Edicions del Cràter publica la narració que Giacomo Casanova va fer de la seva fuga dels Ploms, la presó del Palau Ducal de Venècia, unes memòries (Com em vaig escapar de la presó de Venècia) que acaba amb la tornada de Casanova, anys després, a Venècia: “Em vaig presentar al secretari Businello, germà del que era secretari divuit anys abans. De seguida que li vaig dir el meu nom, em va abraçar, em va fer seure i em va dir que estava lliure (...) Em va dir que havia fet mal fet de fugir, que si hagués tingut una mica de paciència, m’haurien alliberat. Li vaig respondre que creia que estava condemnat de per vida. Em va objectar que a petita falta petita pena. Amb una certa emoció el vaig interrompre per demanar-li quin havia estat el delicte que havia comès, perquè no l’havia pogut endevinar. El prudent circospetto em va mirar tot seriós i es va posar l’índex dret als llavis (...). No vaig insistir”.
La fuga de Casanova era també el punt de partida de la novel·la L’amant de Bolzano (Empúries, 2003) de Sándor Márai: “Mentre dormien, es va difondre la notícia que el foraster havia arribat, que s’havia escapat de la presó dels Ploms, havia abandonat la seva ciutat natal viatjant amb góndola al ple del dia, s’havia burlat de Ses Excel·lències magnànimes, els caps despietats de la Inquisició, havia ensarronat en Lorenzo, el carceller, havia ajudat a fugir el frare corrupte, se n’havia anat de la fortalesa dels duxs com si sortís a fer un tomb, l’havien vist a Mestre llogant un cotxe i a Treviso bevent un gotet de vermut en un cafè, i un camperol va jurar que l’havia vist al mig dels camps llançant mal d’ull a les vaques. La notícia es va difondre pels palaus de Venècia i per les tavernes dels voltants, i els cardenals, els senadors, els botxins i els algutzirs, els espies i els jugadors, els amants i els marits, les noies a missa i les dones casades en els seus llits tebis, tothom es va posar a riure i va exclamar: ‘Renoi’”
