Fa unes dues setmanes, Le Monde publicava una peça certament curiosa. Parlava de les “ràdios de números”, emissores en ona curta que emeten només números aparentment inconnexos o bé seqüències numèriques. Poden ser amb música de fons o a mode de cortina de separació, amb sorolls diferents... però el que no canvia és que una veu —quasi sempre de dona— recita números. Res més. Així durant uns minuts o moltes hores al dia. Depèn. Mai és igual.
Una broma? No ho sembla. No pareix lògic que es tracti d’una presa de pèl d’alguns graciosos que mantenen la broma viva durant un segle. Perquè aquest és el temps aproximat que es coneix que existeixen les “emissions de números”. Varen sorgir després de la Primera Guerra Mundial i s’intensificaren molt a finals de la dècada de 1940 quan les tensions entre els guanyadors del segon gran conflicte internacional provocaren l’anomenada Guerra Freda.
El 1947 el president nord-americà, Harry S. Truman, anuncià la política de “contenció” dels intents expansionistes de l’URSS que estava creant estats satèl·lits a Europa oriental i que amenaçava de menjar-se també Grècia i Itàlia. El 16 d’abril de 1947, Bernard Baruch, un conseller presidencial de Truman, va fer un discurs en què va assegurar que “no ens enganyem, estem immersos en una guerra freda”. L’expressió va fer fortuna i definí la tensa relació entre els dues grans potències que sorgiren de la Segona Guerra Mundial.
En aquell context, les emissores dels números es varen generalitzar. Segons Le Monde, es tractaria d’un sistema ideat per enviar a través de codis numèrics informació per als espies. La codificació prèvia només la coneixia l’agent receptor. Un mètode que es mostrà com a extremadament eficient en la tècnica de comunicació i eficaç en el resultat. Tant com que s’usa encara ara.
També la BBC en va fer referència ara fa deu anys, en un reportatge sobre aquestes ràdios que tant proliferaren durant la Guerra Freda. I aportava la mateixa probable explicació sobre qui controla les estranyes emissores. Els dos prestigiosos mitjans de comunicació, així mateix, coincidien a assegurar —a partir de les fonts respectives— que aquesta tècnica de comunicació d’intel·ligència no s’ha interromput mai. Encara ara funciona. Ja no s’empra tant com abans, però segueix essent útil en l’actual món de l’espionatge hipertecnològic, de correus electrònics xifrats i de complexa criptografia. I qualsevol ho pot comprovar. Basta tenir una ràdio d’ona curta i la paciència suficient per buscar les estranyes emissions.
“El temps han canviat i la tecnologia s’ha desenvolupat, però hi ha evidències que aquest aparentment antiquat mètode de comunicació segueix en ús. Encara que sembli de baixa tecnologia, probablement segueix essent la millor opció de transmetre informació per als agents secrets, segons indiquen experts en espionatge”, assegurava la BBC el desembre de 2014.
La ràdio i televisió pública britànica citava una font del Quarter General de Comunicacions del Govern Britànic que va fer feina durant la dècada de 1980 en el seguiment dels senyals numèrics enviats des de l’estranger al Regne Unit. “Afirma categòricament que són transmissions per a agents secrets o per a les ambaixades”, deia la BBC. Una de les característiques fonamentals, segons aquest antic funcionari d’intel·ligència, és que sempre són emissions d’una sola direcció, mai són contestades pel receptor per evitar ser localitzat.
Durant els anys noranta, un britànic entusiasta de les ràdios, Akin Fernandez, va descobrir aquestes misterioses emissions i començà a enregistrar-les. El 1997 edità en un segell britànic un conjunt de diferents CD amb nombrosos casos. Se’l considera el primer expert en ràdios de números. Segons Fernández, el sistema ja hauria estat utilitzat després de la Primera Guerra Mundial; per tant, faria un segle que existeixen les ràdios de números, però fou amb la Guerra Freda quan es multiplicà com a sistema de comunicació d’intel·ligència.
L’anàlisi i seguiment d’aquestes estranyes emissions ha creat una curiosa comunitat de persones interessades, sobretot en el món anglosaxó. Aquests grups rastregen els dials buscant ràdios de números. D’aquesta manera, se n’han anat identificant un bon grapat. En les últimes dècades també s’ha relacionat les emissions numèriques amb organitzacions criminals d’arreu del món, especialment de narcotraficants. Tot i així, els àmbits de seguiment consideren que majoritàriament segueixen essent usades per serveis secrets. “El sistema és completament segur, els missatges no poden ser rastrejats i el destinatari pot estar en qualsevol lloc del món”, deia Fernandez a la BBC.
Algunes dades objectives corroboren l’ús d’aquestes emissions per part de la intel·ligència de molts països. El 1989 un agent de Txecoslovàquia fou detingut a Londres per les queixes dels seus veïns als quals molestava la ràdio de números a altes hores de la nit. Quan la dictadura romanesa de Nicolae Ceausescu va caure, immediatament cessaren les emissions numèriques cap al Regne Unit, assegurava la BCC. En un judici als Estats Units el 1988 contra quatre espies del règim comunista de Fidel Castro infiltrats en el país, la fiscalia va usar com a prova els codis de números que rebien d’una emissora cubana...
Entre la comunitat de seguidors de les ràdios numèriques s’han fet famoses algunes emissores a les quals s’ha posat nom. Com Swedish Rhapsody, que emetia missatges des de Polònia cap a Alemanya entre 1950 i 1998. O Gongs or Chimes, que emetia durant la Guerra Freda des d’Alemanya Oriental cada dia entre les 18 h i les 23.30 h i els dissabtes només fins a les 22 h, i que va cessar d’emetre el 1990. O The Buzzer, anomenada així perquè llança un zum-zum 25 vegades per minut durant 23 hores i 10 minuts al dia des de 1970 fins avui mateix; el seu origen és Rússia i en algunes ocasions una veu masculina ha recitat números...
Els projectes de seguiment de ràdios numèriques més importants que n’han enregistrat nombrosos casos són The Conet Projecte, del citat Fernandez, Enigma 2000 i Priyom.org. En aquesta última pàgina web se’n poden escoltar un bon grapat d’exemples.