Després que el 20 de desembre de 1973 ETA matés a Madrid el president del Govern espanyol, l’almirall Luis Carrero Blanco, el dictador, Francisco Franco, nomenà Carlos Arias Navarro com a nou cap de l’executiu espanyol. Si bé en primera instància pareixia que seria procliu a les tesis que calia «obrir» el règim —així ho demanava la premsa més liberal del moment—, en realitat fou tot el contrari.
En aquell moment hi havia un torcebraç entre el sector del franquisme institucional més favorable a l’evolució del règim cap a sistemes de més participació política i popular i el que rebutjava cap canvi que pogués contravenir els principis de «l’Estat del 18 de juliol de 1936», tal com la premsa més conservadora i favorable a la dictadura anomenava al règim franquista. Els diaris més liberals batejaren com a «oberturistes» els primers i definien a tots els segons com «el búnquer».
L’enfrontament entre les dues línies franquistes es palesava en el Govern. El seu president, segons analitzava Cambio 16 en ocasió dels seus primers cent dies —a l’abril—, es movia «entre l’obertura i la duresa». Arias havia protagonitzat el que s’anomenà l’«Esperit del 12 de febrer», en referència a un discurs —llegit aquell dia— en el qual es mostrava favorable a una major participació ciutadana. Però alhora la pressió del búnquer era molt forta —el mateix president provenia del sector més dur del règim— i, segons el setmanari citat, en els primers cents dies que havien transcorregut des del nomenament d’Arias s’havien detingut a tot l’Estat 325 persones per raons polítiques, i també s’havia executat el 2 de març l’anarquista català Salvador Puig Antich i a Heinz Chez.
En aquell principi de 1974, el context polític era molt calent. Les dues branques del franquisme s’enfrontaven sense manies. Els oberturistes intentaven prendre el màxim poder institucional possible —el seu més conegut representant era el ministre d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas— i el búnquer volia evitar-ho i fer-se el més fort que pogués per avortar qualsevol reforma.
Enmig de la lluita de posicions emergí un mallorquí que per primera vegada personalitzà obertament aquell enfrontament ideològic i polític. Quelcom mai vist durant la dictadura. I així va ser a través d’unes eleccions amb relativa participació popular, tot i que no democràtiques. Es tractava de Josep Melià Pericàs (1939-2000), advocat i periodista, a més de funcionari, que el 29 de gener de 1974 va ser nomenat director del Gabinet Tècnic del Ministeri de l’Habitatge, el titular del qual era Luis Rodríguez de Miguel.
Melià, nascut a Alcúdia (Mallorca) feia 35 anys, assolia així un càrrec polític de rellevància, després d’anys d’estar en contacte amb el grup reformista que la premsa anomenava oberturista. S’havia fet relativament conegut a través dels seus articles d’anàlisi política publicats en capçaleres liberals de Madrid i Barcelona, també gràcies als seus llibres —alguns en català—, entre els quals destacava Els mallorquins —prologat per Joan Fuster—, que publicà quan tenia 28 anys.
Igual que els altres oberturistes —amb part dels quals coincidí durant els estudis universitaris a Madrid—, Melià era un convençut que el règim no cauria —ni era convenient que pogués passar quelcom així— per la pressió externa protagonitzada per la dissidència política antifranquista —d’esquerres, que reclamava la ruptura total amb la dictadura—, sinó que havia d’evolucionar cap a la democràcia des de dins.
Aquell 29 de gener de fa cinquanta anys Melià va assolir un càrrec polític que tenia prou visibilització i el convertia en implícit aspirant a altres missions públiques de més volada. Almanco així ho interpretava alguna premsa liberal, tant de Madrid com de Palma, com era el cas del Diario de Mallorca. I talment passà.
Dos dies després del nomenament, moria a la capital balear Guillem Sureda Meléndez, procurador familiar en Corts per Balears i tinent de batlle de l’Ajuntament de Palma. El Govern convocà eleccions per al mes de juny següent per substituir-lo. Els procuradors familiars eren elegits pels caps de família i dones casades. Això en teoria donava al càrrec una certa representativitat popular. A la pràctica, però, cada moviment d’organització provincial —l’estructura territorial del partit únic— triava qui s’havia de presentar a cada circumscripció, el qual sortia elegit pels vots de les persones que més relacionades estaven amb el règim. No hi havia, pròpiament, enfrontaments electorals.
Això canvià amb Melià.
L’elecció de Melià. Just després de la mort de Sureda, el Diario de Mallorca —que aleshores era propietat de la família March, la de la banca i fundació que porta el llinatge del fundador, el famós contrabandista i financer Joan March— ja publicà que Melià es presentaria. Això irrità profundament la cúpula del Moviment Organització a les Illes.
Durant els tres mesos següents, hi hagué moviments preparatoris. Per una banda, Melià comptava amb tot el suport dels oberturistes de Madrid que el catapultaven contra el búnquer. Per una altra, els immobilistes s’organitzaren per muntar una candidatura a la contra de l’oberturista i activaren les xarxes locals del Moviment tradicionals —a través dels ajuntaments— amb la convicció que l’adversari no els podria vèncer —no debades, mai havia passat.
A mitjan mes de maig es presentaren els candidats: Melià, per una banda, per una altra, un desconegut anomenat Manuel Fiol, que es presentava sense suports a les estructures del règim, i, finalment, el del búnquer, que es deia Julio Barrado, clarament dirigit pel Moviment Organització que controlava Sebastià Serra de Gayeta i pel nou governador civil des del 27 d’aquell mes, Carlos de Meer, un coronell feixista que es va fer famós per la repressió dels demòcrates illencs fins al gener de 1976 —quan fou destituït del càrrec—, una neta del qual, per cert, és avui diputada del Congrés per Vox.
A partir d’aquell moment i durant la campanya, els agents de la intel·ligència militar i civil, controlats per De Meer, seguiren de ben a prop Melià i feren quatre informes. Consultats per aquest setmanari, en un dels informes es pot llegir que era «separatista, cosa que ha deixat clara (...) quan ha comentat llibres en llengua vernacla d’escriptors catalans i valencians»; en un altre es diu que criticà una mobilització «espontània» en suport de Franco, que causà així «gran irritació en El Pardo», residència oficial del dictador, i que una «alta personalitat» va escriure al ministre de l’Habitatge perquè el destituís; en el tercer s’assegura que «signà un escrit contra les —inexistents— tortures a certs presos polítics, cosa que després usà el PCE a l’estranger» contra el franquisme, i en el quart s’assevera que té «una tendència catalanoseparatista i deixa traslluir en els seus articles una gran inclinació a la crítica en contra de l’Administració estatal».
La guerra bruta contra Melià fou una constant de la campanya, per exemple repartint aquests informes citats entre gent del règim per evitar que el votessin. Ell ho contrarestà gràcies a una bona xarxa de suport a pobles mallorquins. Ho recorda Sebastià Serra Busquets, catedràtic jubilat d’Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears i que aleshores era membre de la junta directiva de l’Obra Cultural Balear: «En Melià tenia una imatge mallorquinista que li conreà suports a la mateixa Obra, com Climent Garau (aleshores president) i Pau Aguiló (membre de la Junta), mentre que d’altres com jo (militava en l’esquerra) no ens fiàvem gens ni mica. Ara bé, l’entitat no li va donar suport com a tal; per a ell l’essencial va ser tenir l’ajuda del Diario de Mallorca i que en molts pobles mallorquins hi hagués gent que se sentia atreta pel seu mallorquinisme i que l’ajudà decisivament a fer vots entre persones del règim a cada localitat».
També va despertar simpaties pel fet d’enfrontar-se al búnquer. Per aquest motiu, alguns joves militants de l’esquerra participaren en la seva campanya com a voluntaris, que ja el veien amb bons ulls d’ençà de la publicació d’Els mallorquins, sis anys abans. El qui aleshores era activista d’ultraesquerra, l’escriptor Miquel López Crespí, recordava per al col·leccionable Memòria Viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui, 1975-1995 (Grup Serra, 1995-1996) que a aquell llibre tant ell com alguns dels seus col·legues molt esquerrans «l’ajudàrem a vendre com si fos El Capital». Una part d’aquells simpatitzants es convertiren el 1974 en agents de la campanya de Melià. Ho confirma Celestí Alomar, que va ser cap de la campanya electoral de 1977 de la Unió Autonomista creada per Melià i anys més tard s’afilià al PSOE, partit pel qual va ser conseller de Turisme en el primer Pacte de Progrés (1999-2003). Aquell 1974 militava a Bandera Roja i —com Serra— no va col·laborar amb Melià, però recorda que alguns coneguts seus «sí que l’ajudaren repartint propaganda, sobres amb paperetes o aferrant cartells per les parets, com van ser els casos de Niní Quetglas i Francesc Quetglas».
El programa electoral de l’aspirant a procurador familiar per Balears —redactat amb castellà amb paraules i expressions en català, cosa insòlita en la vida política del moment— començava amb una declaració contundent i trencadora: «Soc demòcrata i regionalista per sobre de tot». I finalitzava amb una clara crida a votar per canviar el règim: «Si volem que canviïn les coses, no s’ha de perdre cap ocasió. Obertura i canvi!».
Durant la campanya s’organitzaren debats en ràdios entre els tres contendents, tota una altra novetat. Prova de l’interès que aixecava l’enfrontament. Ara bé, el candidat del búnquer, Barrado, no assistí a cap —tot i que deia en principi que sí i llavors no es presentava— ni va concedir cap entrevista. Confiava en la guerra bruta. I en la tradició. Perquè mai havia passat que sortís elegit un candidat que es presentava clarament contra les essències del règim.
Els diaris de propietat privada d’orientació més liberal —incloent-hi els d’àmbit estatal— feren un intens seguiment d’aquelles eleccions. Mai s’havia esdevingut un enfrontament polític igual. Per descomptat, s’ha de fer la precisió que la quantitat de persones que participaven en aquest tipus de comicis era mínima. Així ho volia el Moviment Organització i així igualment ho procuraven les institucions. Per exemple, no s’informava d’on eren els col·legis electorals, alguns dels quals després es canviaven de lloc sense avisar ni donar cap explicació; els treballadors amb dret a vot no sabien que el podien exercir sense que l’empresa els restés diners per fer-ho... Del que es tractava era que només hi participessin els fidels al règim que seguien fidelment les consignes que emetia el Moviment Organització. El 1974 la maquinària dels integristes funcionà com sempre. El que canvià fou que Melià va ser més llest que Serra de Gayeta i Barrado, i centrà el seu objectiu en alguns pobles de Mallorca. Això fou el que li donà la victòria.
En efecte, el 12 de juny se celebraren les eleccions —amb el 14,9% de participació— i l’oberturista va obtenir 26.937 vots, Barrado 15.417 i el tercer en discòrdia, Fiol, 3.765. El 57,78% per a Melià, contra el 22,75% del candidat del búnquer. Barrado guanyà a Palma, a Eivissa, Formentera i Menorca, però va ser en els pobles de l’illa gran —la Part Forana, com és coneguda— on l’autor d’Els mallorquins va batre de molt el candidat del búnquer: 17.358 suports contra 4.418, un avantatge decisiu que el convertí en procurador.
Aquell enfrontament mostrà per primer cop d’una manera pública i rotunda la batalla política entre les dues ànimes del franquisme: la que volia evolucionar i la que es resistia davant qualsevol canvi. Dos anys i mig més tard, els oberturistes, llavors coneguts per la premsa com els reformistes, s’imposaren definitivament i pilotaren la Transició, que, d’alguna manera, s’inicià en aquella primera meitat de 1974 a Balears.