Diu en Marc Giró que ell és molt de llegir el diari, que cada dia “hi perd molta estona”, que cada matí passa a buscar el plec pel quiosc de confiança i es dedica a llegir-lo. Malgrat ser-ne públic fidel i malgrat l’èxit dels dos programes que presenta en mitjans de comunicació reconeguts —Vostè primer, a RAC1, i Late Xou, a RTVE Play i La 2—, Giró no es considera periodista.
Va estudiar història de l’art, però de ben jove ja va començar a col·laborar amb diversos programes de televisió i de ràdio, primer com a guionista i després com a col·laborador. “Vaig fer història de l’art perquè em va semblar una carrera interessant, però estava convençut des del primer dia que no m’hi dedicaria”, explica. I afegeix que sempre ha tingut dues preocupacions: embogir i no guanyar-se la vida. El tema de l’embogiment diu que no sap si el podrà resoldre, però amb això de guanyar-se la vida sí que es va espavilar.
De seguida, va trobar feina a Les 1000 i una, amb Jordi González, a TV3, i després va anar saltant d’un lloc a un altre fins a arribar a RAC1. “Jo vaig ser dels redactors que vam inaugurar RAC1, amb un programa que es deia No són hores, presentat per Santi Villas”, l’actual marit de Marc Giró. Després d’aquest, va seguir treballant a la casa en diversos projectes, “i curiosament ens van fer fora pel Jordi González, que també ens hauria pogut avisar, per cert, però no ho va fer”, reclama.
Explica que, llavors, quan es va quedar sense feina, se’n va anar a Madrid, amb qui avui és el seu marit. Allà va començar a escriure a la revista Marie Claire, i va acabar sent-ne l’editor de moda durant disset anys. Paral·lelament, durant tots aquests anys ha seguit col·laborant amb programes diversos, com Està passant (TV3), En el aire (La Sexta) o Espejo Público (Antena 3), entre molts altres.
—Va començar a treballar com a comunicador en un moment en què els valors heteropatriarcals gairebé no es posaven en dubte. Li va ser fàcil, llavors, viure fora de l’armari al món de la televisió?
—Valors heteropatriarcals! —diu, tot exagerant el pes del terme—. Crec que has de fer una mica com que… —gesticula amb les mans, com si fes veure que no se n’adona—. Jo ja notava que hi havia una sèrie de coses al meu entorn, que deu ser això que tu en dius valors heteropatriarcals, que a mi no m’acabaven de funcionar. Ja des de petit he hagut d’anar buscant, com molts i “moltis’”, fórmules per anar tirant endavant. No és que no intentés oferir allò que s’esperava de mi a la institució, als meus “papàs”, a l’Església catòlica, a la Catalunya convergent d’aquell moment, però ràpidament vaig renunciar.
A més, jo pateixo de candidesa i, tot i que possiblement estic equivocat, tinc la sensació que l’entorn és menys hostil del que realment és, i actuo com si no ho fos. Tot i ser-ne, terriblement. És probable que això vingui de l’educació, perquè no he tingut una educació violenta. No sé si el meu entorn ha estat homòfob, que probablement sí, o si ha estat masclista, que possiblement també, perquè han estat educats. No sé si la gent és homòfoba, masclista o racista, que probablement sí, però hi ha un pas, que és el de no explicitar-ho, que em sembla de bona educació. Estic en un punt en què no demanaria més.
—Diu que no n’és gaire conscient, de l’opressió que pot haver viscut, però alguna vegada ha explicat que parla de pressa perquè, com a membre d’una minoria, té menys espai per explicar-se.
—Bé, jo parlo de pressa perquè així no avorreixo. També perquè no crec que el que digui sigui tan interessant per ser dit lentament. I perquè tinc la capacitat. Perquè tinc una estructura òssia que em permet parlar de pressa —assegura rient—. Però sobretot, perquè tinc la sensació que el que dic no és ni més ni menys important que altres coses. Hi ha gent que creu que el que diu s’ha de dir lentament perquè ha de ser escoltat molt atentament pels altres; jo no ho crec, de mi mateix. El meu rotllo, com més ràpid passi, millor.
—Ai! No és veritat, això.
—Escolti, jo he d’entretenir. Si veig que una cosa funciona, ja m’aturo una mica, però, si no, he d’anar provant.
—El 2019 comença a presentar el seu propi programa, Vostè primer, a RAC1. Com és l’experiència de tenir un projecte propi?
—Presentar un programa propi de les característiques d’aquest i a RAC1 és una oportunitat, i crec que l’he aprofitada. L’he aprofitada apostant pel que jo creia que havia de fer.
—Que és…
—Jo sé fer el que sé fer. No podria presentar un concurs com el Pasapalabra, per incapacitat física i intel·lectual. Jo sé parlar de temes que m’interessen profundament i ja conec i m’estimo i de temes que no conec ni m’estimo, però que m’intriguen. A més, entre el Basté, el Clapés, els Òscars hi havia molts temes de l’agenda diària que ja estaven coberts, que jo no calia que fes. L’oient ja estarà informat a bastament sobre Palestina i Gaza a RAC1. Per tant, em puc dedicar a aquests altres temes que m’interessen o m’intriguen.
I, a més hem, creat aquesta cosa al Vostè primer, que és que hi ha gent que demana de ser entrevistat al programa perquè creuen que s’hi sentiran còmodes.
—Potser el busquen per la mirada feminista i antiracista que té el seu programa.
—Jo no em sento un activista. Abans et deia que no era periodista, però he acabat fent de periodista. Tinc la sensació que tracto uns temes que estan en l’aire. I sí que és veritat que busco col·laboradors que ho facin amb perspectiva de gènere, amb perspectiva antiracista…
Per exemple, al Late Xou, que presento a RTVE Play i a La 2, de Televisió Espanyola, vaig haver d’entrevistar la Jedet, que en aquell moment havia posat una denúncia a un senyor que l’havia assetjada. Jo, abans de preguntar sobre aquest tema, demano que parlin amb ella per veure com està i com vol ser preguntada, i també em documento amb una psicòloga especialista en aquests temes, per tal de fer la pregunta tan ajustada com sigui possible a la sensibilitat que necessita aquella persona.
I, si m’equivoco, com una vegada que vam fer uns comentaris grassofòbics aquí al programa, en faig esmena. Vam portar una persona que ens va explicar per què no s’ha de ser grassofòbic…
—Com al primer programa d'aquesta temporada, que vau portar al Late Xou la Quan Zhou, artista i activista antiracista.
—Aquests temes m’interessen molt. Hi ha gent que des del còmic, des del cinema, des de les xarxes, està fent activisme, i per mi són profundament entrevistables. El que a mi em preocupa que es facin programes de sis o set hores sense perspectiva de gènere ni antiracista. Que tinguin tertulians clarament racistes o masclistes.
—Aquí, a RAC1?
—Aquí i fora i més enllà. I aquí, encara. Aquest és el problema.
—Una de les raons per què li han donat el Premi Nacional de Comunicació és per la manera en què ha introduït la cultura i l’activisme en programes d’entreteniment. Creu que no es fa prou?
—Crec que sí que se’n parla, de cultura. Potser sí que faltaria un programa complex sobre art, literatura o filosofia. Jo faig un programa comercial. El que faig és animar la tropa perquè compri tal llibre. Si se l’ha comprat amb l’emoció del programa, potser quan el tingui entre les mans se li farà feixuc, perquè hi ha coses que són complexes. Jo no hi aprofundeixo, les entrevistes al meu programa poden arribar a durar un quart d’hora o vint minuts. És un programa engrescador, que engresca a la compra del llibre totxo que el farà més feliç, perquè la complexitat sempre condueix a la felicitat.
—Acaba de començar la segona temporada del Late Xou, ara a RTVE Play i a La 2, amb el qual va guanyar un Premi Ondas. Com valora l’èxit que està tenint?
—És el primer Ondas que rep la delegació de Catalunya. Abans aquest programa el fèiem en català a la desconnexió, pel qual ens van donar l’Ondas, i després l’ha acabat assumint RTVE Play, que és qui el produeix, i el passen per La 2 després de la pel·lícula clàssica. Per això ara l’hem de fer en castellà.
—Com s’hi sent?
—Jo bé, perquè soc perfectament bilingüe. M’he passat vint-i-cinc anys a Madrid i he treballat molt en castellà, així que amb això no tinc cap problema.
—Com valora l’èxit del programa?
—El valoro d’una manera química. Crec que és un programa que està molt ben fet. Parteix del format del late show clàssic, té un guió molt ben fet i molt estructurat i els afectes artístics i tècnics estan molt ben aconseguits. A més, és un programa econòmic, costa bastant menys que molts altres. Acaba funcionant perquè hi ha tot això, que no sempre hi és.
—No hi és sempre?
—A vegades, es confia més en el ninot. “Aquest és molt graciós, surt aquí i fa alguna cosa”, i el deixen sol. Aquí no, aquí hi ha una estructura, un seguit d’engranatges que funcionen, i això l’espectador ho rep.
A més, l’èxit que ha tingut ha estat de boca a orella; la gent se’l recomana, corre per les xarxes… I ha funcionat perquè està ben fet. És una fórmula: tenien un ninot, uns guions ben fets, una estructura, una idea, un pressupost, i totes les peces han anat encaixant.
—Com és treballar amb el seu marit com a director?
—Ja ho havia fet, aquí a RAC1. És molt intens. La mirada que té la família sobre tu no és una bona mirada. A vegades, hi ha d’haver una certa distància, que no hi és. Però, per altra banda, que no hi hagi aquesta distància fa que hi hagi més sinceritat. Jo al meu marit li puc dir una sèrie de coses, igual que ell a mi, i no ens dolen. Hi ha un nivell d’exigència superior que en altres ocasions. El meu marit vol que a mi això em surti bé i jo vull que a ell li surti bé. Perquè ens hi va el pa, però també perquè ens estimem. Per tant, afinem amb coses que d’una altra manera no afinaríem.
Ara, que és intens, i tant. A vegades arribo a casa i li dic: per favor, Santi, no em parlis durant mitja hora. I viceversa. O, a vegades, no es pot deixar de treballar. Jo desconnecto molt, però al meu marit, el Santi Villas, la televisió li agrada molt i està tota l’estona donant-li voltes.
—Ha dedicat dos llibres als “pijos”, Pijos i Encara més pijos. D’on surt aquest interès?
—Quan treballava a Marie Claire, al món de la moda, m’interessava molt veure que hi havia un estil, el tipus de moda de les classes benestants, d’allò que en dèiem abans el diner antic. A més, sempre ha recorregut la moda contemporània, la forma en què vesteixen les classes privilegiades, que jo sempre he sostingut que són els que creen el cànon. O estàs dins o estàs fora. I em vaig adonar que parlar dels “pijos” era una bona manera de parlar d’altres coses que m’interessaven.
—Com per exemple?
—Relacions de poder, la família, la classe i el classisme, els mitjans de producció i la seva propietat, la relació que tenim nosaltres, la classe treballadora, amb els nostres pagadors…
—Acabo preguntant-li el mateix que li va preguntar a Jordi Évole al primer Late Xou d’aquest 2024. Com és Marc Giró fora de micro? Com són els seus diumenges?
—Jo tinc un cavall retirat que té gairebé trenta anys. El meu cap de setmana perfecte és aquell en què es donen les condicions perquè pugui anar a veure el cavall. I després un bon dinaret, i punt. A més soc molt de llegir el diari, perdo molt temps llegint el diari, el compro en paper, al quiosc, cada dia. El meu diumenge perfecte és: anar a veure el cavall, dinar i llegir els diaris. I, després, visc al costat del cinema Aribau, i m’agrada molt anar-hi. Soc del segle vint, total.