La crisi política que esclatà a Barcelona a la rereguarda republicana el 3 de maig de 1937 abocà a una lluita sagnant entre les masses de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), d’una banda, i les forces de la policia, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Esquerra Republicana (ERC), de l’altra. El dilluns 3 de maig, a dos quarts de quatre, tres camions plens de guàrdies d’assalt, acompanyats per policies de paisà, van intentar ocupar, sense èxit, la central telefònica de la plaça de Catalunya de Barcelona, en mans d’una col·lectivització obrera registrada de la UGT, la CNT i la Generalitat de Catalunya. En canvi, a les capitals provincials, les centrals telefòniques van ser ocupades pel Cos de Seguretat i Assalt, acompanyats per pistolers.
A finals de febrer de 1937, el comitè executiu del PSUC va encomanar al seu comitè militar, amb el suport dels serveis secrets soviètics de la NKVD, la preparació d’un putsch (‘un cop de força’) per aconseguir posar fi al control obrer a les fàbriques i els barris de Barcelona amb l’excusa de l’actuació dels anomenats incontrolats. Al cap de poques hores de l’intent d’assalt, es va convocar una vaga general, i en poques hores per tota la ciutat es van bastir barricades i produir enfrontaments armats.
Durant la setmana, hi va haver 228 víctimes mortals a Barcelona. Una vintena a la Rambla i rodalia. En total, les víctimes mortals van ser 136 llibertaris, 28 guàrdies nacionals republicans (guàrdies civils), 28 no identificats,7 guàrdies d’assalt, 14 del PSUC, 7 d’UGT, 4 del POUM, dos d’Estat Català, 1 d’ERC i 1 d’Acció Catalana Republicana (ACR).
El dimarts 4 de maig, els voluntaris del Partit Laborista Independent (ILP, per les seves sigles en anglès) es van presentar a l’Hotel Falcó, la seu del POUM a la Rambla. Georges Koop —cap militar d’Orwell al Front— i Enric Adroher i Pascual, Gironella —membre del comitè executiu del partit— van encomanar a sis membres de l’ILP la custòdia de la seu del comitè executiu del POUM, també a la Rambla, i van ocupar el terrat i la teulada de l’edifici d’enfront, l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona i el Teatre Poliorama, a la Rambla dels Estudis, 115.
Des del terrat a la porta hi ha a una distància de tir de 40 metres. Al costat de la seu del comitè executiu i dins del Bar Moka estaven parapetats una vintena o trentena de guàrdies del Cos de Seguretat i Assalt amb la intenció d’impedir l’ocupació de la seu de Ràdio Associació de Catalunya, a sobre mateix del bar. Quan l’endemà van voler tocar el dos, es va produir un tiroteig, del qual va resultar mort un guàrdia i ferit greument un membre del grup de xoc del POUM —partit amb què Orwell va ser milicià—, destinat a la salvaguarda dels edificis del partit obrer.
Els vigilants del terrat del Poliorama eren George Orwell (amb 33 anys); l’escocès Jock Braithwaite (20); l’australià Harvey Buttonshaw (24), que va ser detingut el 14 de maig i expulsat de Catalunya el 3 de setembre; l’anglès Stafford Cottman (22); el britànic Douglas Moyle, i el sud-africà Thomas Parker (27), que va marxar de Catalunya el 21 o el 24 de maig d’aquell 1937.
Orwell, tirotejat
Com es pot llegir al seu llibre Homenatge a Catalunya, “a l’edifici de les JSU [les joventuts del PSUC] un home apostat, sense motiu aparent, va aixecar de sobte el fusell i em va disparar quan treia el cap per la finestra de l’observatori [de l’Acadèmia de les Ciències i Arts]. Potser oferia un blanc massa temptador [Orwell mesurava un metre noranta]. No li vaig tornar el foc. Tot i que era a només cent metres de distància, la bala es va desviar tant que ni tan sols va tocar el sostre. Des d’aquell edifici em va disparar diverses vegades. Com sempre, la mala punteria dels espanyols, m’havia salvat.” [Pàgina 167.]
Els trets procedien del terrat del Palau Moja, a l’altre costat de la Rambla, 98 metres més avall. El periodista Xavier Vinader, en una llarga entrevista a Gregorio López Raimundo, li va preguntar sobre la seva actuació durant els fets de Maig de 1937, quan tenia quasi 22 anys.
Qui era dirigent de l’aleshores organització espanyola de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) contestà com si li preguntessin per la seva punteria: “No vaig disparar trets pel carrer, però sí que vaig defensar el nostre local del comitè local de les JSU, al Palau del Marquès de Comillas. En qualsevol cas vaig viure els fets de Maig de molt a prop”. Els defensors del Casal de la Joventut Lina Òdena van defensar el local disparant als qui intentaven acostar-s’hi i atacant com a franctiradors els vigilants d’altres edificis.
El Casal li era un espai familiar a López Raimundo. Al matí, durant la Guerra Civil, anava a la caserna Voroixílov, al Sagrat Cor de Sarrià, on era comissari polític —primer de les milícies del PSUC i després de l’Exèrcit Popular de la República (EPR). Al vespre, anava al Palau Moja com a membre del comitè de Barcelona de les JSU encarregat de la producció.
EL TEMPS ha calculat les distàncies entre el terrat del Palau Moja i els objectius a l’abast. Orwell era a menys de 100 metres, durant tres dies i nits. Alhora, ell era a 40 metres de la porta del Cafè Moka, on es van refugiar la trentena de guàrdies del Cos de Seguretat i Assalt. Des del terrat del Palau Moja hi ha 70 metres a la porta del Palau de la Virreina i 47 metres a l’edifici de l’antiga joieria El Regulador.
El PSUC disposava de fusells Màuser, amb un abast efectiu de 500 metres, inferior als dels fusells russos Mossin-Nagant, procedents dels vaixells —també russos— del port de Barcelona i desviats del seu destí natural al Front. Durant els fets de Maig, els vigilants armats del Palau Moja, militants del Radi II del PSUC i dirigents del PSUC com Gregorio López Raimundo, van resistir en un entorn hostil rodejats de barricades i locals controlats pel POUM, les Joventuts Llibertàries, els Amics de Durruti i els comitès de defensa confederals de barri.
Després de tres dies i tres nits de vigilància al terrat del Poliorama, de dormir poc i avorrits esperant l’arribada de teca, llegint llibres Penguin —editorial fundada aquells anys— i fumant Lucky Strike, els vigilants voluntaris van decidir baixar per assabentar-se del que havia estat passant a la ciutat. Gironella, malnom d’Enric Adroher, en veure’ls, s’estalvià de dir-los que “ens havíem ben oblidat de l’Orwell i els anglesos al terrat del Poliorama!”.
Un informe del Radi II del PSUC, acantonat al Palau Moja durant la setmana dels fets de Maig, afirma haver abatut un franctirador trotskista. El document es conserva a l’arxiu de Salamanca, on EL TEMPS l’ha pogut consultar.
Es desconeix la identitat d’aquesta víctima mortal i si era del POUM. En tot cas, el tret es va disparar des del Palau Moja en direcció del terrat del Palau de la Virreina, al terrat de la botiga d’El Regulador o el terrat del Teatre Poliorama on era Orwell. El presumpte militant abatut en un terrat no ha estat identificat. En tot cas, l’informe encoloma al presumpte trotskista la condició de paco, nom popular dels franctiradors feixistes i quintacolumnistes. Els pacos disparaven al capvespre sobre qualsevol vianant. Durant la Setmana Tràgica de juliol de 1909, la policia disparava contra els revoltats des dels terrats sense el risc de caure abatuts, i van ser anomenats pacos des d’aleshores.
Intent de detenció
Avançada la nit del diumenge 20 de juny del 1937, George Orwell va arribar a l’Hotel Continental de la Rambla de Barcelona, 138, davant la font de Canaletes, on estava allotjada la seva muller. Orwell tornava del front. El 16 de juny, el govern de la República havia prohibit el POUM i el seu secretari polític, Andreu Nin, havia estat detingut a la Rambla. Orwell va relatar a Homenatge a Catalunya la seva arribada a l’hotel: “Eileen estava asseguda al saló. Es va aixecar i se’m va apropar d’una manera que em va semblar freda; després em va passar el braç pel coll i, amb un somriure afable adreçat a la resta dels allà presents, em va etzibar a cau d’orella: Ves-te’n! No et quedis aquí. Has de sortir corrents. Em va agafar pel braç i em va arrossegar cap a les escales”.
Al carrer li va explicar que, dues nits abans, presumptes policies de paisà armats havien entrat a l’habitació de l’hotel per detenir-lo, el divendres 18 de juny, i se n’havien endut llibres, retalls de diaris, cartes, els diaris manuscrits de l’escriptor i, fins i tot, la seva roba interior. Tal com explica Orwell, la policia havia fet servir la seva dona com a esquer. “Sis policies de paisà havien irromput a la nostra habitació de l’hotel i l’havien escorcollada. Ens havien confiscat tots els papers que teníem, menys, afortunadament, els passaports i el talonari”.
El comandant Georges Kopp, el cap superior d’Orwell al front, va ser detingut per policies de paisà el matí del diumenge 20 de juny, a la porta del mateix Hotel Continental. Kopp havia de marxar al front en missió especial encomanada pel Ministeri de Defensa Nacional de la República. Fins al 7 de desembre del 1938, Georges Koop va passar per un autèntic calvari de 18 mesos, un viacrucis il·legal, sota la falsa i presumpta acusació de ser trotskista. Va ser traslladat per 14 centres de detenció diferents de Catalunya i el País Valencià, presons, camps de concentració i txeques. Koop no va perdre la serenitat i entenia els seus torturadors, ja que coneixia el rus i alguns dels policies eren del NKVD. El destí d’Orwell hauria pogut ser similar si l’haguessin detingut, tal com van intentar.
Orwell, assabentant del risc que corria, va decidir passar la seva primera nit al ras en un descampat, com havia fet anys enrere com a rodamon. La temperatura nocturna a les portes de l’estiu ho permetia.
El dimecres 23 de juny de 1937, George i Eileen Orwell, John McNair i Stafford Cottman van marxar de Barcelona en tren. L’endemà van poder llegir al diari, ja a la Catalunya del Nord, que McNair havia estat detingut com a espia. Res més fals: ni detingut ni espia, una doble acusació barroera. El descobriment d’una falsa fitxa policial estalinista dedicada a “Enric i Eileen” confirma que, si haguessin estat detinguts, haurien pogut ser executats amb total impunitat. Altrament, el divendres 25 de juny, Orwell va poder celebrar el seu 34è aniversari a Banyuls de la Marenda, al Rosselló.
Sis mesos a Catalunya
26 de desembre de 1936. L’escriptor i periodista britànic George Orwell arriba a Barcelona en tren. Té 33 anys i està decidit a combatre el feixisme en el context de la Guerra Civil.
30 de desembre. S’allista a una milícia del POUM a la caserna Lenin (ara hi ha la Ciutat de la Justícia, aleshores caserna de Lepanto). La seva intenció d’incorporar-se a les Brigades Internacionals es veu frustrada per la manca de credencials del Partit Comunista britànic.
Principis de gener de 1937. Arriba al front d’Aragó, a Alcubierre (comarca dels Monegres, Osca).
Finals de gener. Orwell és transferit al destacament del Partit Laborista Independent (ILP).
Febrer. Arriba a Barcelona la seva muller, Eileen Blair, per treballar com a secretària de l’ILP.
13 de març. Eileen Blair visita el front d’Aragó durant un parell de dies, a Monflorite, a la comarca de la Foia d’Osca.
Finals de març. Orwell passa 10 dies a l’hospital de Monflorite per la infecció d’un tall a la mà. Li roben tots els objectes de valor, inclosa la màquina fotogràfica.
Finals d’abril. Després de 115 dies al front d’Argó li donen un permís i Orwell pot tornar a Barcelona. Participa en els fets de Maig com a vigilant al terrat de l’Acadèmia de Ciències, al Teatre Poliorama, davant el Cafè Moka, controlat pel Cos de Seguretat i Assalt.
10 de maig. Orwell torna al front com a tinent de l’Exèrcit Popular de la República (EPR).
20 de maig a les 5 del matí. Rep un tret al coll d’un fusell Màuser. «La bala li va entrar pel coll, per sota la laringe, una mica a l’esquerra de l’eix vertical i li va sortir per darrere, per la part dreta de la base del coll. Era un projectil normal de Màuser espanyol, de 7,65 mil·límetres, xapat en coure, disparat a uns 175 metres. A aquesta distància la bala encara anava a una velocitat de 200 metres per segon, amb una temperatura cauteritzant. En rebre l’impacte, Eric [nom real d’Orwell, que es va fer famós pel seu pseudònim] va caure d’esquena». Així ho diu l’informe de Georges Kopp, el seu cap militar. Marxa a l’hospital de Siétamo i és evacuat a Barbastre, també a Osca.
21 de maig. Marxa en un tren a l’hospital de Lleida. A l’Hospital de Santa Maria és atès durant una setmana. Ara, els jardins de l’hospital porten el seu nom.
27 de maig. És traslladat a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona, on, presumptament, es va contagiar de tuberculosi.
29 de maig de 1937 a les 10 de la nit. Arriba al Sanatori Maurin de Socors Roig del POUM, a Sarrià.
30 o 31 de maig. Orwell agafa el tramvia que baixa pel carrer d’Anglí fins a l’estació de Tres Torres del ferrocarril de Sarrià per anar al centre de Barcelona. Els dies següents va a l’Hospital General de Catalunya per millorar la musculatura del coll.
15 de juny. Marxa al front d’Aragó per recollir els papers de la baixa mèdica.
16 de juny. El POUM és prohibit i es desencadena una operació de centenars de detencions.
20 juny. Quan torna a Barcelona, Eileen Blair l’informa de l’intent de detenció i registre a l’Hotel Continental de Barcelona on s’allotja. Orwell dorm al ras per evitar ser detingut.
23 de juny al matí. George Orwell, Eileen Blair, John McNair i Stafford Cottman agafen el tren cap a París a l’Estació de França de Barcelona.
25 d’abril de 1938. Es publica ‘Homenatge a Catalunya’. El llibre va ser un fracàs en vendes. Els 1.500 exemplars de la primera edició encara no s’havien esgotat a la mort d’Orwell el 1950.
Una imatge desafortunada
A la nova portada de la recent traducció al català d’Homenatge a Catalunya, de Jordi Ainaud i Escudero, publicada per Penguin Random House, apareix el retrat de la miliciana al terrat, la icònica fotografia del fotoperiodista Juan Guzmán, Hans Gutmann (1911-1982). Es tracta de Marina Ginestà Coloma (1919-2014), de 17 anys i membre del PSUC. A la foto surt amb un fusell Màuser a l’esquena i, a la foto original, es veu l’edifici de la central telefònica de la plaça de Catalunya darrere seu.
La foto es va fer el juliol de 1936 des de l’Hotel Colón, seu central del PSUC, des d’on 10 mesos després, franctiradors del PSUC disparaven, durant la setmana dels fets de Maig de 1937, contra l’edifici de la Telefònica, en mans dels treballadors, i escombraven a trets la plaça. La distància del tret des de la teulada era de 210 metres exactes, un blanc fàcil, a l’abast de qualsevol franctirador amb un fusell Màuser o Mossin-Nagant.
El Colón va ser atacat i va estar a punt de ser ocupat pels cenetistes armats. Per defensar-lo, es va recórrer als estudiants de l’Escola de Comissaris Polítics i els joves encara no cridats a files del Camp d’Instrucció Premilitar de Pins del Vallès de l’EPR, controlat pel PSUC. Van baixar a la plaça de Catalunya amb el tren de Sarrià i van creuar la plaça pels soterranis.
Només el desconeixement britànic de l’origen de la fotografia pot explicar el seu ús primer per a la nova portada d’una edició anglesa i ara per a la catalana, basada en el disseny original. “És com fer servir una foto del jove Trotski per a la portada d’un llibre de Stalin”, declara un historiador que es vol mantenir en l’anonimat.
