El 2 de gener passat, el batlle de Palma, Jaime Martínez, del PP, presidia l’acte de presentació pública de la placa que dona nou nom a una avinguda de la ciutat: «Fèlix Pons Irazazábal. Jurista i polític (1942-2010)». El 2014, Pons havia estat declarat fill il·lustre de la ciutat i, per tant, entrava dins de la lògica que se li dediqués un carrer.
Fèlix Pons va ser l’home fort —per designi de la direcció espanyola— de la Federació Socialista Balear - PSOE a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, el seu líder orgànic entre 1983 i 1986, ministre entre 1984 i 1985 i president del Congrés entre 1986 i 1996.
A la vista d’aquest currículum no podria estranyar a ningú que l’Ajuntament de Palma li atorgués l’honor esmentat. Però hi ha quelcom més. Pons és lloat per la dreta com un exemple d’allò que, al seu entendre, no és l’actual PSOE de Pedro Sánchez. El batlle de la capital illenca, el conservador Martínez, explicava en l’acte referit que «tots ens sentim orgullosos» d’una «figura de talla immensa», acreditada no «només per la seva carrera política, sinó pel seu tarannà conciliador i dialogant que el convertí en un dels grans artífexs del procés de la Transició».
En realitat, el batlle exagerava. El 1977 i 1979 Pons fou elegit diputat del PSOE per Balears al Congrés; és ver, però no va tenir en cap moment protagonisme en l’àmbit estatal durant la Transició. No va ser artífex de res, més enllà de ser congressista, com tants d’altres. Això no li lleva en absolut importància a la seva biografia política, que tingué gran ressonància espanyola després de 1983, quan ja s’havia acabat la Transició.
Per altra banda, homenatjar el «tarannà conciliador i dialogant» de Pons just en aquests moments de tensió política entre la dreta i el Govern de Pedro Sánchez és evident que implica una voluntat —encara que sigui de manera implícita— de comparar el socialisme bo del desaparegut amb el del PSOE actual.
De fet, quan la presidenta del Congrés, Francina Armengol, va evocar la figura de Pons com a antecessor seu en el càrrec i del qual digué sentir-se orgullosa, la dreta mediàtica i política la criticà per intentar comparar-s’hi. Així, Nuevas Generaciones —la branca juvenil del PP— l’atacà per aquest motiu i la titllà de «presidenta del separatisme, l’amnistia i l’autodeterminació».
Per si no quedava prou clara la utilització política, quan el batlle Martínez signà el decret per posar el nom de Pons a una avinguda de Palma, Vox demanà que el seu retrat del saló de Plens —on el tenen tots els fills il·lustres— passés a un lloc diferent, «més destacat», i suggerí que fos just «rere de la cadira del batlle». La ultradreta demanant honors per a un dirigent socialista...
Enmig d’aquesta clara operació de manipular la figura de Pons, Francina Armengol volgué ser present en l’acte oficial de presentació del nom de l’avinguda que l’Ajuntament de Palma li ha atorgat, per no deixar el llegat polític del seu antecessor a la dreta. I això que, si bé tots dos compartiren militància, en realitat entenien de forma prou diferent com havia de ser el Partit Socialista a les Illes.
Pons, entre la FSB i el PSIB
El 1974 Fèlix Pons es convertí en un dels dos dirigents de fet del PSOE a les Balears —quan tenia poc més d’un centenar d’afiliats—, amb Emilio Alonso. Després del congrés federal del Partit Socialista a Suresnes (França) entre els dies 11 i 13 octubre d’aquell any, la nova direcció encapçalada per Felipe González i Alfonso Guerra va tenir en Pons la seva referència a les Illes. Sempre el consideraren el seu home de confiança política, tot i que es torbà en assumir el lideratge orgànic. El primer secretari general del PSOE baleàric del postfranquisme va ser Emilio Alonso (1975-1978).
Posteriorment, el sector intern que es declarava «autonomista» —liderat per Joan March, que provenia del Partit Socialista Popular, i Josep Moll— i que s’oposava als «oficialistes» —que, entre d’altres, representaven Pons i Alonso, els quals comptaven amb el suport de la direcció espanyola— aconseguí quotes importants de poder orgànic en els congressos de 1978 i 1980.
Malgrat les divergències, la cohabitació entre «autonomistes» i «oficialistes» va funcionar més o menys fins a l’any 1982. El cim de l’enfrontament es va produir durant el congrés d’aquell any, quan el batlle de Palma des de 1979, Ramon Aguiló —del sector de Pons—, s’enfrontà a Francesc Triay —que tenia el suport del grup «autonomista» de March i Moll— per a la secretaria general. Aquest últim en resultà guanyador. Tanmateix, la central espanyola socialista obligà Triay a dimitir al cap de pocs mesos i convocà un congrés extraordinari de la FSB. Fèlix Pons es convertí en secretari general. Així mateix, tal com desitjava la central, va ser el candidat a president a les primeres eleccions al Parlament balear.
A pesar que gairebé tothom creia que seria el futur primer president del Govern autonòmic illenc, no ho va ser. El PSOE empatà en escons amb Aliança Popular (AP) i la suma dels diputats dels dos PSM —Partit Socialista de Mallorca i Partit Socialista de Menorca— no bastà per desbancar la majoria que formà AP i Unió Mallorquina. El conservador Gabriel Cañellas es convertí en president.
Al cap de dos anys, Felipe González nomenà Pons ministre d’Administració Territorial. Abandonà la política illenca. Ocupà el càrrec ministerial entre el 4 de juliol de 1985 i el 14 de juliol de 1986. Diputat electe al Congrés el 1986 —com ja ho havia estat en 1977 i 1979— a l’inici d’aquesta legislatura, el PSOE —amb majoria absoluta— el convertí en president de la cambra baixa.
Durant els deu anys que estigué al capdavant de la mesa del Congrés es mostrà dialogant i conciliador amb quasi tots els grups parlamentaris. El 1993, durant la sessió d'investidura de González va permetre que Pilar Rahola, única representant d’ERC, cités uns versos en català de Josep Maria Llompart. Pons li digué a la independentista que «aquest president segurament hauria de tornar a néixer per impedir-li citar el poeta Josep Maria Llompart, però li agrairia que faciliti als serveis de la cambra una transcripció correcta de la cita perquè consti en el diari de sessions».
Ara bé, es mostrà absolutament inflexible amb els diputats d’Herri Batasuna quan el 1989 van voler prometre el càrrec acceptant la Constitució «per imperatiu legal». Els negà el dret a fer-ho i els expulsà de l’hemicicle. Mesos més tard, el Tribunal Constitucional emparà els electes bascos reconeixent-los «el dret d’accedir en condicions d’igualtat a la funció de diputats».
A pesar que ara el PP li ret homenatges amb clara intenció de contraposar-lo a l’actual PSOE, Pons es mostrà a la fi de la seva carrera política extremadament crític amb el partit conservador, liderat llavors per José María Aznar, el qual havia decretat una veritable cacera política contra González. En especial d’ençà del 1993, quan el dretà esperava ser president i, tanmateix, ho fou el socialista, gràcies, sobretot, al suport de Convergència i Unió. Aleshores, el PP i els seus mitjans més propers —El Mundo, ABC...— iniciaren una campanya brutal contra els dirigents socialistes, amb denúncies als tribunals per mor de la corrupció del PSOE, alguna de les quals, val a dir-ho, van acabar amb socialistes condemnats. Això sumat a les acusacions de terrorisme d’Estat —contra ETA a través dels GAL: Grups Antiterroristes d’Alliberament— va fer que el Partit Socialista entrés en un procés de degeneració política que el portà a la pèrdua del poder el 1996. Sense justificar res ni llevar importància a les acusacions, l’encara president socialista del Congrés declarà en diverses entrevistes en la recta final del seu mandat —com la que concedí a aquest setmanari el novembre de 1995— que la via de la judicialització de la política que havia inaugurat el PP d’Aznar era molt perillosa per a la futura salut democràtica de les institucions. Com així ha passat.
Després d’abandonar la política s’instal·là de bell de nou a Palma, on treballà en la seva professió d’advocat. Era notori aleshores que Pons no tenia bona relació amb el grup que liderava el PSOE balear, que ja es deia PSIB-PSOE, encapçalat per Francesc Antich i que tenia com a eslògan —a partir de 1998— «ser més PSIB que no PSOE». Antich, fill polític de Joan March, adoptà l’estratègia del pacte amb els nacionalistes tant progressistes (els dos PSM) com de dretes (Unió Mallorquina), així com amb els comunistes (PCE - Izquierda Unida) per assolir el poder, cosa que als antics oficialistes de Pons i companyia no els agradava gens ni mica. Una forma d’actuar que Francina Armengol va mantenir com a líder socialista i que li permeté ser presidenta del Govern per dues vegades.
Aquesta estratègia va portar a l’exbatlle de Palma, Ramon Aguiló, antic oficialista juntament amb Pons, a abandonar el PSOE. Però l’expresident del Congrés mai va expressar cap crítica pública a la nova orientació del seu partit, malgrat no compartir-la.