Que de La casa de papel se’n farien tants spin-off i derivats com fos possible va ser una evidència des del moment que la sèrie es va convertir, a través de Netflix (a hores d’ara encara és surrealista recordar que originalment va fracassar a Antena 3) en un fenomen global. El que no era tan evident, almenys si tenim en compte l’origen del personatge, és que seria Berlin el personatge triat per emancipar-se en una sèrie en solitari. De fet, és un personatge que (spoiler pels qui no hagin vist La casa de papel) va morir a la sèrie original. I, encara que fou posteriorment ressuscitat a través de flashbacks, no deixava de fer la sensació que era una vida postmortem certament forçada i que se sortia dels plans originals dels creadors de la sèrie. Que ara se surtin tant dels plans originals com per donar-li una sèrie pròpia dona encara més valor al carisma de Pedro Alonso, l’actor que interpreta el personatge. Perquè va ser la complicitat que l’actor va establir amb l’audiència a través de Berlín el que va fer, en primer lloc, que els creadors de la sèrie decidissin mantenir-lo a la sèrie després de mort, i ara, que l’hagin triat, entre tots els personatges de la sèrie, per ser l’hereu del fenomen de La casa de papel. Al capdavall, els spin-off normalment es fan dels personatges més estimats pel públic.
Fins aquí tot té sentit. El problema rau en el fet de no haver-se adonat de quina mena de personatge era Berlín in en quina mena de personatge s’estava convertint. En començar la sèrie, es defineix com un psicòpata que no té res a perdre. Un psicòpata seductor, és cert, però és clarament malvat i s’enquadra com a tal. El fet que tingués tant d’èxit entre l’audiència va der que en el seu retorn el personatge s’anés matisant i s’anés convertint en un dolentot entranyable. L’spin-off manté aquesta direcció. Situant la sèrie com una prequela (per força) estableix el personatge com un malvat que en el fons té bon cor. I aquí comencen els problemes. No en la trama del robatori, que funciona perquè segueix els paràmetres del gènere (tot i que és visualment més genèrica que la sèrie original, que justament es distingia per l’ús d’una iconografia pròpia que cridava molt l’atenció) i que busca oferir un entreteniment sense pesos dramàtics que la fa més propera a Lupin que a La casa de papel. Si no en la trama dels interessos amorosos de Berlín, una trama de comèdia romàntica que la sèrie introdueix per deixar més clar que aquest spin-off és més lleuger que la seva predecessora, de la que clarament es vol distanciar.
I aquí és els trets psicòpates de Berlín emergeixen, convertit en un individu obsessiu que farà el que faci falta per aconseguir l’atenció de la dona per la que ha perdut el cap, incloent la manipulació i l’engany. Dit d’una altra manera, Berlín és un home tòxic de cap a peus. És suficient veure’l uns minuts perquè et saltin les alarmes (o, com diria el jovent d’avui, perquè saltin les red flags). El problema és que la sèrie no sembla conscient d’això. Seria interessant, fins i tot un repte, tenir com a protagonista a un personatge així. I, de fet, és coherent amb el Berlín de la sèrie original, sobretot el dels inicis. Però si la sèrie no el presenta com un individu tòxic, sinó com un seductor, la cosa esdevé delicada. En ple 2024 crida molt l’atenció que ningú s’hagi plantejat que no es podien fer d’aquests comportaments virtuts per a un protagonista. A diferència de la sèrie original, que tenia quelcom de subversiu (la idea d’aplicar el gènere del robatori a idees anticapitalistes) aquest Berlín és més aviat caspós. I això no hi ha carisma de Pedro Alonso que ho salvi, per molt que l’actor hi posi de la seva part.
Berlín
Creadors: Álex Pina, Esther Martínez
Repartiment: Pedro Alonso, Michelle Jenner
Temporades: 1
Plataforma: Netflix