford (1953). Humphrey Bogart estava més ben considerat que mai —en termes interpretatius— després de rodar, amb Katharine Hepburn, La reina d’Àfrica (1951) de John Huston.
La comtessa descalça explica la història de María Vargas, una ballarina espanyola que un productor nord-americà descobreix en un bar de Madrid. Bogart interpreta Harry Dawes, el guionista que convenç Vargas de viatjar a Hollywood i dedicar-se al cinema, un personatge molt humà, força pessimista i sovint amagat rere una cuirassa de cinisme, l’alter ego del director i guionista Joseph L. Mankiewicz (autor d’una de les pel·lícules més influents de la història, All about Eve, estrenada a Espanya com Eva al desnudo).
La pel·lícula comença amb el funeral de la protagonista i està estructurada a través de diversos flash-backs, que són els records de diferents assistents a la cerimònia: el mateix Harry Dawes, el relacions publiques que la descobreix (interpretat per Edmund O’Brien), el comte Vincenzo Torlato-Favrini i una altra vegada el personatge de Bogart.
El film narra la permanent infelicitat de María Vargas a pesar de l’èxit a Hollywood, la seua incapacitat per trobar l’amor i les seues relacions sexuals esporàdiques amb homes pràcticament desconeguts. Fins que coneix, a la Costa Blava francesa, el comte Torlato-Favrini (interpretat per Rossano Brazzi), s’hi enamora i es casa. Però el comte té un secret que espatllarà la relació per sempre i que amaga a Maria fins a la nit de noces: és impotent a conseqüència d’unes ferides de guerra. Com dirà després Hawes/Mankiewicz, “un cop més la vida espatlla el guió”.
En realitat, en el guió original el comte era homosexual, però el ferri codi de conducta i censura prèvia que regnava en Hollywood en aquells anys —l’anomenat codi Hays— va vetar l’homosexualitat i el va convertir en impotent.
És en aquest moment quan la censura espanyola —a través del doblatge— intenta censurar la decisió final de la comtessa Gardner i s’inventa un diàleg que fa incomprensible el final del film (i ara vindran espòilers definitius).
En la penúltima escena, María visita Harry Dawes i li explica la història de la impotència del comte. El guionista s’ensuma que la comtessa ha tornat a les relacions sexuals esporàdiques i li ho recrimina, però Vargas li explica els seus plans: tenir un fill d’un dels seus amants i assegurar la continuïtat de la nissaga Torlato-Favrini.
En el primer moment, Harry li recrimina la infidelitat:
Harry Dawes (H.D.): Qui ha estat l’afortunat? El jardiner, el xofer, el mosso de quadra? Qui és ara el teu cosí?
María Vargas (M.V): No em vaig poder controlar.
En aquest punt el doblatge a l’espanyol —el que es pot veure, per exemple, a la versió doblada al castellà a Filmin— ja canvia les paraules de Dawes, que passen a ser:
H. D.: Entonces, ¿por qué no lo dejas de una vez? Si es impossible, si no puede hacerte feliz, ¿por qué no vuelves a tu trabajo, a tu vida?
M. V.: No tienes derecho...
Per acabar-ho d’espatllar, la censura amagarà després la solució que ha ideat Maria Vargas i que s’explica en aquest magnífic diàleg —que, com tots els bons diàlegs, deixa entendre què vol fer la protagonista, però no de manera cent per cent explícita:
M. V.: No m’escoltes. Vaig a fer-lo feliç.
H. D.: Com vas a fer-lo feliç? Continuaràs fent el mateix fins que et descobreixi?
M. V.: No em vull emprenyar amb tu.
H. D.: I per què m’ho expliques?
M. V.: Perquè ho necessitava... Harry, què penses que faria feliç en Vincenzo?
H. D.: Tu, com a perfecta i irreprotxable última comtessa.
M. V.: Això només el faria menys infeliç. El que ell voldria, més que qualsevol altra cosa, és que ni ell ni la seva germana ni jo fóssim els últims.
H. D.: Un desig.
M. V.: Que es farà realitat.
H. D.: De què estàs parlant?
M. V.: Ja l’he fet realitat.
H. D.: Què?
M. V.: Què li ha passat al teu sisè sentit, Harry?
H. D.: Qui ho sap?
M. V.: Només tu i jo.
H. D.: I el pare?
M. V.: No és cosa seua. El nen serà meu i del meu marit.
L’opció de la versió doblada era incomprensible:
M. V.: Porque necesitaba decírtelo... Harry, ¿cómo crees que podría hacer feliz a Vincenzo?
H. D.: De un modo. Siendo la perfecta, la irreprochable, la última condesa.
M. V.: No le conoces si crees que va a ser tan fácil. Su pasión crece día a día y, con ella, su desconcierto. Y hasta su hermana me trata de un modo extraño.
H. D.: Entonces...
M. V.: Tal vez sea verdad...
H. D.: ¿A qué te refieres ahora?
M. V.: A lo de ser la última condesa.
H. D.: ¿Cómo?
M. V.: ¿Qué ha pasado con tu sexto sentido, Harry?
H. D.: ¿Quién lo sabe?
M. V.: Solo tú y yo.
H. D.: ¿Qué pasa con tu marido?
M. V.: Él sigue siendo el mismo. Yo ya sé que él nunca va a cambiar.
Amb aquests canvis, el final de la pel·lícula, on el comte Vincenzo mata María Vargas quan ella vol trencar amb el seu amant, resultava incomprensible. I la pena immensa de Bogart, que sap que està embarassada, no tan immensa. •