lbert Ràfols Casamada ha estat un artista destacat del nostre país. El seu pare el va animar a ser artista. A l’exposició també hi ha un retrat de l’Albert pintat pel seu progenitor. El Ràfols Casamada pintor va exposar per primer cop el 1946 amb el grup Els Vuit i el 1948 ho faria juntament amb Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Maria Girona, Josep Hurtuna i d’altres en el Primer Saló d’Octubre a les Galeries Laietanes. També va aconseguir una de les beques per estudiar a París, que concedia l’Institut Francès. Va ser el 1950. S’instal·là a París, fins al 1954, amb la seva esposa Maria Girona.
De tornada, el 1963 el Ràfols pintor també fa de director de l’escola d’art Elisava. Però el professorat i ell mateix dimiteixen en bloc el 1966. Aleshores, inspirant-se en la Bauhaus, va ajudar a fundar l’Escola Eina d’Art i Disseny, en la qual va ser director i professor durant disset anys.
Pictòricament, va començar un estil figuratiu postexpressionista. Segons algunes fonts, va integrar el millor de Matisse i l’expressionisme abstracte americà. Finalment, es va decantar més cap a l’abstracció, on són importants el color i les estructures geomètriques. El pintor, però, també era poeta.
L’exposició de la Fundació Palau reuneix documents, edicions de llibres i també pintura amb intervenció de text, amb la qual crea poemes visuals. Es podria dir que les vitrines que hi ha organitzen l’exposició en diferents àmbits: fonts d’inspiració, documents amb poemes, col·laboracions i llibres d’artista. A les parets no falten algunes pintures del mestre, que contenen text o lletres, i fan evident el trànsit habitual entre llenguatges.
Pel que explica la mostra amb catorze anys, Ràfols tant pintava com escrivia poesia. Hi ha un objecte “fetitxe” a la mostra que relaciona el poeta adult amb la infantesa: un bufet, un moble, pintat de blau que Ràfols Casamada recordava de la seva estada a Capellades i que havien repintat quan el van recuperar. Sensible i nostàlgic, Ràfols, el que evoca en el poema i el dietari on en parla és que espera que no hagi perdut la seva olor de fusta.
Les primeres passes de l’exposició mencionen les influències del Ràfols poeta. A l’exposició hi ha una llista, feta pel protagonista, dels poetes preferits. L’encapçala Paul Celant. També hi ha Mallarmé, Salvat-Papasseit i Garcia Lorca. S’hi inclouen alguns exemplars de poemes dels dos darrers exposats.
Ràfols escrivia i pintava, i hi ha pintures que funcionen com a poesies visuals, en un exercici de l’artista per mesclar els dos llenguatges d’una manera experimental i seduïda, per exemple, pels cal·ligrames de Salvat-Papasseit.
Aquests cal·ligrames demostren el trànsit constant entre poesia i pintura. Trobem, per exemple, diversos papers amb composicions artístiques fetes amb les lletres d’una màquina d’escriure, com l’espècie d’embut que posa ”el carrer / el vent”. I davant seu, penjat a la paret hi ha diversos quadres d’entre 1972 i 1987 que contenen lletres o text. En unes són pintures amb lletra manuscrita, en d’altres crea un abecedari amb lletres tipogràfiques sobre paper de diari.
En una pintura, per exemple, de caràcter abstracte, hi forma un rombe i en un vèrtex sembla que hi pinti una a i amb un segell hi marca CKM. També escriu dintre de la geometria, però sense ànims de fer-se entendre, perquè ho ratlla amb línies expressionistes, igual que a la part de baix del paper que torna a escriure, però també ho ratlla. Parlarà de la incomunicació? Aquesta peça és del 1972.
Ràfols escrivia poemes i també feia un dietari. L’artista poeta escrivia de sempre, però fins al 1974 no va començar a publicar. Primer, el poemari Notes nocturnes. I més tard, el 1976, i animat per l’editor Josep Maria Castellet, es va publicar un primer recull dels seus poemes a Signe d’aire. Amb bona acollida per part del “mundillo” poètic del moment. De tal manera que Ràfols Casamada va passar a participar en mogudes de poetes com les revistes Ampit o Rosa Cúbica. Més endavant, el 2000, l’editorial Proa publicarà un nou volum titulat Signe d’aire, però amb el recull de les poesies des de 1939 fins a 1999. Paral·lelament, van sortir altres llibres publicats, com Territori de temps (1979), Paranys i raons per atrapar instants (1981), El color de les pedres (1989), Cinc notes angleses (1990), Hoste del dia (1994) o Policromia o la galeria dels miralls (1999).
A la mostra, més que abundar la transcripció de poemes el que descobrim és la documentació manuscrita i mecanografiada, i treballs d’edició elegants i estudiats artísticament, com per exemple els quaderns de la revista Rosa Cúbica. També hi ha un apartat dedicat a llibres d’artista, que Ràfols Casamada feia amb col·laboració amb altres artistes. Per exemple, el 1972 va fer Com una capsa, editat per la galeria Adrià. Precisament, és una capsa com d’arxivador que inclou fitxes amb escrits i dibuixos. Són treballs acurats i imaginatius.
I no tenim cap poema? Un vinil en destaca un, “Cançó”, dedicat a la Maria, que suposem que és la seva muller, Maria Girona.
Quan tancàvem la porta un horitzó s’obria
recordes el toc de llis de la catifa?
quan venia la nit tiràvem les cortines
la nit de París degotava dels arbres
quina llum ens covava els cabells?
quin raig de sol als turmells i cintura?
ens bategava un cor de fulla tendra
com un paper de seda els carrers
lliscaven sota les nostres passes
tots els dies eren d’una matèria fresca
embolicàvem distàncies amb mirades
no hi havia neguit ni recança
retallàvem la lluna d’una estisorada
la llarga ombra del metro bressolava el desig
devoràvem el riu com una poma àcida
hem passat tots els ponts bevent glopades d’aire
aurèola de fulles el gris del Luxembourg
migdies de febrer tardes d’abril i maig
ho estimàvem tot sense pensar-hi gaire.