El segon capítol de l’últim llibre de Vicenç Villatoro, Urgell. La febre d’aigua (Proa, 2024), ens situa a “El Clot del Dimoni (Agramunt, abans del 1847)”:
“L’aigua no sobrava enlloc. Ni a la ribera del Sió on havien anat a raure els Lamolla, expectants i esperançats. Ni a la Segarra d’on venia la Pelegrina. Ni a les Garrigues, a l’altra punta, on s’arrengleraven les oliveres sobre els turons secs. Només cap a ponent o cap al nord, més enllà del Montclar, el Segre travessava planes i congostos amb les aigües fresques i abundoses que venien del desglaç de les neus. Entremig, com una terra oberta i buida, una ombra en un mapa, un cercle de guix, hi havia la plana perfecta i monòtona, un lloc per convertir les pastures en terra campa, per fer-ne el graner de les ciutats, un espai rodó i precís que s’estenia a l’altra banda de l’Almenara, fins a un horitzó inabastable de tan pla. El desert d’Urgell. L’antic Mascançà. El sot de la Fam, el Clot del Dimoni.”
La primera part de l’epopeia Els llops de Francesc Puigpelat (Proa, 2005) també es titulava, i ens situava, al Clot del Dimoni:
“Montclar, Març del 1860. A cavall, pel camí d’Agramunt que giragonsejava entre les alzineres i els bladars ondulats de la serra, Frederic Sullà s’atansava cap a les obres del túnel, guiat pels retrunys llunyans —seguit de plomalls de fum i pols— de les explosions. Contrastava amb els pagesos pòtols amb què es topava —vestits amb camises espellifades i gecs arnats, calçats amb espardenyes esfilagarsades i tocats amb gorres musques—, perquè vestia a la manera cara i elegant dels burgesos de Barcelona (...) Frederic Sullà no era pas un home ric. Però era el pinxo més poderós de l’home més ric de Barcelona: Manuel Girona —el promotor, l’ideòleg, el constructor, l’ànima del Canal d’Urgell. I duia a l’infern de la levita una carta manuscrita amb instruccions de l’amo —així és com l’anomenava”.
