Potser és una obvietat, però no és sobrer recordar-la: les idees viatgen deslligades del context originari en el qual es van conformar. Com que no sempre es té en compte, sovint s’apliquen esquemes predeterminats a l’anàlisi de segons quins fenòmens sense tenir present que van ser concebuts en un context i en un moment concrets. Això passa amb l’estudi dels corrents nacionalistes: durant molts anys ha fet fortuna la tendència a diferenciar de manera irreconciliable dues menes de nacionalisme: un de bo, obert, cívic i cosmopolita, contraposat a un de dolent, tancat, reticent a la diferència i ètnic.
Aquesta distinció entre nacionalisme cívic i nacionalisme ètnic té l’origen intel·lectual en Hans Kohn i el seu llibre The Idea of Nationalism, publicat originàriament el 1944. No és que abans no hi hagués hagut classificacions dicotòmiques de la nació, és clar. Sense anar més lluny, Ernest Renan, en el seu famós discurs de 1882 Qu’est-ce qu’une nation? ja distingia entre raça i nació, i apostava per definir la “nació” com un “plebiscit diari”. Això ha fet creure que defensava una posició oberta i absolutament democràtica de la nació —contraposada al determinisme de “raça” alemany—, però la realitat és que Renan no tenia cap voluntat de “plebiscitar” la nació: era un liberal doctrinari enormement reticent envers la democràcia que escrivia amb l’objectiu de recuperar Alsàcia i Lorena, perdudes per França una dècada abans.
Però, sigui com vulgui, Kohn va ser qui va acabar concretant la dicotomia cívic/ètnic en aquests termes i qui la va popularitzar definitivament. Per això és tan interessant que es publiqui en català l’estudi que li va dedicar Craig Calhoun, perquè desgrana la seva trajectòria i el seu context intel·lectual, de manera que fa entendre per què Kohn va fer aquesta interpretació teòrica del nacionalisme. Al capdavall, Kohn va publicar el seu llibre el 1944 als Estats Units en el context de la Segona Guerra Mundial i la lluita contra els feixismes. Així i tot, la cosa va molt més enllà. Kohn havia nascut el 1891 a Praga, dins l’Imperi austrohongarès, i era jueu. La seva evolució intel·lectual, tal com explica Calhoun, va quedar marcada pel contacte amb el món del sionisme cultural i de la influència d’intel·lectuals com Martin Buber: defensaven que el fet de ser jueu no era biològic ni racial, sinó que s’establia per lligams espirituals i culturals, per compartir una missió moral. Era una visió que, de fet, sobrepassava la pròpia comunitat jueva i que tenia finalitats de caràcter universal: de defensa de la llibertat individual, de convivència amb els altres i de cosmopolitisme.
Així, Kohn, que va viure quatre anys a la Palestina controlada pels britànics durant els anys vint, va anar quedant desencantat amb el projecte sionista davant del fracàs del sionisme cultural i de l’establiment d’un sionisme excloent envers els àrabs. Segons Calhoun, això el va dur a indagar a fons sobre la naturalesa del nacionalisme. Però no a descartar-lo com un tot, com feien molts liberals del moment. Kohn creia que hi havia un nacionalisme liberal d’arrel il·lustrada que havia impulsat la modernitat a Occident i que feia totalment compatible un sentit de comunitat amb la democràcia i amb l’ideal cosmopolita. I que, de fet, també reunia els valors del sionisme cultural: “el nacionalisme no seria enemic del cosmopolitisme sinó una mediació temporal, però cabdal, entre els individus i la ciutadania global”. Si Kohn hagués llegit Gabriel Alomar, segurament li hauria interessat: en aquest aspecte concret, hi ha algunes similituds entre els seus pensaments.
Així, els models de nació cívica reeixits per a Kohn eren els Estats Units —on s’havia establert el 1929— i França. Tots dos sorgits de les pròpies revolucions, empeltats de la raó i de la noció de ciutadania. Al capdavall, Kohn era modernista i apuntava que la nació era un fenomen contemporani. En canvi, en el context de l’ascens del nazisme, Kohn identificava el model contrari, l’ètnic, en el cas alemany. Segons Kohn, aquest nacionalisme partia d’un retard pel fet de no tenir una tradició estatal unitària com l’anglesa o la francesa; es vertebrava passant per damunt de la llibertat individual i de la participació popular, i es guiava per un determinisme cultural que anava dirigit a la introspecció i als mites del passat. Aquesta és la dicotomia que ha quallat i que ha servit de model en casos i contextos molt diferents. Jürgen Habermas, de fet, la va actualitzar amb la seva aposta pel “patriotisme constitucional”. Ben mirat, Habermas fins i tot anava un pas més enllà i descartava el concepte de nacionalisme per destacar un lligam “positiu”.
Tanmateix, tant Calhoun com Ferran Archilés —que és l’autor d’un epíleg molt complet— insisteixen a impugnar la dicotomia: no hi ha cap nació ni cap nacionalisme que encaixi plenament en cap dels dos models. Els nacionalismes que, com el francès, han generat una autoimatge de si mateixos en què es presenten com a “cívics” també han sigut profundament ètnics, i han laminat i aculturitzat les poblacions que no compartien el component etnocultural dominant. A banda que cap nacionalisme no és unívoc i estan tots travessats de tensions internes. Caldria, per tant, descartar la contraposició cívic/ètnic com a etiqueta generalitzadora per definir els nacionalismes. Això no significa que també hàgim de “descartar” la lectura de Hans Kohn: és un clàssic que cal entendre en el seu context i el llibre de Craig Calhoun ens hi ajuda.