D'una banda, un president novell al capdavant d’un partit que ja acumula quatre majories absolutes consecutives i que no disposa de cap soci amb qui poder arredonir-la en cas de quedar-s’hi a prop. I, de l’altra, una cap de l’oposició enèrgica i mediàtica a qui donarien suport entusiasta les dues forces que ara mateix cogovernen Espanya.
Vist així, les opcions que el 18 de febrer Alfonso Rueda perda la presidència de la Xunta de Galícia en favor d’Ana Pontón són elevades. Al març podria constituir-se un govern com el que el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) i el Partit dels Socialistes de Galícia (PSdeG) van compartir de 2005 a 2009, per bé que amb els papers bescanviats i la possibilitat d’afegir-hi algun representant de Sumar, cosa que el convertiria en un tripartit.
En canvi, el panorama no és ni de bon tros tan optimista. Totes les enquestes coincideixen a afirmar que el PP gallec té a tocar la seua novena majoria absoluta. La primera de Rueda després de les quatre de Manuel Fraga i les quatre d’Alberto Núñez Feijóo. Des del 1989, els populars només van quedar-se sense ella en 2005, i per un grapat de vots. El recompte del vot emigrant fou tan tens com el de l’estat de Florida a les eleccions presidencials de 2000, que van enfrontar Al Gore i George W. Bush.
Més enllà d’aquella circumstància puntual, importa la tendència. I la tendència ens diu que, a tot l’Estat espanyol, no hi ha un comportament electoral tan anòmal com el de Galícia. L’esquerra és clarament predominant a les grans ciutats i obté uns resultats positius a les eleccions al Congrés. De fet, a quatre de les sis últimes convocatòries estatals, les que s’han celebrat des del 2008, l’esquerra hi ha enviat més diputats que no el PP.
Als comicis municipals gallecs, també individualitzats, vota molta més gent que no als de la Xunta
No obstant això, es produeixen fenòmens curiosos. Als comicis municipals, per exemple, vota molta més gent que no als de la Xunta. Són eleccions individualitzades, ja que Galícia té un calendari propi, però a les eleccions locals hi pren part molta més gent que no a les de caràcter autonòmic: en el primer cas, acostumen a participar-hi entre el 66% i el 70% dels electors, mentre que en el segon és fàcil trobar-se amb nivells de participació del 60% o 62%, o fins i tot més baixos. En 2020, en uns comicis altament marcats per la pandèmia, l’afluència a les urnes va situar-se en el 49%.
Com a la Catalunya de Jordi Pujol, a Galícia hi ha persones que no se senten impel·lides a anar al seu col·legi electoral si es tracta de renovar la composició del Parlament propi. El domini aclaparador del PP ha convertit aquests comicis en una mena de tràmit. Després que l’esquerra aconseguira el poder pels pèls, en 2005, va ser incapaç de renovar la majoria en 2009. Un candidat novell, Alberto Núñez Feijóo, va alçar-los la camisa incorporant més de 30.000 vots als que Manuel Fraga havia aconseguit quatre anys abans.
Tots els vents a favor
En realitat, a Galícia, el PP juga amb tots els vents del seu costat. Com si els uns i els altres hagueren girat cua i bufaren intensament provocant una mena d’huracà.
En primer lloc, perquè mai no ha rivalitzat amb un partit tan gran com ell, que li disputara els escons en la forqueta alta que estableix la llei D’Hondt. El PSdeG sempre queda a molta distància, de vegades, fins i tot, per darrere d’alguna altra força: rere el BNG en 1997, 2001 i 2020, i rere la coalició En Marea en 2016.
A més, l’esquerra sol comparèixer sota diverses marques, cosa que encara dispersa més el repartiment d’escons en benefici del partit majoritari. Així, l’any 2012, tres versions de l’esquerra —el PSdeG, Alternativa Galega d’Esquerda (AGE) i el BNG— van obtenir representació; en 2016 van aconseguir escons el PSdeG, En Marea i el BNG, i en 2020, per contra, Unides Podem va quedar-se’n sense malgrat reunir 50.000 paperetes.
La dispersió del vot progressista amenaça de nou l’espectre progressista. Tant Podem com la plataforma Sumar —que hi juga fort, amb la portaveu al Congrés, Marta Lois, com a número u— es presenten a uns comicis en què el BNG torna a capitanejar l’alternativa.
El Bloc va haver de conformar-se amb una representació minsa a l’hemicicle espanyol —l’únic diputat que ja tenia—, però amb Ana Pontón ha reemergit com l’antítesi més clara del PP, fins al punt que l’històric Xosé Manuel Beiras s’ha reconciliat amb el partit. No sols això, sinó que Anova i els moviments polítics articulats al voltant de les marees, que al seu dia van concórrer als comicis espanyols i gallecs de bracet de Podem, ara també donen suport al BNG. La fotografia de Pontón amb Beiras i l’exalcalde Martiño Noriega, de Compostela Aberta, n’ha esvaït qualsevol dubte.
Les opcions d’èxit de Sumar, circumscrites a la Corunya i Pontevedra, amenacen de tenir el seu contrapès a Lugo i Ourense, on faran com Podem: atomitzar el vot d’esquerres
Amb tot, els nacionalistes gallecs tornaran a quedar molt distanciats d’un PP que no sembla neguitós. Ni la crisi pel vessament de pèl·lets a les costes gallegues —del qual responsabilitzen el Govern de Pedro Sánchez— no els fa témer una victòria amarga, que els deixe a un escó de la majoria absoluta. Caldrà veure fins on s’enlaira un BNG que en 1997 va quedar-se a la vora dels 400.000 vots i que en 2020, en el seu tercer millor resultat en uns comicis a la Xunta, va plantar-se en 311.000. I caldrà copsar, igualment, com repercuteix el vot útil a Pontón en la pell dels socialistes, que insisteixen a presentar un candidat funcionarial, sense esma.
Es tracta de Xosé Ramón Gómez Besteiro, de cognom il·lustre, però sense parentesc amb qui fou segon president del PSOE, successor de Pablo Iglesias i màxim dirigent de la UGT. Exregidor a Lugo, expresident de la Diputació Provincial, exdelegat del Govern espanyol a Galícia i exsecretari general del PSdeG, aquest Besteiro no destaca pel seu carisma. Tampoc no en tenia l’andalús Juan Manuel Moreno Bonilla, però el PP gallec, malgrat tantes dècades en el poder, no arrossega el desgast del PSOE andalús.
Per acabar-ho d’adobar, les opcions d’èxit de Sumar, circumscrites a la Corunya i Pontevedra, amenacen de tenir el seu contrapès a les demarcacions de Lugo i Ourense, on tindran el mateix efecte que Podem: l’atomització del vot d’esquerres. Però les batalles intestines de Madrid, ja se sap, s’estenen a cada territori. Si Sumar i Podem tenien cap opció real, era plegats. Per separat aconseguiran més vots que Vox, però, probablement, la mateixa traducció en diputats: 0. La tanca provincial del 5% és massa exigent per a Podem, Vox i fins i tot per a Sumar, encara que Yolanda Díaz —gallega militant— abandere el projecte.
De nou, la Galícia rural encimbellarà el PP. El carretaxe —el transport massiu de persones grans als col·legis— no faltarà a la seua cita.
El yin i el yang
La Galícia rural compensa la disbauxa de les set grans ciutats, que majoritàriament són governades per l’esquerra de fa anys. Vigo, la Corunya i Lugo en mans socialistes; Santiago en poder del BNG o dels socialistes en funció de l’ocasió; Pontevedra convertida en un vedat de caça dels sobiranistes, i Ferrol i Ourense alternant-se a dreta i esquerra, el PP té molts problemes per assolir alcaldies.
A les diputacions ara hi ha un empat entre les del nord —del PSOE amb el suport del BNG— i les del sud, del PP després que l’esquerra perdera la de Pontevedra. A Ourense, l’inefable alcalde de la capital —el populista Gonzalo Pérez Jácome, de Democracia Ourensana— cohabita amb un president de diputació del PP que, per primera vegada des de 1987, no s’anomena Baltar.
Alfonso Rueda se n’ha desempallegat amb un savoir-faire que li ha valgut més respecte que qualsevol altra acció de l’any i mig que porta presidint la Xunta.