Els clàssics reclamen una sensibilitat i una mirada contemporànies. Sense gaires pompes ni farciments que en desvirtuïn la força i el sentit originals. En el cas dels catalans, tan deixats de la mà dels déus i tan negligits per la professió teatral, qualsevol recuperació de l’oblit d’un text susceptible de convertir-se en dramatúrgic arriba als nostres dies com una troballa sorprenent, com si es descobrís la sopa d’all. De perles literàries per desenterrar, n’hi ha tantes i tan preuades que el TNC o el Lliure —si volen— tenen molta feina per fer.
La Niña Gorda, dirigida per Xavier Albertí, recupera la novel·la homònima de Santiago Rusiñol en una adaptació que pren forma de monòleg narratiu. Publicada el 1917, La “Niña Gorda” és una de les novel·les humorístiques en què Rusiñol emprenia una croada personal contra l’ideari i els tòpics de la intel·lectualitat noucentista i mirava d’acostar-se a un públic popular. A l’ideal femení plantejat per Eugeni d’Ors en La Ben Plantada (1912), Rusiñol hi oposava, amb voluntat desmitificadora, una adolescent monstruosament grassa, pervertida pels tòpics romàntics i pels negocis de fira.
L’adaptació de Jordi Oriol se centra en el fil bàsic de la novel·la, protagonitzada per una criatura de grans dimensions que, amb quinze anys, esdevé una atracció circense. Filla de Giordano Bruno, un lliurepensador que es dedica a repartir novel·les de fulletó a domicili, la noia és víctima de la influència del romanticisme fulletonesc i dels interessos lucratius dels homes que l’envolten. Com una atracció més d’un circ decrèpit, arriba a ser motiu de disputa de dos homes, el Tatuat i el Domador, que volen gaudir dels beneficis pecuniaris de la seva extraordinària corpulència carnal.
L’esplèndida interpretació del mateix Oriol, molt ben dirigit per Albertí, assumeix tant la veu irònica del narrador extern com la dels personatges en un prodigiós monòleg que, des del primer minut, capta l’atenció del públic. Amb una escenificació senzilla, matisada per la il·luminació, Oriol recrea amb les inflexions de la paraula i el gest les peripècies vitals de la hiperbòlica protagonista, la seva degradació física i psíquica. Només una pianola rumbeja per l’espai escènic mentre sonen fragments de peces musicals d’Enric Clarà i de Richard Wagner.
El monòleg d’Oriol sintetitza molt bé la novel·la de partida i en recull l’essència popular: l’humor gras, ple de sal i pebre; la riquesa d’imatgeria xarona i de registres expressius (continuada, amb més polidesa, per Josep Maria de Sagarra); el grotesc del submón paraespectacular i faranduler; la paròdia deixatada de gèneres, com ara el melodrama romàntic, la novel·la de fulletó o el bovarisme; el sarcasme i la sàtira de fenòmens i referents reals, i, sobretot, l’exuberància d’una llengua variada, directa, híbrida, espurnejant.
Des de l’òptica d’avui, el personatge monstruós de la Niña Gorda, antiideal romàntic i femení per excel·lència, esdevé una víctima incauta i dòcil de l’explotació masculina i una candidata irremissible a la bogeria. Com a atracció de fira, fenòmen popular, és objecte del mercadeig capitalista i de la impúdica exhibició espectacular. Pren també, avant la lettre, uns captivadors trets expressionistes, absurdistes i de reality show. Simbolitza, fet i fet, la corporeïtat indefugible d’un país ben real que no únicament viu d’ideals.